Moments

Avui el vent s´escola airejant la primavera cap a la seva maduresa. La ventolera és amable, de cap manera buida ni molesta . Va per feina i transporta bona part dels calzes de tot el que ja ha florit. També, a la roureda, es deixa sentir i pel terra, algunes fulles tendres caigudes contrasten amb l´adob de les caigudes. En recullo alguna, per immortalitzar-la dins alguna novel.la de tolstoiana envergadura.

Entre els roures res no canvia excepte el meu estat d´ànim. Aquí hi retorno per saludar la veritat del que és viu, alt i fort. A sota d´ells sóc ben poca cosa, un alien de pell blanca tot just acabada de destapar. La benignitat de la tarda empara la solitud del tot inapreciable dins del bosc. Com sempre, faig una primera aturada, per atrapar la placidesa del verd sorgint de l´aspror del troncs d´escorça esquarterada, la remor pausada del balanceig ingràvid de les branques. Després continuo i la ment es va escapant del món a l´entrar a la petita vall secreta, allí on regna l´ harmonia del bosc.

Cada caminada té els seus moments. I avui el segon ha estat més amunt, observant el camí arribant sota una petita alzina, des d´on la vista s´arreplega sobre una nuvolada curta i fosca al centre, lliurada al blau d´encara més amunt i per sota, a la concavitat fina d´una corba de bosc d´on destaca un pi llunyà. Podria ser un tros d´Àfrica, atesa l´amplitud de les mires, llunyanes on hi destaca el verd de les selves tropicals. El vent no bressola gaires pensaments, potser perquè les emocions no afloren ja com als anys de descoberta, i el paisatge de l´infinit s´ha assimilat de tal manera que es normalitza com una paraula desconeguda apresa finalment per la seva repetició pausada quan la vida es troba amb ella.

Tot i això, l´arç blanc regna en pinzellades de sabor oriental dins el bosc. El tercer moment es descobreix així en una altre revolada del bosc, en un exemplar de branques curtes i exuberants, llenyoses, plenes, oferint-se en nèctars dels déus ajaguts sobre antics mosaics grecs.

El sol il.lumina el darrer tram de camí. Pel cel transiten núvols blancs, nèts de boirines. Els turons ombregen. Baixo per la carretera amb música barroca. Vivaldi amb viola de gamba per un darrer tast de la llum del dia. El so del vent, el bosc, el cel, la llum i potser i tot la vida amb els seus diminuts moments sota aquesta carpa natural té una tessitura de barroc sorgint del renaixament d´aquesta segona estació, quan els instruments temperen les seves cordes i afinen el so del proper estiu.   

Automàtica.6

(...)

La teoria del demà funciona igual de bé que un mateix verb conjugat en passat, present o futur, sense necessitat de cercar el paradigma que el faci impossible de declinar, que com bé diu el diccionari vol dir separar-se o desviar-se d´una direcció determinada, o també ésser un astre a una certa distància de l´equador celeste, traducció vàlida i molt poètica del conegut demà m´afaitaràs, fet que com és sabut, mai no passarà. L´equador celeste...allí on aniré a parar segons marca la teoria, quan el demà ja no existeixi i el James Bond esdevingui el filòsof més lúcid de la història, abans que arribés el de la meva quinta i espatllés la saga amb el seu existencialisme indigne dels meus ( i pitjor encara, dels seus ! ) herois d´adolescència. La teoria del demà. Funciona, com a resposta perfecte a la pregunta de si va ser primer l´ou o la gallina. O de quan, finalment, menjarem pa d´avui. Que de pa n´hi ha d´àzim, d´àngel, de pessic, de motlle, d´ànsies – el dels casaments-, de Viena i també anglès o de barra, o és clar, el rodó de kilo que avui dia ja no s´estila perquè és el pà perfecte per menjar-se demà, si és fet en un bon forn de llenya. I no me n´oblido, no. La bagette francesa clàssica ideal per posar a la cistella de la bicicleta, amb el diari i la resta de la minsa compra per acompanyar un matí de cafè fort en alguna terrasseta perduda de França, si és que encara en queda alguna. Una fugida d´estudi, si, ho sé, una fugida definitiva al demà. El que deia ahir segueix essent vàlid avui, sobretot pensant en França amb les seves terrasses i les seves franceses. El paradigma de la millor resposta per donar en qualsevol moment sense renunciar absolutament a res. Y como ibamos diciendo ayer...

 demain

L´homenet

“Lo que hace un hombre es como si lo hicieran todos los hombres “

J.L.Borges

L´ home s´atura davant el pas de vianants. L´avinguda és buida, sense tots els cotxes que en un dia feiner privarien l´home del silenci magnànim al qual s´ha de sotmetre ara; silenci associat a la desolació de qui es calça unes esportives sobre uns vells pantalons de tela fina i clara per anar a complir amb el compromís tardà de portar una vida sana. El matí és radiant de primavera. El cap allargassat i calb mira a banda i banda. Ningú. L´avinguda és ample, de dos sentits i doble carril, amb mitjana on hi ha lloc per parterres d´heura i romanins enmig d´una llarga filera de palmeres. Ningú més.

Tot i la solitud del moment, l´home dubta de si ha de creuar o no. Li sorgeix un neguit certament absurd, si hom observa l´escena de fora estant. Aquest neguit fa que estiri el coll per tal d´albirar una mica més lluny, per veure si sorgeix un rastre remot d´humanitat circulant cap on és ell. Pensa en la possibilitat d´ algun esbojarrat circulant a cent vint per hora acabant la festa del vespre anterior, amb el tub d´escapament cridant l´atenció com tants cops recorda haver-los sentit passar pel carrer de casa seva. O almenys, si això no fos possible, algun miserable autobús de línia buit de passatgers, donant sentit als imposts pagats durant anys de dura feina a l´empresa privada. La rutina no l´ interpel.la ni el molesta, malgrat pogués a arribar a ser molt avorrida. I l´avorriment del trànsit d´un dia feiner, les queixes interiors que es fa sobre el soroll i la gent, avui les troba a faltar.Els dies feiners només ha d´esperar, simplement, a què el semàfor es posi verd, de tal forma que de seguida els cotxes van formant una cua impacient mentre travessa amb l´altre gent; la resta de la gent que avui... no hi és.

Això li suposa un problema.Davant seu, l´homenet vermell de braços oberts el mira sense ulls, prohibint-li el pas. A ambdós costats la vista és diàfana, perfecta. L´home torna a girar el cap a cada costat. Podria travessar, així ho pensa i les cames semblen voler donar-li la raó mirant de fer aquest primer pas, sempre tan difícil de fer. Però inexplicablement reculen per tornar a avançar tímidament, en una successió de moviments oposats semblant al d´un automatisme encallat mirant d´acabar la seva feina. No pot i l´homenet de vermell el desafia, amb tot allò que significa l´obediència, o potser millor dit, la vergonya del qui abaixa el cap en l´adversitat del moment.

Un escamot de pardals passa ven a la vora, rassejant l´asfalt. L´home el segueix amb la vista mentre sent com s´allunya entre piuladisses de senyoria perduda. Abatut, desisteix. Pensa en la injustícia del moment, ara que no hi ha res a fer. En el que s´ha convertit. Ara ja no caldria. Podria fer com fa més d´un que coneix, allí al casal on s´ha aficionat a jugar a la petanca : persones garlaires, de pretesa autosuficiència, del jo i només jo i de quan era així i si sabessis com jo i etc. Persones desconegudes de les quals mai en podries saber res del cert, tan sols allò que et diuen d´elles mateixes, les històries dels quals mai creuries a poc que et fixessis una mica en com te les expliquen.

Ell podria ser així. Podria arribar-se a enganyar d´aquesta manera però no sap fer-ho. És massa intel.ligent per detectar la pròpia culpa, la culpa del qui no fa res per aturar ninguna cosa. Del qui és complidor però certament covard com tants d´altres. D´una covardia dels petits moments, com aquells en què es troba ara mateix, sense cap testimoni més que les seves cames encallades. Ho sap i per això necessita de la normalitat del soroll de la ciutat, de la seva gent, de la seva fina capa de pol.lució protectora que els amara a tots. Es mira les sabatilles sota els vells pantalons de tela fina i clara.

¿ Heu escoltat mai com se sent el canvi de llums en un semàfor, si sou molt a prop ? És el simple so d´un interruptor força més sorollós de l´habitual. Com d´alguna cosa trencant-se. I en el moment en què l´home acaba les seves reflexions, es deixa sentir. Llavors les cames es desencallen per seguir la seva passejada. És a punt d´arribar a l´altre costat quan se n´adona.

Ha travessat en vermell.

Botànica aplicada

                                   

discreta ,

 

alegre 

i elegant ;

  

dolça

                                     

  i extremada ;

seductora

amb cops amagats ; 

 sociable

però també solitària.

Eternament ... jove

( música suggerida : " Woman", del John Lennon )

Absència

Quatre parets d´alumini raspallat.

Et mires la punta de les sabates i

jo, l´esfera lligada al canell.

Brasil, Jobim i bossa nova.

L´armonia és el ritme de l´espai i

el ritme de l´espai és el temps.

I el temps, alguna vegada

d´una cançó,
repetint-se dins l´ascensor.

Brasil, Jobim i bossa nova.

Nacho

La dona camina ràpid pel camí per on ell baixa. El Ruben s´hi ha anat acostant amb el bon ritme habitual de les seves cames mentre segueix el circuit marcat vora els barrancs de Can Vilalta. No la sent en primera instància, perquè porta els auriculars posats amb algunes variacions per piano de Gould. Però en un canvi de tema sent com crida. Sembla nerviosa.

-Nacho, Nacho...Naaaacho ! -

Es treu l´auricular. Sembla que algú s´ha perdut. Ella el sent arribar i es gira. Els ulls, inquiets, fiten més enrera, per tornar a girar ràpidament cap endavant, tot accelerant el pas. Torna a cridar :

-Cuqui, Cuqui ! -

Vaja, sembla que s´ha perdut algú més. Quan l´encalça, sol.lícit, li pregunta si, efectivament, ha perdut algú. Ella, davant la pregunta, sembla que se n´adoni de que realment no troba ni a la Cuqui, ni al Nacho, i això li provoca una petita crisi d´angoixa, que dura poc, perquè de seguida escolten una nena cridar que es fa present al sobrepassar el revolt del camí que queda enfront d´ells. La nena, mentre s´apropa, sembla tranquil.la, al.liena a les tribulacions de la seva mare.

-Cuqui, ven aqui ! - que diu la dona. Es gira cap en Ruben i l´agafa instintivament pel braç per afegir alleugerida : - Es Cuqui !. Ell li somriu mentre escolta l´inici d´el presto a l´altre orella tot recordant-li el canvi de ritme que tindria que haver fet per iniciar la pujada de l´avinguda Rocamora, un quilòmetre més enllà.

La Cuqui arriba. És pastada a la seva mare: els mateixos ulls marrons, el cabell llarg fosc lligat amb una cua llarga, la pell morena, el xandall fucsia i les bambes blanques sobre el maillot fosc.

-Mamá, ¿Que te pasa , porque estás tan nerviosa ? - En Ruben certifica el mateix to de veu afectat dels habitants del barri de la Bonanova.

-¿ Donde estabas ? ¿ Y Nacho ? - que li pregunta ella amb rapidesa mentre l´agafa pel canell amb una inesperada, tensa i brusca estibada.

-¿Aaaay, mami, pero que haces ? Me haces daño...¿Nacho ? ¿ No estaba contigo ?- Li contesta mentre als seus ulls hi comença a aparèixer la mateixa ansietat que als de la mare.

-¿Cómo ? Si se fue corriendo detrás tuyo...luego ya no os vi...oh ! - Ella es gira cap en Ruben i el torna a agafar del braç per mormolar, a punt de plorar : -Nacho ! -

No s´ha de perdre temps, que pensa. El nen pot haver caigut per qualsevol barranc, o ves a saber.

-Tranqui.les, no pot ser massa lluny. M´avançaré i miraré de trobar-lo – Que diu mirant de calmar-les. Es gira a la dona i la mira seriosament.

-Segur que està bé, però potser seria bo trucar a la policia o al 112. -

Ella reacciona, tremolosa. Aseenteix tot agraint-li el gest. La Cuqui es va posant histèrica.

-Nacho, Naaacho ! – que comença a cridar mentre mira al seu voltant.

-Bueno, la policia...quizá aún no, al fin y al cabo, Nacho...-

La dona no acaba la frase. Es gira cap a la nena i li crida, sense embuts :

-Y tú cállate, por favor. - la Cuqui comença a plorar, dient que no es culpa seva, però en Ruben, que comença a estar-ne una mica tip de totes dues, no espera que ella es torni a girar i  ja ha sortit esperitat a buscar el Nacho. Només sent un que te calles ya de una vez, Cuqui... abans de girar pel revolt i després, altre cop, el Naaacho d´ambdues, llunyà i desesperat.

Voreja el barranc, mirant avall i a l´esquerra, vora el camí, fins allí on arriba la vista. Crida el seu nom mentre avança. Finalment sent com un lament, un esgarip, provinent d´una mata fonda de bardisses .S´hi acosta amb lleugeresa, cridant altre cop el seu nom. Quan arriba, s´atansa com pot al lloc des d´on ha vist com les bardisses es mouen lleugerament. Hi ha com un forat, just enfront d´un petit terraplè morint directe al barranc. Sembla l´entrada d´una conillera. S´ajup i es passa el braç per sobre el front, aturant la suor que baixa cap als ulls. No porta les ulleres, mira endins i amb molta cura, separa dues branques plenes de punxes.

Al moment una cosa peluda li salta a sobre i té un ensurt. L´instint el fa retrocedir, en un acte reflex, mentre aparta d´una manotada aquella petita bola de pèl que mira d´escapar. Els peus li fallen, ha retrocedit massa. Mira, en una posició bastant ridícula, de mantenir l´equilibri tot movent els braços com si es disposés a volar.

Però no vola. Cau d´esquenes, el cos fa una tombarella i comença a davallar per la pendent. Mentre mira d´agafar-se a qualsevol cosa per aturar la caiguda, la vista encara té temps de veure un pequinès que se´l mira des de dalt mentre dues veus bessones criden a l´uníson, plenes de felicitat :

Naaacho !