" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


31/1/20

Automàtica.17



(...)

Finals de gener i  els matins ja son taronges com la cançó trobada al moment prou precís per adonar-se de la bellesa del cel puntejant aurores, les dels dits de rosa encara visibles segons siguin els minuts, antics o nous, segons giri el cap o no ho faci i mantingui la vista recte damunt les teulades o els arbres, sempre ombrívols retallant-se amb la bellesa opaca d’un vers : Jo soc bella , oh mortals ! ,com somni en pedra dura. És així la bellesa, B. ? ¿Què és un somni de pedra dura ? ¿ Un somni fred ? ¿ Un somni impermeable ? ¿ Un somni inabastable ? ¿ Impenetrable  com un vers ? Aquests cels matiners no tenen aquesta bellesa, doncs son cels retrobats per la rutina, fent-se grans com ho fan les persones a dia que passa, fins ser res, perquè deixen de ser-ho per esdevenir  habitants enllà,enllà,enllà, enllà...quina bonica paraula... dels ulls - i torno a tu, B. -, els meus ulls, de clarors perdurables i aquests sí que ho son, els meus matins, com els meus ulls i el meu ésser, no sé si viu o mort però perdurables – aquells ulls d’aurora rosada – pel caprici de l’univers retornant d’un somni, potser dur, potser de pedra, però bell com la nit, aquella nit on ningú, com deia Kostakis, no sabia què era res i  que alguns han anomenat la nit, adjectivament oblidada, dels

temps

(...)


24/1/20

Esllanguir-se


(...) -Excel·lència- va dir en Krilin llangorosament, aturat enmig de l'escala-.Alguna vegada ha experimentat la sensació d'una força invisible que l'estira cada vegada més i vostè s'allarga i s'allarga, fins que, al final, es converteix en un filferro ? Subjectivament, s'expressa en una sensació sensual molt peculiar, que no és possible de comparar amb res. (...)

A.Txèkhov, " El regne de les dones " ( Viena Edicions, 2019 )
 ( Trad. de Juan Gabriel Saiz )

17/1/20

L'escala



Baixaria per aquella escala.

Se la mirava des del darrer graó : era una escala curiosa, de forma helicoidal , amb l’afegit més rar encara de tenir forma d’embut, és a dir, la de davallar en cercles cada cop més grans fins al darrer graó, el qual podria ser perfectament el primer, segons com es mirés. Fos com fos, els dos eren de fusta de roure, com la resta de petjades al mig de les quals, l’ull de Déu romania inacabat. Era negre, vist des de dalt ; en canvi, des de sota es deuria veure clar i il·luminat com la fi del famós túnel, una zenital llum blanca petita, engrandint-se a mesura que un s’hi anava apropant amb la certesa de finitud física, material, pròpia dels vius perquè l’escala tenia un principi i una fi, tal i com passava amb la seva vida.

Per això la Tina aixecà el cap en direcció al celobert esfèric de parets blanques, per on la llum travessava els gruixuts vidres que el fermaven, cercant una continuïtat  del seu pensament, com si enfrontant-se a tanta claror pogués anar més enllà. L’únic que va aconseguir, però , va ser que el glauc dels iris es dilatessin fins menjar-se pràcticament el negre de les pupil·les, cegant-la de tal forma que les parpelles davallaren de forma automàtica, com si aquestes neguessin qualsevol possibilitat de traspàs a través d’ella, sense saber discernir si  era la pròpia Tina o la llum qui ho havia de dur a terme. El sentit de tot allò potser residia en una certa reciprocitat, amb cap necessitat de ser una opció escollida: llum o foscor; i quan  tot de pampallugues, llavors, van començar a aparèixer dins l’obscuritat, la Tina potser ho va entendre per un moment : necessito alguna cosa forta / restaré mirant-te  / fins que em quedi cec. Eren els versos d’una cançó, que al Blai li agradava de dir quan es miraven. Després obrí els ulls i va tornar la vista cap avall ; en la mitja foscor del fons del forat ple d’estrelletes dubtà de si la realitat d’aquella escala no fos ja un dubte, i d’aquesta manera convergir, com fa una lletra amb una tonada de guitarra, amb un temps immediatament passat . Però no sonà cap melodia, i la  sensació li durà el just per tornar en l’ull el qual tornava a agafar la seva sinuosa i repetitiva forma, de modesta perfecció humana.

No calia ser un matemàtic per saber-les aquestes coses, tot i que ella ho era. Cal entendre-ho : una espiral logarítmica com aquella, basada en la coneguda proporció àuria, tenia un encís especial pels amants dels nombres. Es podia veure en la disposició dels pètals d’una flor, per exemple ; o en el dibuix d’una closca de cargol, similar al de l’escala. Eren fets demostrables, pràctics, fets explicatius de la natura de les coses. I aquella proporció era el resultat d’una equació numèrica ben senzilla, però de resultat infinit, un d’aquells nombres anomenats irracionals, sense lògica aparent però de perfecció absoluta, a la qual no s’hi podia arribar. Si la Tina veiés una escala de cargol amb aquella proporció inacabada però per alguna raó pogués trobar o , encara millor, veure’n el final de la mateixa, hi descobriria al centre l’ull de Déu. Vet-ho aquí. Tot i la metàfora del nom la idea era la mateixa, com l’infinit. Per això la majoria d’ulls d’escala , tant si eren quadrats com circulars, mantenien una proporció estable, racional, comprensible i limitada a l’alçada de l’edifici, tot i que no deixaven de ser ulls, al seu entendre ; en canvi, qui s’atrevia amb una escala com la que estava veient des de dalt en aquell moment, havia de ser algú amb ganes de dubtar fins al final. I ella dubtava, tot i l’exactitud dels càlculs apresos al llarg dels anys. El dubte no era sinó un engany, i ella ja no podia més.

Costava d’imaginar-les, aquestes coses, sinó era a través dels nombres, les equacions o els logaritmes. La matemàtica, en aquell sentit, posseïa tota la mètrica d’un bon poema, per a ella. Tots aquells graons eren la representació del seu resultat, units per aquella corba quasi bé màgica sinó fos per l’exactitud del càlcul precís del qui l’havia dissenyat. Els números hi eren, tot i no veure’ls. Aquesta altra noció tenia un component quasi bé sobrenatural, fascinant per qui la sabés veure. Abstracte i amb tot insuficient, degut ara a una por de fer la baixada. El factor humà era sempre a punt per fer-li la guitza. La Tina, amoïnada, arrugà el front. Potser no la podria baixar, aquella escala. Sospirà, davant aquella por sobtada. Es va preguntar quina seria la probabilitat de no prendre mal  ; en aquest sentit tenia l’experiència de la pujada, que s’havia atrevit a fer feia una estona. No havia passat molta por fent-ho, potser perquè s’havia concentrat a no mirar a baix, sobretot a partir de la meitat del trajecte. Els graons grinyolaven, uns més que altres ; uns quants estaven partits en més o menys grau de mesura ; en alguns trams, la barana de fusta collada  a la paret havia cedit i la seva mà havia hagut de cercar suport en la paret freda de guix que al seu tacte es desbrossava a poc que hi pressionés una mica. Ara que s’ho mirava des de dalt, s’adonava de la temeritat de la seva empresa i se’n feia creus de com s’ho havia pogut fer, per ser allí, en aquell replà perfectament protegit per una altra barana de ferro forjat. Aquella fita alçada al damunt de l’escala l’havia atret com un imant, com ho és un lloc descobert per casualitat ; un lloc bell sorgit del no-res. La temeritat sovint és inconscient, germana de certa passió aliena al risc d’una pujada com aquella, que la Tina no va veure per les ganes de veure com seria tot des del capdamunt de l’escala. I si per arribar a tota aquella blancor irracional havia de patir, ho feia. Era la posició del qui sap que no té res a perdre, tot i ser mentida. La pèrdua sempre ho és, sigui com i de qui sigui.

Així que per fer minvar aquella temença  – que no volia admetre de cap manera - va tornar al seu refugi natural, i va decidir de fer un càlcul estadístic, atorgant freqüències a les variables més importants a l’efectuar la baixada per després, extraure’n una mitjana que li indiqués la probabilitat de risc de caure. La Tina se’ls creia, aquella mena de càlculs que extrapolava de la seva pròpia experiència; la calmaven, li donaven el punt necessari de seny a situacions on havia d’arriscar alguna cosa. Evidentment tot allò era una contradicció,  no servia pràcticament per a res, perquè...com la valorava, aquella por ? Bàsicament  era la variable més important. De tots és sabut com la por tenalla, de com pot arribar a immobilitzar cos i ànima, de vegades ; encara més quan no hi ha opció possible. Amb aquesta nova incògnita, la Tina mirà a l’ull d’aquell déu imperfecte i obscur ; mirà tota la perfecció arquitectònica que l’envoltava ; mirà les parets, els graons, les poques finestres obertes al mur... mirà el conjunt d’aquella superfície aixecada damunt un cercle i com l’escala s’aixecava a partir d’allí ; copsà la poderosa estructura circular, la seva força , i llavors va fixar, acuradament, un valor a la por sentida un moment abans, sense ànim de rebaixar-la perquè sabia el que passaria al donar els primers passos cap avall. Hi hauria vertigen, exactament igual al que havia sentit pel matí, abans de marxar.

L’honradesa científica sempre era per sobre de la personal. Sent estricte amb si mateixa – potser massa estricte al capdavall – li va donar un valor alt, qui sap si per accelerar la possibilitat d’un daltabaix, inconscientment. Va treure’s la calculadora científica que sempre portava dins la bossa i aplicà les variables en un senzill càlcul de probabilitat. El resultat no li va agradar gens, ni personal ni científicament. La por a caure va augmentar, i ho va notar. Quan la por creixia dins la Tina, li pujava una ànsia al cor; i aquesta, en comptes de paralitzar-la, l’incitava a actuar, i de pressa.   Així  que no s’ho va pensar dues vegades i decidí de baixar de seguida per evitar  angoixes innecessàries. Per fer-ho, només havia de començar sense dubtar ni un segon. I ho feu, amb energia forçada.

Agafant-se a la barana, davallà un, dos, tres ... quatre graons fins que al cinquè el seu peu va relliscar damunt una pols quasi invisible. Va relliscar el suficient com per perdre l’equilibri com ho faria un pallasso en una falsa corda fluixa : mogué braços i cames amb l’esquena tentinejant damunt el buit, mirant de retornar el cos a una posició estable. De repent, es trobà en una situació insostenible, radicalment oposada de la disposada feia tant sols uns minuts . En aquells breus instants només va sentir la seva respiració col·lapsada ; no hi havia ningú per cridar esgarrifat o per riure davant l'absurda i inesperada situació en què es trobava ara ; ahir, era una dona feliç viatjant amb el seu marit i ara, un dia després, la bossa, amb el seu pes de plom atreia tot el seu ésser cap al fons de la teoria de la gravetat, complint-se sense pietat.  No hi havia res a fer, cauria inexorablement. La probabilitat havia pujat al cent per cent, i això, en matemàtica, era la certesa absoluta. Va ser el darrer pensament de la Tina abans de que els seus peus cedissin a la caiguda. El cos, però, de manera instintiva va realitzar un darrer intent agònic per redreçar-se en la mateixa caiguda, el suficient com perquè la seva mà dreta aconseguís agafar-se a la base de ferro  que subjectava cada un dels graons a la paret, la qual tenia una obertura central a tota la seva amplada, per tal de que pesés menys.

Aquell fet la va salvar momentàniament. Però ara no hi pensava, en les noves probabilitats que tenia de sobreviure a una possible caiguda. De seguida girà l’esquena i allargà l’altra mà. Notà al tou de les mans el fred del metall i com la sang baixava cap avall de les cames, com si cerqués una sortida del seu cos. Veia, amb la cara aixecada amunt, el blanc dels nusos dels dits mirant d’aferrar-se a la vida. No gaire més amunt, la llum, altra cop encegadora. I’m going to see you...mormolà cercant una ajuda inexistent. Potser el Blai l’havia seguit... Ara la disposició a morir era franca, només havia d’esperar una estona ; inclús no havia d’esperar res, ni el temps tant sols. Però la Tina no pensava en això, en aquesta hora de suposada veritat.  Buscà una sortida : tal i com estava, no podria aixecar el seu cos cap al mateix graó, doncs l’espai entre ferro i fusta era mínim i el primer era lleugerament reculat endins. Només un bon escalador ho podria fer, una cosa així ; però si aconseguia passar les mans al pla longitudinal de l’escala, potser podria arribar al graó de sota, el qual era a una vintena de centímetres de distància, seguint la corba de la paret.

Així que mogué les mans i traspassà la perpendicular per situar-se entre els dos graons. Respirà mentre notava una tibantor creixent als avantbraços. Havia d’anar ràpid o aquests no li respondrien. Girà els canells cent vuitanta graus per encarar el cos al graó de sota per impulsar-lo després progressivament, com si fos un gronxador, fins aconseguir dipositar els dos talons dels peus al final d’aquell, de tal manera que quedaren fixats. Tenia més de mig cos fora de lloc, ara. La bossa, però, havia relliscat fent que la cinta se li enganxés al coll, mig ofegant-la. Llavors s’estirà al màxim, fent força endavant amb les cames fins que les mans deixaren el ferro al punt just, ara sí, d’equilibri suficient com per no tornar a caure. Abans, però, va haver d’abaixar la cara una mica més per fer caure la bossa pel seu darrera, la qual ens pocs instants deixà anar un soroll sord i sec al trobar el terra; al sentir-lo, la Tina tingué un calfred i no esperà més :  alçant-se a cop d’abdominal, salvà la darrera distància, girant lleugerament el cap per no topar amb la base del fatídic cinquè graó. Després, arrossegant-se, deixà caure l’esquena sobre la paret i ajuntant els genolls damunt la barbeta, mentre fermava les cames fortament amb els braços adolorits, sanglotà.

Va amagar el cap entre les cames , tremolant-li tot el cos. Plorava com si es dessagnés d’una ferida fonda.

-¿ Però com he pogut, com he pogut ? – es lamentà en un murmuri de veu.

La Tina sabia que no havia relliscat. Des d’on era asseguda, podia veure el cinquè graó arran d’ulls. La fusta no era polida, cada tros col·locat a l’escala tenia la superfície lleugerament rugosa, degut als cops de ribot del qui els va construir. No patinava gens. Si havia relliscat, havia sigut per una altre cosa, i ella sabia quina era, aquella cosa. En certa manera hi havia estat jugant amb aquella possibilitat, tot i saber que ella no la faria mai, una cosa així. Era una idea dolça i temptadora fins al moment de l’execució, una idea com un perfum polsejat en l’aire, esperant el seu cos per travessar-lo. I en tot allò no hi havia cap traça del destí que els havia portat fins aquell punt remot de la costa escocesa, en aquell matí de juliol. Era, simplement, la fi d’una història.

Havien passat la nit en un bed & breakfast. La Tina s’havia llevat ben d’hora , com sempre. Volia fer una passejada. La mestressa, amable, l’hi havia parlat la nit de la seva arribada del far del poble, en plena remodelació després d’anys d’abandonament.En Blai dormia profundament. Tenia el mòbil endollat a la bateria, a sobre la tauleta de nit. La llumeta d’avís parpellejava i de repent, la pantalla s’il·luminà, mentre el telèfon vibrava. Era una trucada.Va estar a punt de despertar-lo, però no ho feu, veient la placidesa del seu rostre. Contestà ella mateixa. I es feu un silenci incòmode abans algú pengés, a l’altra banda del fil. El fil...la Tina aixecà el cap d’entre els braços, més tranquil·la. Pensà en aquell número de telèfon, sense un nom al davant però amb tantes trucades al seu darrera. La Tina tenia bona memòria pels números. Pensà en la imperfecció de la racionalitat i en la perfecció de la irracionalitat : des que va sortir de la casa el seu cap no va parar de combinar tots aquells números, cercant un signe on agafar-se ; potser un sortilegi que li fes oblidar aquells minuts en què es quedà mirant Blai, dormint, abans de marxar.

S’aixecà i es va adonar que ara era al sisè graó. El sis era el seu número de la sort. La Tina se n’avergonyia, d’aquella preferència, com si una mare preferís un fill a un altre. Com el seu amor per en Blai, amb la dimensió de colors i formes d’un ull de déu com aquell, fort i poderós com les parets que l’envoltaven, d’un blanc glacial i que l’havia estat a punt d’engolir amb totes les seves culpes a sobre.

Amb una mà a la paret i amb pas segur, baixà finalment l’escala : allí hi havia la bossa i al seu costat, la seva estimada calculadora, trinxada. Deuria haver saltat al caure, com si fos la seva ànima. Com el signe que probablement cercava. Allí la va deixar, amb la seva pantalla ennegrida i esquerdada. Després, va sortir a l’aire fresc del matí, ple de l’olor del salnitre. Plovia lleugerament però el cel s’obria aquí i allà entre núvols lleugers i blancs. El sol va sorgir del no-res una estona, il·luminant la meitat de l’estructura del far, de sòbria presència. La calma del moment la recordà la resta de la seva vida. Llavors la Tina pensà si seria a temps d’agafar el darrer tren del matí, i marxà.



12/1/20

Off


Recordo estar dret, els peus nus damunt l’herba, la meva imatge reflectida en un vidre ; recordo un paisatge de muntanyes nevades al pas lent de les pilones, el sol rentant-me la cara ; recordo una àliga surant el cel i després, el pas d’una avioneta sense res a fer ; recordo uns cavalls travessant la carretera, entrant dins un prat i un d’ells, enganxar-se l’estrep a un pal de la tanca ; recordo el soroll a l’arrencar-se i el so del seu trot profund arrossegant-la com ho faria la famosa estaca ; recordo el foc, de com les brases desperten de sobte del seu coixí de brases, trencant silencis ; recordo també l’angoixa, diluint-se en l’aire del matí ; recordo el gust de la coca, flonja i calenta sortida del forn de Ca l’Agustí ; recordo una migdiada amb un cop d’efecte inesperat, retardant una partença ; recordo amb enveja l’home tornant  a casa diumenge al vespre, amb bonhomia parsimoniosa ; recordo la nit, tancant-se darrera la serralada ; recordo l’orgue i recordo Déu.  I una dona d’ulls vius, somrient-me al pas del meu camí.

I sempre, sempre, hi ha una cançó que ho explica tot millor.



6/1/20

Aquell gran llac






El panell explica el perquè d’aquesta petita muntanya a la vora de Santa Llocaya. Es veu que fa milions d’anys, aquí on soc ara, es va ensorrar la falla de la Cerdanya, afavorint la formació d’un gran llac. Aquesta petita plataforma son les restes dels sediments acumulats per aquest ensorrament, els quals quedaren al fons de l’aigua i posteriorment s’erosionaren fins agafar la forma actual. Baixo el cap un moment i penso que soc al damunt d'una falla tectònica. Hauria d'impressionar-me ? Més aviat m'estimula, una cosa així, com si de sobte adquirís algun poder que no tinc.

Em miro el turó, no gaire alt, d’aspecte més aviat àrid, desgastat, del color del sauló. Em recorda les piràmides de Saqqara, a Egipte, les més antigues de totes, de forma graonada ; aquesta, però, no té restes humanes, tot i que si ho entès bé, deu fer uns deu milions d’anys que és aquí. No sembla, però, despertar cap passió humana ; l’home sembla marcar-se només el seu propi destí, tot i formar part de la natura. 

( De fet es diu que va sortir d’un fangar, la vida ).

Ara, sabent-ho, giro el cap a la comarca, tancada pels seus merlets de pedra :  a sud, la serra del Cadí ; a llevant i ponent, els massissos del Puigmal i el Carlit. Entremig, un llac, fa milions d’anys. És fàcil d’imaginar, per això la Cerdanya és tan vasta i tan plana, tan poc pirinenca ; per imaginar, imagino si va passar algun peix per on soc ara, i si hi haurà fòssils de petxines; si me’ls poso a buscar com si fos a la platja. El que està clar és que mai cap home o dona va veure aquest llac, ningú el va fotografiar, ningú s’hi va passejar, ni va pescar ni res de res. Com si no hagués existit, tot i que ho va fer. Ho sabem per la muntanya aquesta que tinc al davant, desgastada i més aviat lletja.

El panell explica també la fi del llac . No va durar massa, uns dos milions d’anys, més o menys. Es veu que hi va haver un sisme i l’aigua es va anar escolant cap a la Seu d’Urgell.  No sé que en deuen pensar, els de la Seu, d'un fet com aquest. Deuria trigar un temps a fer-ho, fins quedar com un bassal sec. De mentre la vista s’allarga a tot el tros de terra que ara m’envolta. Els pobles petits, les carreteres més petites encara, els boscos, la pedra,el cel,  massa blau i massa immens...i de fons, encara neu, tot i no fer massa fred.

Després albiro el que sembla una àliga daurada. Trec la càmera i m’oblido de tot. En una seqüència miro d’atrapar-la amb el meu insuficient objectiu de 150mm. Després em miraré les fotos i en una d’elles, una estela d’avió sembla partir el camí de l’àliga. Com si algú hagués trencat una promesa: potser jo, potser nosaltres. Ella segur que no, els seus ulls segurament el van arribar a veure, aquell gran llac.