" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


29/12/16

Proverbi


El dia de Nadal em van regalar un llibre. L´obro i hi llegeixo un proverbi xinès, a l´inici del pròleg :

Si vols ser feliç una hora, embriaga´t.
Si vols ser feliç un dia, mata el teu porc.
Si vols ser feliç una setmana, fes un bonic viatge.
Si vols ser feliç un any, casa´t.
Si vols ser feliç tota la teva vida, cuida el teu hort.

I comença un nou any, i segueix sent tota una vida.






I Feliç Any Nou

23/12/16

Nadal




La terra eixuta i el desert estan de festa,
d´alegria l´estepa floreix.
La seva florida s´esbadella com l´Iris,
s´engalana i crida de goig.
Li han estat donades
la glòria del Líban,
les gales del Carmel
i de Saron.

( Is 35,1-6a.10)

I Bon Nadal.

21/12/16

Mehldau


Es van trobar al pas de vianants. Ella era en un dels vorals, el cap cot damunt la pintura blanca i esquerdada de les franges blanques alternant-se amb el gris atrotinat de l´asfalt que les separava. Es deia Laia, tenia els cabells castanys i els seus ulls eren d´un color indefinit i melós. Pensava en com ben d´aprop, les esquerdes, podien semblar petits rius o bé podien ser com ...bé, doncs com el que eren, esquerdes d´un blanc trencat. Després aixecà els ulls cap a l´altre costat del carrer. Allí, dret, hi havia el Manel, fixada la vista en les franges blanques a l´igual que ella feia un moment.

En Manel mirava de recordar on havia vist feia poc una fotografia d´un pas com aquell, amb les ratlles exactament esquerdades com aquelles. Portava el clàssic tabard mariner, amb les butxaques quasi bé a l´alçada del pit, el coll aixecat, els botons ben cordats, el cabell negre grenyut, la mirada blava amagada en algun lloc del seu cervell. Malgrat no veure-li la cara bé del tot, era ell. Segurament ell no la reconeixeria, els homes com ell – tots els homes, matisà ella interiorment amb somriure de regust salabrós – obliden fàcilment. Tot i que en Joan...

De tant en tant passava un cotxe.

La Laia s´esperà a que el record d´ell aflorés. No trigarà massa, pensà. Se la coneixia bé, aquella mirada perduda del Joan. En Manel, però, no aconseguia recordar res i aixecà la vista, frustrat. Es trobà amb els ulls d´ella, melosos, rera les parpelles capficats altre cop sobre l´asfalt. Se´ls coneixia bé , aquells ulls - els podria imaginar mil vegades i no equivocar-se ni d´una sola mil.lèssima de mil.límetre -, els cabells, la mirada intensa de quan pensava en si una cosa era d´una manera o d´una altre. Restà sorprès de que ella fos allí, a l´altre costat del pas de vianants. La Mireia. Tenia el mateix posat de sempre. En Manel va somriure. Tot i que no li veia bé la cara, estava segur de que era ella. L´amor és així de clar, de cristal.lí. Quan s´ha estimat una vegada a algú, no s´obliden tan fàcilment els petits detalls d´un gest propi, al.liè a d´altres persones. Ell era així de tanoca, perquè no oblidava res d´aquestes coses i les enyorava després. Per això alguna cosa li va bategar al pit a l´observar la figura d´ella, les mans a les butxaques de l´abric negre, estilitzant la seva finor. Si li pogués veure les mans...

De tant en tant passava algun altre cotxe.

La Laia va decidir-se a travessar, dubtant de fer-se o no la despistada, de girar el cap a un altre lloc o d´evitar la mirada d´en Joan, que feia tant de temps que... potser fora millor de canviar de ruta, ja travessaria més amunt. Però malgrat tot, seguia amb la vista sobre la pintura blanca esquerdada, preguntant-se si els rius es creuaven més d´una vegada al llarg del seu curs. En Manel seguia mirant-la. Llavors se´n recordà del disc que li havia regalat la Mireia el darrer Nadal que varen passar junts. Clar, el disc ! Era d´en Brad Mehldau, el seu pianista de jazz preferit. Un pas zebra en primer pla, amb la pintura blanca esquerdada. En certa manera, el pas de vianants semblava un teclat d´un piano. Un lloc per travessar d´un voral a un altre, d´una percepció a una altre. La del pianista i la del seu oient.

De tant en tant un cotxe alentia la marxa, i semblava mirar-se´ls.

En Manel va decidir de travessar tot i que després de recordar aquell disc, no volia pas fer-ho. Volia girar cua. I volia veure els seus ulls melosos, també. La Laia esperava amb neguit l´encreuament dels seus, tant blaus i freds i a vegades...en fi, els sospirs vindrien d´aquí una estona, perquè no ho faria, n´estava segura de que no ho faria. Als auriculars començà a sonar el Little Person, d´en Mehldau. Ara mateix voldria sentir-se així de petita, com quan era nena. Respirà fons i pensà en com els autèntics desconeguts són els que no et fallen mai.

Finalment sonà un clàxon d´un d´aquells cotxes que passaven de tant en tant.

Els dos aixecaren el cap a l´uníson, girant el cap al cotxe aturat davant el pas de franges blanques i esquerdades. I el Manel veié els ulls melosos de la Laia, i la Laia els ulls blaus i càl.lids del Manel. Travessaren i van aturar-se al mig, just sobre la franja central, més blanca i menys esquerdada que les altres. El conductor, un home ja gran, aixecà els mans del volant amb impaciència, i tots dos escoltaren, enllaunat, un renec ofegat. Es miraren atentament, cercant resposta a algunes preguntes. Ella es va treure els auriculars sense deixar d´observar-lo. En Manel reconegué a l´instant la melodia.

-¿ Ens coneixem d´alguna cosa, tu i jo ?- li preguntà el Manel a la Laia.

Aquella pregunta, de trillada com estava, semblava condemnada al fracàs. Però ella tenia la seva preparada :

-¿ Mehldau ? -

-¿ I què tal si acabem de travessar ?- cridà l´home de dins del cotxe, traient el cap per la finestra.

I ho feren cap al mateix voral, deixant les franges blanques i esquerdades sense la Mireia. I també sense el Joan.


15/12/16

Consol


Línia de cotxes, tots amb els fars encesos, il.luminant-me. Segueixen un tractor, fent cua per anar allí d´on he vingut. El meu carril buit, seguint la direcció contrària, d´allí on venen ells. La nit, just abans del dia.

¿ És això – tant diferent del que es podria pensar – el que se sent al marxar abans d´hora ?

Una pregunta pel consol, si més no ; de les anades i vingudes de la vida, dels amics i els seus destins, quan no hi ha res més a fer.

11/12/16

Fugit


Diagonals i simetries. Llums i ombres. Perspectives. Natures mortes i retrats molt vius. Misticisme i profunditat. Mans de filadora i un rostre sortint del quadre, de mirada i somriure arrogant. El violinista trompa, el barret d´arlequí i Rembrandt, d´ aire cansat. Contextualització i un incipient mal d´esquena. Fra Angelico, diví. Un bosc profund i Venècia, amb una història per ser explicada. Misteris del fugit ,aquí i ara, ben viu.

¿ Com atrapar tantes coses a la vegada ? És com una borratxera de bon vi. Així que em prenc els meus respirs, m´assec i glopejo. Miro la gent. Cap a l´hora de dinar van fent via. Així que m´espero, tot i haver-lo vist ja una llarga estona. Si he vingut ha estat motivat per veure´n un de ben d´aprop, un d´autèntic. Hi torno i em quedo a soles uns minuts amb ella. No cal llegir la fitxa, aquí només hi ha la solitud d´algú que la va saber interpretar, penso jo, com ningú. Hooper es va passar la vida pintant quadres així. Dona en habitació d´hotel. Amb una carta a les mans, afegiria. M´agrada pensar que és una carta, malgrat estar en blanc. Una carta esquinçada al vent, que diria el poeta.

Diu l´escriptor  Baricco que totes les històries tenen música pròpia. I parlant d´un llibre seu, Seda, diu que aquella història tenia una música blanca. Afegeix que aquest tipus de música, quan s´executa bé és com escoltar el silenci i als que la ballen molt bé, un els mira i semblen immòbils. Em sembla una perfecta definició d´aquest quadre. Dins seu hi ha una història pendent de ser explicada i potser per això no deixes de mirar-lo, per si et dóna alguna pista de la teva pròpia, tan blanca com la seva mentre ets davant seu.





8/12/16

Walker Evans





Veig una fotografia d´en Walker Evans. Anys 30,una casa, una família, la Gran Depressió en cada racó del blanc i del negre. L´home recolza l´esquena en un dels pilars del porxo. No sembla que l´aguanti sinó que més aviat sembla refiat que no cedirà. Dues noies adolescents se´l miren mentre s´arreglen els cabells. Una nena petita mira la càmera mentre es tapa l´ull dret – alguna cosa li deu picar – i un nen rera l´home, fent de contra-pes al pilar desmanegat. Els vestits, parracs. Els peus descalços. Si m´hi fixo més, un altre peu sorgeix al darrera, ¿ el d´una altre nena ? ¿ el de la mare ?, no ho sabré mai, em temo. Hi ha un gos, de prim que està quasi bé no se´l veu.

L´home tampoc mira a la càmera. Va calçat. Mira alguna cosa que té a les mans. A primer cop d´ull sembla que miri el mòbil. Penso això i acte seguit somric i sospiro amb el nas. Avui dia veus molta gent així, recolzada com aquest home, possiblement amb la mateixa cara de concentració en el que mira. Cadascú, però, és fill del seu temps. Si m´hi fixo més, veig que escriu alguna cosa en una llibreta que no s´arriba a veure. És esquerrà. És veu un petit full en blanc, potser el més polit de tota la fotografia.


Després descobreixo que l´home no és el pare dels nens. Els nens són els fills d´un arrendatari d´uns camps de cotó a Alabama. Llegeixo que el 60% de la població rural no tenia res en propietat en aquella època, a Alabama. No tenir res és això. L´home del mòbil es diu Floyd Burroghs, i els nens porten el cognom de Tingle. Hi ha una fotografia de la dona del Floyd. La dona d´en Floyd té una mirada aguda, intel.ligent. Traspassa el seu temps per dir-me que segurament ella tindria un mòbil també, si visqués allí i ara. No em diu res de lo dur que és viure, de la gran sort que tinc de viure en un món on tothom té tantes coses. Després mira de somriure. Porta un vestit molt bonic. El seu nom és Emma.


30/11/16

Hipnosi


El ventanillo se abría al cielo oscuro de la noche. La lámpara encendida hacia más alto y más inmóvil a Román, sólo respirando en su música. Y a mi llegaban en oleadas, primero ingenuos recuerdos, sueños, luchas, mi propio presente vacilante, y luego, agudas alegrías, tristezas, desesperación, una crispación impotente de la vida y un anegarse en la nada. Mi propia muerte, el sentimiento de mi desesperación total hecha belleza, angustiosa armonía sin luz.

Y de pronto un silencio enorme y luego la voz de Román :

- A ti se te podría hipnotizar...¿ Qué te dice la música ?

Inmediatamente se me cerraban las manos y el alma.

-Nada, no sé, sólo me gusta...

-No es verdad. Dime lo que te dice. Lo que te dice el final.

-Nada.

Carmen Laforet, " Nada " ( 1945 )

27/11/16

Best-seller


 Cada mes en comprava tres o quatre. Qui diu cada mes, diu potser mes i mig, potser dos mesos, tot depenia de la necessitat i la celeritat en consumir-los. No era un consumidor voraç, tot i així  en comprava més que la mitjana : de cinquanta a seixanta euros cada cop, de manera sistemàtica.

 L´activitat aquesta li era plaent. Aprenia coses de moltes coses diferents, gaudia de llocs on no havia anat mai, de vides al.lienes també. Podia saber quin gust tenia un bistec de búfal, per exemple. També podia fer viatges en el temps, somniar amb els somnis dels altres, anar a la lluna de vegades o escalfar-se sota el sol d´alguna platja desconeguda. Reia sol o es posava trist. Plorar, no, perquè de plorar no en sabia.Malgrat això ,fins que no es va trobar un dia que no tenia diners per fer la compra habitual, no es va adonar de tot el temps que perdia fent-ho.

 Per sort, durant un temps la seva economia es va malmetre. Al principi, va recórrer a les restes del que ja tenia, però aviat se´n va cansar. Va ser llavors que es va dedicar a fer altres coses, o, més ben dit, a millorar aspectes de la seva vida amb el nou temps disponible : va aprendre a cuinar, es va fer un jardí, començà a fer esport. També sortia, quan els diners van anar tornant, molt de mica en mica. Tenia una feina nova, va deixar de fer de traductor pel diari on havia treballat tota la vida. Anava al cinema, a algun concert, després va recuperar antics amics i sortia a sopar, de copes. Va deixar de fumar. Renovà el seu vestuari, es va retallar la barba segons els cànons de bellesa del moment. I és clar, conegué una dona amb qui va iniciar definitivament una nova vida.

 En tot aquest procés el seu cervell va desfer-se progressivament de totes aquelles percepcions adquirides pel seu antic hàbit tan lligat a la solitud. Va anar perdent una capacitat aguda per fixar-se en tot allò que l´envoltava : la caiguda de les fulles a la tardor, un bes fugaç un dia de pluja sota un paraigües, la mirada d´un maniquí dins un aparador...coses absurdes com aquestes, mancades de sentit. Sobretot, però, va anar disminuint a cada dia que passava aquella estranya capacitat per inventar-se històries partint d´allò tant avorrit que l´envoltava quasi bé sempre, el que ell anomenava íntimament el seu darrer refugi, que no era altra cosa que la seva pròpia imaginació. La intuïció cap a allò sempre desconegut que només els llargs silencis provocaven, desaparegué igualment. La mateixa intuïció va quedar arraconada com una vella andròmina a les golfes. Amb ella la manca d´autoestima, fonamental eina per sobreviure arran de terra. 

 Definitivament, va tenir molta sort, gràcies a aquell primer mes sense poder comprar-se un llibre. I després d´aquell primer mes, va venir el primer any. Diuen que el primer any és el pitjor de passar sense llegir res que pugui semblar inútil. Però ell ho va superar fins al punt que, quan es va canviar de pis, va fer una pira amb tots aquells llibres que portaven el seu nom, escrit a mà, a la primera fulla, i els va cremar, com feren els bons amics del Quixot en el seu dia. A diferència d´ells, no en va voler salvar-ne cap.

 Ara tenia clar el que havia de fer, pensava mentre les flames li il.luminaven el rostre.L´èxit l´acompanyava. Una segona novel.la seria ben fàcil d´escriure. Tothom la llegiria.



19/11/16

Watergate




Es tracta d´un anunci ocupant una plana sencera del diari, una fotografia en blanc i negre on s´hi veu una parella de nuvis “ caçats” al vol tot saltant cap a una piscina. Van amb els peus nus, és en el que em fixo a primer cop d´ull . A més, la posició adoptada dels dos cossos en el salt, és tan acrobàtica com estilitzada, on el gest és de pura felicitat : en els rostres somrients, les mans agafades, les cames replegades el just i necessari ; la perfecta sincronia, sobretot en el vestit d´ella, que és del que es tracta.


El casament, simbolitzat com aquest tirar-se a la piscina, és fotografiat de manera perfecta, i és aquí on la meva mirada desconfiada pren un primer dubte mentre em fixo en la piscina de sota i en com ha d´acabar aquest salt immortalitzat al seu moment àlgid ; en com, si surt la foto malament, s´ha de tornar a refer tot el vestuari de la parella, els pentinats, etc., el petit desastre resultant de qualsevol error fatal per a l´obtenció de la instantània perfecta. Clar, dedueixo, no hi ha piscina. La poden haver col.locat després amb el fotoshop, no els costaria pas res. M´hi fixo, i no trobo cap error en la posició dels cossos, en les ombres sobre l´aigua ; m´imagino el salt, miro els raigs de sol, la piscina, els volts de la fotografia : res a dir, però segur que no hi ha piscina.

I a més...- ara m´he llançat a desmuntar una mica més aquesta petita farsa de casament – a més, aconseguir que tota aquesta blancor de vestit s´arreplegui al voltant de les cames d´ella com si d´una rosa blanca es tractés – en una altra metàfora, ara floral, sobre la puresa del vestit blanc de núvia, més de promesa eterna que de virginitat antiga i en aquest sentit les cames nues ho insinuen així – ha de ser com força impossible. Penso en aquesta naturalitat, en com arribar-hi. Hi ha una exposició fotogràfica al Caixaforum de Philippe Hassman demostrant la desinhibició en el gest alhora de saltar, en l´autenticitat dels rostres fotografiats en el moment de saltar. Tot i així, cal saltar moltes vegades, de ben segur. Em poso a mirar la fotografia per enèsima vegada i llavors me n´adono de la posició d´ell respecte a la vorera de la piscina, en l´impuls que s´ha de donar per caure ben bé al mig de la piscina, i penso en la paraula muntatge.

Si hi ha muntatge, és que s´ha fet d´alguna manera, i aquí les possibilitats es van succeint . Per exemple, potser la parella ha estat fotografiada per separat. Em fixo en les mans, en els dits entrellaçats, mà esquerra d´ell i mà dreta d´ella. Deixant de banda el fons, les dues figures estan armoniosament orientades l´una cap a l´altre. Els genolls es cerquen. Sembla doncs que seria absurd fer les fotografies per separat. Però tot és possible, penso, el tractament digital de les imatges fa miracles avui dia. I en qüestions publicitàries, encara més. En l´ànsia de voler tenir la raó, desconstrueixo la imatge fins al final : penso que si no han fotografiat a la parella per separat, ho deuen haver fet junts, però asseguts, segurament damunt d´un tamboret, que després han el.liminat convenientment – la posició d´ell és ben clara en aquest sentit - ; posats a desconstruir – a destruir, penso mentalment amb arrogància – potser fins i tot han canviat alguna expressió facial, o els rostres sencers, o les cames d´ella. Si el decorat del darrera és postís... ¿perquè no tota la resta ? I encara els somriures, impecables.

La perfecció sembla impossible de poder-se aconseguir, com uns nuvis perfectes, com un casament igual de perfecte o una vida plena de perdius i felicitat. Arribats a aquest punt, i seguint les normes del bon periodisme, entro a internet per posar-me en antecedents i poder corroborar la meva fina sagacitat. I em trobo amb això :





Després de veure´l , em quedo com si m´haguessin tirat a mi a la piscina. I interiorment demano disculpes als bons professionals de la publicitat. I a Pronovias, per suposat. I als models. I a mi mateix, per renegar de les coses boniques de la vida. Tot i que em queda un darrer dubte : ¿ perquè al video no surt la caiguda filmada des del davant ? És més...¿ perquè no surt la caiguda sencera ?

Per cert, la Côte d´Azur té racons meravellosos.



13/11/16

Automàtica.8


(...)

No és reconciliar-se ni tornar als orígens. Potser és re-inventar-se, ves a saber, no passa sovint que un vell tema - un clàssic de totes totes - passi per les mans de una gran veu que mai ha defugit del seu ofici, com el vell trobador, i s´ho passi bé donant-li la volta amb el que cal, un baix, piano guitarra, bateria i para de comptar. Que s´ho passen bé, és evident , que improvisen, una mica també. Que trepitgen una mica de funk, de blues i de rock, també.  I no ve tot de les velles cançons populars, del que feien els negres al delta abans de pujar a Chicago i ensenyar als blancs el que era fer música des de les entranyes ? Si, és clar que si. La glòria pels blancs. I en Chris Robinson, blanc d´ànima negre - i amb aquest nas, potser jueu i tot -,  segueix mostrant aquesta veu de mil matisos i jo em quedo escoltant les constants variacions de cada instrument que aconsegueixen allargar la meva tarda de diumenge cap on l´inesperat sempre es delecta, quan algú et diu, ei, encara hi ha Robinsons en aquesta illa que alguns anomenen planeta blau, i penso,  deu ser així pel blue o el blues, o aquest punt trist no mancat de l´afirmació breu : It´s all over now, baby blue. La lletra és una altre història, com els poemes d´en Cohen, ja traspassat - en diuen així de morir-se, també, deu ser pels vint-i-un grams aquests tan famosos - i que tot sigui dit, no ha estat mai sant de la meva devoció i les raons mai són raonables, tractant-se d´un dels més grans cantautors dels darrers quaranta anys. Res a dir. Res més. Retorno, amb aquestes darreres paraules, a pitjar el play. I el cap es mou al ritme de les espatlles, i dels dits, que deixen de teclejar cercant la darrera

paraula



10/11/16

Maquiavelic



I deia en Quino, autor de la vinyeta, que no és necessari dir tot el que es pensa però si que cal pensar tot allò que es diu. El corol.lari, doncs, és evident : Si penses tot el que dius, deixes d´existir; en canvi, si no penses res del que dius, existeixes. 

8/11/16

Els rius d´en Popov


Vaig trobar-me en Popov al bell mig del pont de l´Amistat, fotografiant la crescuda de la riera. Quan plovia com aquella tarda, si sorties prou aviat i et col.locaves en un lloc com aquell, podies veure venir de sobte el corrent d´aigua provinent del nord pel cabal habitualment erm i pedregós d´aquella. Era una imatge realment curiosa, poc vista perquè sempre transcorria durant la intensitat de la tempesta, quan ningú sortia al carrer. De fet jo no l´havia vist mai i si ho sabia era per en Popov, oficialment el sonat del barri. Aleshores als sonats se´ls deixava passejar pels carrers, i solien tenir casa, també; anaven més o menys ben vestits i com la majoria dels sonats, tenien les seves dèries, generalment pacífiques. Tot i això a ell no el veies quasi bé mai, si no fos per la casualitat de topar-hi tornant cap a casa seva després d´una llampegada o un bon ruixat. Enfundat dins la seva eterna gavardina de solapes ben tancades , la càmera lligada al coll , les seves celles arrufades i profusament peludes es giraren cap a mi quan el vaig saludar.

-¿ L´has caçat, Popov, avui ? - li vaig preguntar amb interès. Ell em mirà per sobre les ulleres, apuntalades al nas, just sobre els narius els quals li feien de pinça perfecte. La gavardina se li començava assecar però les sabates les duia ben galdoses, així com la vora dels pantalons. Les galtes xuclades s´enretiraren als costats mentre somreia.

-Oi tant, avui ha estat un veritable espectacle – digué amb veu esquerdada mentre rectificada maquinalment la posició de les ulleres. Girà el cos impacient després de mig segon i les seves mans s´agafaren amb força a la barana per allunyar la vista cap allí on es perdia aquesta, entre les boirines sorgides de l´escalfor sobtada del sol sobre l´asfalt d´ambdós costats enmig dels quals, la pedregosa riera encara mig plena d´aigua podia imaginar-se com el riu que no era. La vista d´en Popov sempre mirava més enllà, quan et parlava.

-Un espectacle, t´ho puc assegurar. L´aigua...- digué mentre aixecava la mà i feia el gest de com havia arribat, apropant-la al seu cos esprimatxat amb els trets gràcils d´onada migratòria -... abans però el rum -rum, l´avís, saps ? - tornà a dir mentre jo assentia sense saber ben bé de què parlava – l´avís de que venia i després he agafat la càmera i l´he caçat almenys tres vegades, abans no passés. - Acaricià la càmera, que ballava damunt el seu pit. La Werlisa del Popov, impecable i lluent, seguia igual. Jo n´havia tingut una, de Werlisa, que no recordava haver fet servir mai, com el rellotge i les plomes estil.logràfiques que eren regals habituals de primera comunió els quals anaven a petar dins alguna calaixera per a fer-les servir, segons deien les mares d´aleshores, quan hagis crescut el suficient. Per això m´agradava en Popov i la seva Werlisa ; era com si ell estigués fent totes les fotografies que potser jo hauria fet també, si no hagués crescut massa. Perquè quan es creix tot acaba fent volada, si no s´agafa a temps.I el temps, per a en Popov,  semblava que sempre havia de ser el pitjor.
-Magnífica- afegí, -realment magnífica, la tormenta d´avui. El riu ha tornat, per fi.-Els ulls tornaren al riu, que encara baixava, però minvant a marxes forçades. El so de l´aigua era ara pacífic i breu, com els darrers remolins dins una banyera escolant-se irremissiblement pel seu forat. En Popov ho sabia i mirava de retenir-ho d´alguna manera. I ho feu amb la única que sabia Aixecà la càmera i va prémer el botó per darrer cop. Llavors es girà i em va saludar amb la mà per allunyar-se sota la calidesa del sol de la tarda com el riu que, de seguida que hi deixaves de parar esment, desapareixia.

El riu transformava aquella part de la ciutat, quan encara podia passar per riu. Llavors podia esdevenir una altre ciutat, amb cert aire de grandesa, abocant-se cap a algun lloc que només en Popov endevinava, un lloc on potser ell havia decidit de viure. Explicar la seva vida fins arribar a aquells moments no li hauria fet justícia, de ben segur. Com l´altre fet, de tots ja conegut, que dins la Werlisa no hi havia cap carret fotogràfic.


30/10/16

Albada


Abans d´hora, em miro la posta de sol. Boirosa i estàtica, el sol resta com un escut brodat a l´esquena d´un judoka, vermell degradant a taronja, lleugerament ovalat, inert i llunyà, amb aires de planeta roig. Algú mirant una posta de sol és sinònim de pau, tot i que aquesta pau, ben mirat, sovint és fruit de la resignació que, al seu torn, sovint és fruit d´una infreqüent observació de la sortida de sol, fet altre cop sovint – i massa sovint encara – infravalorat com ho són els fulls de paper en blanc.

Ahir, pel contrari, em mirava una sortida de sol. Em vaig aturar expressament per fer-ho. Hi havia un circ, en aquesta albada, un circ de carpa llaminera. També hi havia pau, però era una pau oposada a la de la posta d´avui, quan tots els rellotges marquen una hora menys. Pacient, vaig esperar-me a veure si sortia un conill de sota la carpa, amb un despertador a les mans per recordar-me a mi i a ell mateix de que feia tard per arribar no se sabia on ; o si de cas, un pallasso amb una guitarra, mirant d´asseure´s de mil maneres inimaginables i gens avorrides en una cadira ; o també l´elefant aquell d´on em van treure una foto de polaroid assegut al seu coll, amb pèls que semblaven claus . O fins i tot, posats a esperar, a fer un darrer número on la gràcil trapezista em  cerca per fer un un doble mortal sense xarxa.

Potser vaig esperar massa. La pau era una altre pau, sense res que fos sovint ni fruit de res en especial. I no sabria com continuar. Bé, si. Vaig donar-li les gràcies i ell va pujar, ben amunt. Llavors, però , ja estava fent una altre cosa.



23/10/16

Al gos desconegut


Ahir vaig conèixer un gos. Un gos desconegut. Jo era al costat del meu cotxe, acabant d´esmorzar. El matí era plujós de mena, d´aquells matins de tardors antigues. El bosc, xop fins al moll de l´os. De bolets, una mostra minsa però de qualitat premonitòria de bona temporada : un rovelló de sang, tres o quatre carlets primerencs, cinc fredolics de cos robust, unes quantes potes de perdiu i la reina de les reines, una llenega negre d´almenys sis centímetres de barret, en un estat d´absoluta perfecció . Una troballa que redimia els dos darrers anys de perniciosa sequedat tardoral.

Vistes les coses es podria dir que era feliç, en la mesura lògica i natural del que es pot entendre per felicitat, que és lleugera i passa inadvertida pel qui l´assoleix. La meva eren unes hores dins un bosc penetrant-me sota capes successives d´humitat, de minuts, de lent caminar i de lenta observació del sotabosc, dins un silenci on la pluja n´augmentava o en baixava el to per, simplement, incorporar-lo a redós d´una monotonia paral.lela a la preuada solitud regnant, parenta no gaire llunyana tan de l´un com de l´altra ; o també la d´un so nou, metàl.lic, el de una xapa dringant, lligada a un collar d´un gos que s´apropava cap a mi.

No més gros que un perdiguer, de pelatge negre exceptuant coll i pit més clar, cames curtes i fortes ; d´ulls trists de gos abandonat, mirant de fer amics. D´això no me n´adonaré fins més tard, quan constati que no hi ha cap amo al darrera. En aquest moment he de pujar al cotxe, per baixar uns dos-cents metres avall de la pista, fins a la cruïlla de Les Refardes. El gos em segueix durant el curt recorregut. Aparco i baixo. El gos remena la cua. Miro pels voltants; em quedo quiet provant d´escoltar algun crit d´alerta cercant-lo, però el degoteig d´un roure sobre el capó del cotxe esdevé la única resposta. Llavors s´hi afegeix altre cop el so de la xapa enganxada al collar. M´hi fixo, hi ha alguna cosa escrita. És un número de telèfon. Alleugerit agafo el mòbil i truco. No hi ha cobertura, és clar. Sóc al cul del món del Vallès, que per a mi és el cul del món. I com tothom sap, al cul del món no hi ha mai cobertura. Aquesta queda aproximadament a uns vuit quilòmetres i un centenar de metres més amunt. Així que em quedo mirant el gos i decideixo seguir el meu itinerari previst. Potser el millor és no fer-li cas, a veure si marxa.Agafo el cistell i travesso el petit gual sota el qual baixa l´aigua omplint gorgs dins la roca. El gos em segueix ; mentrestant s´inicia un nou brot de pluja semi-intensa.Em poso sota un pi. Constato que l´aigua s´ha filtrat finalment dins les bótes de muntanya. El gos pixa al tronc de l´arbre i etziba dues coces de sorra a sobre. Després se´m queda mirant, com preguntant-me què fem ara. La pluja comença a calar dins la roba.

La molèstia de tota aquesta pluja dins meu em resulta en certa manera, reconfortant. És bo recordar de manera regular el que són les inclemències del temps, patir- les una mica, adonar-se de la pròpia vulnerabilitat del propi cos, d´una fragilitat poc valorada. Aguantar, ni que sigui unes hores, el progressiu enfredoriment del cos ; caminar amb els mitjons mig xops i notar certs alleujaments ridículs, com l´escalfor d´una butxaca encara seca. Penso en tot això i mesuro, alhora, la possibilitat de  marxar cap a casa.Els temps dels exploradors semblen haver-se acabat. El gos em segueix mirant. Penso en la possibilitat del seu amo patint un atac de cor, estès en algun lloc sense poder demanar ajuda. ¿On és l´amo ? - li pregunto al gos. ¿T´han abandonat, t´has perdut...on vius tu ?- La pròpia veu, escoltada aquí on no sé si mai he arribat a dir res, em resulta de lo més estranya. Al gos no, sembla ben bé que se la sàpiga de memòria com és la meva veu: tant, que em respon amb una mirada entenedora, tot dient-me - ¿ i a qui li importa on és l´amo ? Ara hi ets tu - Després gira cua i es posa a caminar pel camí, i jo el segueixo.

En l´hora següent, el gos em retorna als temps, anys ençà, de quan sortia  a caminar amb un altre gos, ja mort. Fa exactament el mateix : ara m´obre pas pels camins del bosc, ara recula per veure on sóc per després desaparèixer i retornar quan aturo el pas. En tot aquest procés, el segueixo amb la mirada, li passo la mà pel llom lleugerament quan s´atura al meu costat, l´esperono davant algun pas difícil. Ell em busca i jo a ell. Però ell fa més, arreplega tots els seus moviments al meu voltant combinant un cert instint salvatge aparellat a la necessitat domèstica - suposo jo - de ser a prop d´un ésser humà, de fer-li companyia i de, és clar, protegir-lo dins un medi que li és més hostil que a ell mateix. I de tot això, anys ençà, no me n´adonava. El costum i sobretot, la joventut amb tota la seva despreocupació, em feien més proper a tots els instints més naturals que animals d´aleshores. Curiosament ara el que miro de preservar és el purament animal, racionalitzant-lo.

Al final, el gos es fa fonedís durant una bona estona. He seguit alguns camins vora les masies dels voltants, no fos cas que reconegués algun paratge i tornés a casa seva. Penso que potser he tingut sort i l´hem encertada. Tot i així ja el trobo a faltar. Enfilo cap al cotxe, sortint del bosc i travessant un camp abandonat. Quan ja sóc a punt d´arribar, el dringar torna a sonar. El gos apareix al meu darrera, s´atura i seu sobre les potes del darrera. M´observa, a uns cinquanta metres, al mig del camp sense conrear. Després gira el cap seriós, solemne, cap al nord ; aixeca lleugerament el musell i ensuma l´aire humit del migdia.El coll clar, llanut, es replega per protegir-lo del fred. El vigilant del camp de sègol, que penso tot recordant la novel.la de Salinger. Encara no sé si s´ha perdut o què, si és lluny de casa seva, si té l´amo que l´espera. No es queixa, no pidola, no s´apropa demanant res. Em té una mica desconcertat, sembla vetllar-me fins que abandoni el que sembla el seu domini.

Em preparo per marxar. El vaig ullant mirant que no s´adoni. El gos em mira. Finalment em poso a la gatzoneta i el crido. Estira les orelles i acte seguit ve cap a mi, corrents. Cedeixo quan s´atansa i li faig unes magarrufes al cap, d´aquelles que agraden als gossos, Em decideixo i obro la porta, abaixo seients i el convido a entrar. El gos no dubta ni un moment. Puja , tanco la porta i marxem, tot enfilant la pista de retorn on la cobertura em donarà una resposta o no a la seva situació.

Durant el trajecte el gos es mostra intranquil,  tancat allí dins. Obro la finestra. El gos apropa el cap i respira, alleugerit, ben a la vora del meu. Una altra sensació perduda, com la de l´olor forta del pelatge xop. Quan arribo a lloc, baixem tots dos. Ràpidament truco al telèfon. Contesta la veu d´un home, amb la parla lenta i tranquil.la del pagès de la comarca. Si, el gos es meu. Visc a les Refardes, el gos deu haver sortit a fer un vol... deixa´l allí a la cruïlla, que havent dinat l´aniré a cercar si no ha tornat. Ara no sóm pas al mas. Ah, i moltes gràcies per trucar. Em miro el gos desconegut. Ell , igual, la mar de feliç. El faig tornar a entrar. Mira que m´has ben enredat, punyetero - li dic mentre tanco la porta. En Salinger jeu i em mira amb els seus ulls trists.

Torno a refer el camí, ara de baixada. Per calmar-li la incomoditat ara li poso música. La música relaxa les bèsties, diuen. Amb mi funciona. I a ell també sembla relaxar-lo el Kiwanuca mentre canta allò del Home, again. Quan sóc a lloc, obro la porta del darrera altre cop. En Sal jeu tranquil.lament, ben bé com si fos a la vora del foc.- Au vinga va, que es fa tard - i ell baixa i fa cap al camí de les Refardes. 

Jo vaig donar la volta per tornar a entrar al cotxe. Era palplantat al mig del camí, de perfil, el cap girat cap a mi, observant-me mentre marxava. Com  aquell gos abandonat a la carretera d´un antic anunci publicitari. Mentre feia una darrera ullada pel retrovisor vaig pensar en que no era pas ell l´abandonat, sinó més aviat jo. Potser és que quan ens vam veure per primera vegada, va copsar alguna cosa trista als meus ulls, semblant a la seva.




20/10/16

A tota castanya


Els pantalons els porta deixats de la mà de Déu, cap avall del seu cos magre. N´arrossega un tros de les vores, o més ben dit, se´l trepitja segons com es mou. Escardalenc, ja calb, porta unes ulleres de sol damunt el front, mirant al sostre. Avui fa núvol. M´obre el maleter del seu Seat Leon ; m´ensenya dos altaveus de considerable grandària reposant dins una xarxa enganxada al seient del darrera. Se´m queixa de que quan condueix, a les corbes se li mouen i piquen amb els costats : cloc- cloc, fa per fer-se entendre. Jo me´ls quedo mirant certament sorprès, tot pensant que l´home deu tenir l´oïda fina si mentre condueix escolta la música al volum adequat a la mida dels altaveus. Ara, que potser dependrà de la música que escolti, reflexiono mentre denoto un interès pel problema exposat. Potser els altaveus no se li mouen per la inèrcia de les corbes. ¿Què vols dir ? Em pregunta estranyat. Res, parlava sol, que responc mentre ell treu la peça de feltre que cobreix la base del maleter. L´aixeca amb les dues mans i me l´ensenya. Vol fer una fusta amb la forma d´aquell per poder fixar-los bé. Jo encara penso en els altaveus : potser li puc aconsellar que faci la prova d´escoltar, posem per cas, Corelli a tot drap, a veure si se li mouen a les corbes. Llavors nego amb el cap i em fixo en la desolació de la peça que se´m mostra. Em veig reflectit a les ulleres mentre parlem. Se´m fa estrany, és com quan truques algú i té el mans lliures posat. La teva veu ressona com ara  ho fa la meva imatge doblada a sobre els vidres. Faig cara d´escepticisme, així que trec el meu somriure de cercador de solucions. És un somriure que he desenvolupat amb el temps, un recurs d´evolució natural, totalment professional. Afable i tranquil.

Li explico els problemes que tindríem, i el preu resultant. Es queda moix mentre mira d´aixecar-se els pantalons més amunt de la cintura sense cap possibilitat d´èxit. Li dic que el millor que es pot fer és tallar-la amb una caladora, directament a sobre qualsevol tros de fusta que tingui per casa. Em diu que no té caladora però llavors se li il.lumina la cara tot recordant una oferta que ha vist en algun lloc. Segur que si, les caladores quasi bé es regalen avui en dia, amb tots els L&M, Akis i Bricodecos que hi han escampats pels voltants. El meu somriure continua damunt les seves ulleres mentre encaixem.

Se´n va convençut, agraint-me la idea. Espero que engegi el cotxe. Tinc curiositat però no ho fa. No posa en marxa els altaveus. Llàstima, Corelli hi sonaria de conya, dins aquest cotxe. A tota castanya.



13/10/16

10/10/16

Ocupació ( reprise )


La vida, deies,
es cura amb més vida.
Debades, et deia,
debades com plors
-sobre la terra només
hi quedaven flors.-

I el marbre de la cuina ja era fred
i la balconada...sola,
sense la llum preuada
de la plèiade besada 
- eren llençols,
damunt records.-

( i les paraules )

Obro el vidre 
per prendre les ales
a l´esfera daurada :
dono corda a la vida
-oscil.la el pèndol com
trist, sí, de l´ ànima -

I me n´adono ara que, eixorc,
l´adéu fou mentider ;
el teu darrer alè el soc
del carro d´on et vas alçar
- aturant-se més enllà,
per ara retornar-.




Brancusi, Somni ( 1908 )

30/9/16

Deu sobre nou


Apunto els dies de la setmana vinent, al nou full en blanc del setmanal que ocupa la part central de la taula, després d´arrencar el d´aquesta. El bloc és genèric, set dies per full, de dilluns a diumenge. Em serveix per organitzar-me la feina, incapaç com sóc de fer servir l´outlook. A més sempre resta a disposició d´anar anotant de manera ràpida tot allò que va sorgint, des d´una visita, una entrega, pressupostos pendents, trucades, consultes i també alguna sanefa, dibuix o de vegades, inclús algun vers perdut enmig de les previsions a la falta de memòria de masses coses pendent de fer. I la mà s´articula  - cosa que no deixa de ser prou important - amb el cervell d´una manera antagònica a com ho fa un teclat.

Anoto doncs els dies. Dilluns, 03/09. De seguida me n´adono del meu error i reescric el mes a sobre el 09. 10 . Després continuo pel 04/10, el 05/10 i així fins al final, sense errors, seguint el pas de la mà al capdamunt de cada un dels intervals dels dies venidors. Els dies fluiran més o menys com aquests números escrits pels dits sense pressa, amb l´excepció d´aquest 10 numèric que com el 09 semblen oblidar-se de certes meravelles que segueixen guardant dins els seus noms mig buits de tardor. Els números tenen regust de genèric, de marca blanca dins prestatgeries inacabables. Escrits a mà, potser no tant. Reescrits sobre els desapareguts, clarividents en la presa de consciència d´un temps, immediatament passat.


A les capçades verdes
l´aire corre
amb notes antigues.
Les cordes,
ben noves.





25/9/16

Ocupació


Hi ha façanes que perden la memòria. Pateixen d´Alzheimer estructural, malaltia si de cas pitjor que una al.luminosi galopant, la qual sempre, i si cal, pot ser reparada. Aquella però, ve provocada per la mort dels seus habitants i les seves històries, les quals manquen d´un narrador específic, un testamentari podríem dir, un notari de les seves vides probablement avorrides o potser no tant. Mozart va ser sepultat en una fossa comuna. Tothom hauria de saber una cosa així. La veritat, dita així en veu més baixa, és que els hi han segellat la boca i els ulls, portes enfora. A vegades hi ha gent que pren decisions molt bèsties. Fins i tot gent que han tingut un pare i una mare. 

Portes endins, al seu interior fosc, els mobles continuen allí : la taula de centre, les cadires al seu voltant, l´aranya de cristall penjant del sostre i l´aparador, on dins resta la vaixella immaculada ; tots ells amb llençols blancs protegint-los de la pols. La Mercè era previsora de mena. Les cortines encara hi són també, tapant discretament la doble fulla amb porticons de la balconada de fusta, per on els dies d´estiu s´escolava l´aire de punta a punta de la casa, del menjador al terrat del darrera passant per l´estret passadís de rajoles blanques amb les puntes triangulars pintades de blau, fregades fins la sacietat.

La pica de marbre, d´una sola peça, hi deu ser també, i aquelles aixetes de broc llarg daurades connectades als tubs vists d´igual color que s´endinsaven més enllà fins al rebost, una petita estança plena d´olors inesborrables. Hi deuen ser perquè a la cuina no hi he entrat mai, d´ençà de la foscor, com a la nostra habitació. Prefereixo servar-la en la memòria. La cuina, lluminosa a l´hivern i fresca durant la calor, d´on el cafè escampava en un tres i no res el que té ser una casa un matí de diumenge d´un mes qualsevol, posem que de setembre, un dia de sol després d´un ruixat intens al vespre, de quan als vespres de setembre el més calent era sota la primera manta de cotó de la temporada. Allí on dormíem, Mercè, les nits com aquesta, que ja no és la nostra.

D´aquesta manera aixeco la meva petita acta notarial. No cal entrar en masses detalls, perquè de cases i vides n´hi ha hagut moltes. Només puc afegir que vinc per aquí de tant en tant encara. Travesso la paret aquesta que han fet no sé perquè i vaig fins al rellotge de paret, a donar-li corda. Després només cal aixecar el pèndol una mica i deixar-lo anar, perquè els engranatges tornin a funcionar. El so monòton del temps passant retorna en la foscor. I les hores, sonant una mica a deshora perquè les agulles s´han rovellat i no giren del tot bé. Les meves pròpies ja no sé on les vaig deixar, no sé si m´enteneu. Llavors refredo una mica més la casa i si tinc ganes, udolo una mica, com fan els llops solitaris o els fantasmes de tota la vida. A veure si així espanto algun veí i fa venir algú per ventilar una mica tot això. Que la vida es salva amb més vida, que deia ella quan venien maldades. 






22/9/16

Bon profit


-¿ I quin tatuatge voldrà ?-

-No sé-

-Pensi que té que ser alguna cosa que li agradi tota la vida-

(...pensa...)

-Doncs em tatua unes croquetes, si us plau -

18/9/16

Fer tard


La nena s´ajup mentre puja les escales. Cull una flor de dent de lleó, que ha crescut entre graó i graó. Es gira amb la flor a la mà  i diu :

- Mira mama, una flor. Té, per a tu -

La mare, que puja al seu darrera carregada de bosses fins al llom, li contesta :

- Au, puja va, que fem tard -.

La nena sap pel to de la resposta què és el que ha de fer. La flor cau de la mà i continua pujant escales. La mare esbufega i al pas pel graó la trepitja, sense adonar-se´n. Fan tard.

16/9/16

Llum



" Si vols conèixer a una persona, no li preguntis el què pensa sinó el què estima "

 ( Sant Agustí )

8/9/16

Breus consideracions sobre la pols


Fa dos dies que no agafava el llibre del damunt la lleixa i al passar-hi els dits hi noto una primera i molt fina capa de pols. De manera immediata m´adono de dos coses ; bé, si de cas ara que hi penso, de tres coses : de que feia dos dies que no havia llegit res ; del ràpid establiment d´un cert protocol per a l´envelliment i posterior revaloració de tot el que és vell pel sol fet de ser-ho ; i finalment, de l´alta sensibilitat del tou dels dits.

***

El vent aixeca un remolí de pols vermella, la pols de la terra roja d´aquesta part del Vallès que força gent no sap que és roja. Al gran solar buit,on fa uns mesos van enderrocar les naus d´uns antics magatzems de begudes, mica en mica – de fet, a molt bon pas – van sorgint pels costats les primeres parets formigonades del que serà un nou centre comercial a la ciutat. Abans, les màquines havien anivellat el terreny, deixant-lo perfectament pla. La pols vermella, la de la terra que durant molts d´anys va mantenir-se sota una capa d´asfalt, sembla gaudir del seu dret a manifestar-ne la seva existència, tot aprofitant un agradós cop de vent permetent el seu vol momentani davant els meus ulls, enmig del solar immens i desert, encara buit. La pols esdevé l´habitant perfecte dels llocs verges, inhabitats ; dels més desolats i també dels més abandonats. Sovint, al final, sols queda la pols del lloc que mai emigra. La terra flueix per uns breus instants damunt ella mateixa. El remolí s´apaga, com un petit volcà sense erupció possible adormit no fa pas tant.

4/9/16

La broma


La broma “ , de Milan Kundera. L´he acabat de llegir avui. Bé, he llegit el que el llibre m´ha deixat, perquè de les darreres trenta planes, dotze eren en blanc, és a dir, que a partir de la plana 258 només estaven impreses dos de cada quatre planes. La darrera també era en blanc. La novel.la parteix d´una suposada broma que escriu en Ludvik, el seu protagonista, en una postal adreçada a una nòvia de joventut. I a partir d´aquí, és condemnat i llavors, van apareixent diferents personatges al voltant del destí d´aquest home, sota la incipient dictadura comunista txeca. Tots els fils es van teixint de mica en mica el.laborant una teranyina on el temps hi va fent la seva feina. El cas és que quan he arribat a les dos primeres planes en blanc, he pensat que no passava res per dos planes. Però després, he arribat a les dues següents, i quan he vist les terceres pàgines en blanc he pensat que enviaria una nota a l´editorial, a veure si em podien fer  el favor d´enviar-me un altre exemplar.

Però després, mentre seguia llegint, he reflexionat que s´esqueia bé al llibre. Al cap i a la fi, el personatge , quan encara no està atrapat entre planes en blanc, fa la lúcida reflexió si en el seu cas, la vida no li ha acabat fent una broma, en la seva relació amb les dones i el món que l´envolta. Així doncs, la broma continuava dins el mateix llibre.

Em sap greu per la darrera plana, pel final. Un final sempre és un final. En aquest bonic i espero que únic exemplar,  la novel.la s´acaba amb el següent paràgraf :

Si les muntanyes fossin de paper i l´aigua tinta, les estrelles escribes, si tot el món immens i ample volgués escriure´l, mai no arribaria al final del testament del meu amor” cantava Jaroslav sense treure´s el violí de sota el mentó i jo era feliç dins d´aquestes cançons ( a dins la cabina de vidre d´aquestes cançons ), en les quals la tristesa no és juganera, el riure no és tort, l´amor no és ridícul i l´odi no és esquerp i la gent estima amb el seu cos i la seva ànima ( sí, Lucie, alhora amb el cos i l´ànima ! ) en la seva alegria l´amor és encara amor i el dolor és dolor, i els valors encara no estan devastats ; i em va semblar que dins d´aquestes cançons m´hi trobava com a casa, que jo havia sortit d´elles, que el seu món era el meu senyal original, la meva casa que havia traït però que per això era encara més la meva casa ( perquè la veu més lamentable és la de...

¿ Quina és la veu més lamentable ? ( ¿ La de la traïció , potser ?)

 Em quedo en el dubte. No són gaire bo endevinat finals . Pel que a la meva "broma" particular,  sempre he estat afortunat, per aquesta mena de coses, així com no ho he estat per d´altres..

2/9/16

Cluedo


Al calaix de l´un hi van trobar totes les cartes d´amor. Al calaix de l´altra, les esqueles respectives. Al mig, el llit de matrimoni. Es tractava d´esbrinar qui dels dos havia estimat més i no va haver-hi manera de descobrir-ho. ¿On era l´arma del crim ? Dels dos cors robats ningú en sabia res.

I és que a les tauletes de nit, mai s´hi troba el que hom busca.

31/8/16

Automàtica.7


Demà comença setembre. L´agost es fa interminable, encara estem, estic, a l´agost. L´indian summer però, continua, invariable i el repàs a l´escrit, també. L´escrit repassat i canviat. He canviat la figura del meu conte, bé, no l´he canviat, n´he afegit una de fixa que representa el que no hi és, mentre l´altre passa i juga a fer d´ocell amb les mans en el clàssic joc de les ombres xineses. El fet és permissible perquè faig – jo – que la Remeis surti quan just el sol està en aquell moment més refulgent, i l´aparador de la botiga, buit, immaculat, resta més blanc que blanc. La faig sortir igual, amb els seus cabells enteranyinats d´una llàgrima passatgera i així acabo amb un fonedís, com fan a les pel·lícules. La nit ho acaba engolint tot, Remeis inclosa. Podria ser-ne una altre, l´Ausencia de l´obrecartes o la Milagros dels llimbs, noms amb els quals tot pot ser possible perquè l´absència és sempre plena de miracles, que un fabrica per si mateix, quan de fet, ho hauria de fer pels altres. Si fos així, dormiria més tranquil, de ben segur. Podria ser l´Ovidi o en Just Capaltard o en Timo, al qual encara no he repassat. Podria ser el petit Francesc sense cap imant lligat a l´esquena. O en Diamba, que mai passa calor a l´estiu. Podria ser, de totes maneres, un anònim caminant pel carrer cercant París o Venècia, ara que estem a l´agost. Els sers anònims però, no existeixen per més noms que tinguin, i aquesta frase manca de sentit si precisament es llegeix sense la doble interpretació del pensament doble, aquell que afirma, precisament, tot el contrari. El fet de tenir tots noms ens fa a tots anònims, per més minuts de fama que podem arrossegar. per més contes que escrivim, per més noms que inventem. Afirmar doncs que sóc un escriptor anònim m´hauria de portar a eradicar-me en la meva situació. És a dir, que hauria de deixar de ser escriptor per quedar només com a anònim. Per sort, no sóc ni una cosa ni l´altre. I mentrestant, l´indian summer, avui que el Van Morrison fa anys i canta allò de would you meet me in the indian summer o preguntant-se allò de have I told you lately that...ho podria preguntar tot acabant la frase, sense haver de preguntar-ho, afirmant-ho només, però és tard ja, tant tard que és fosc i demà és setembre i no sé amb quina paraula fer parar la roda de pensaments d´avui.


Nay, I didn´t know. 

25/8/16

D´eishon-ses (II)


Em pregunto on és en Bob... ¿on ets, Bob ?. Em contesta una altre veu, la d´un altre Bob, i  em pregunto lo de la plenitud o la buidor del vas mentre m´aixeco la samarreta i apareix el melic, de pell mig morena. En Marley ja m´ho deia, i el Dylan m´ho repeteix : era un petit pacte de vacances i ara ja s´ha acabat. Ja no queden  d´eishon-ses per somniar. De fet, si existien era només per una qüestió de temps.



16/8/16

Rellegint, reescrivint


Avui m´he llegit un conte, per començar el dia. L´he triat d´un recull d´en Tabucchi que recupero de vegades. He escollit el primer conte, anomenat “El círculo”. Al matí, en el silenci de casa – i del poble quasi bé per extensió -, amb el cafè amb llet encara a la mà, assegut a la cuina – quin plaer – amb la finestra ben oberta – quina frescor – l´he llegit tranquil.lament, constatant dues coses : que aquest conte no el recordava de res en absolut – no hi havia tornat des del 2012 – , i que això m´ha portat a pensar del perquè a vegades de comprar algun llibre sense tenir la certesa de voler-ho fer realment. Al comprar un llibre miro de fer-ho amb l´esperança de tornar-hi més tard, ni que sigui a rellegir algun capítol o relat. En tinc uns quants d´aquests, la majoria reculls de contes.

Constato d´altra banda, com pot ser de que no em fixés en un conte tant bonic. Potser no tenia l´atmòsfera adequada per poder sentir el trot de la manada de cavalls salvatges que hi surt al final, d´una plasticitat literària que el moment ha elevat literalment a viatge sense sortir de la cuina de casa ; o bé la llet caient a la palangana de zenc de l´àvia bereber en un record que la protagonista defineix com a fals record, perquè a la seva àvia no la va conèixer. El record era d´una persona que li havíen explicat. Alguna cosa hi té a veure el trot dels cavalls dins la cuina de casa, el so de la peülla del seu capitost marcant el cercle dins el camp assecat d´agost. Perquè el conte passa a l´agost.


Constato també que no sóc massa bo escrivint relats, que em manca fons més que forma, ara que aprofito aquests dies per repassar-los, reescriure´n uns quants i endreçar-los, ben imprimits, dins una carpeta sense títol.

7/8/16

Gespari


La gespa arran de tovallola, rebent algunes gotes d´aigua del cap xop reposant sobre els braços nus. Arran de tovallola la vista s´apropa al moviment de les seves tiges, primes i verdes. Es mouen amb la inèrcia d´un saltamartí recuperant posicions a nivell microscòpic, imperceptibles pels qui jeuen, afortunats, damunt comptades gandules blanques.

Enfront la vista, si m´hi fixo bé – que és quan no m´hi fixo – una selva tropical de gespa i dents de lleó : una selva espessa, plena de rius profunds fent giragonses mandroses de rèptil, dirigint-se als antics móns inexplorats on habiten l´aventura i la calor, les feres i els cocodrils, els barrets de cuir, les barbes de dos dies i les cabelleres rosses. També, i només cal aixecar una mica la vista, la d´algun avió d´hèlix sobrevolant-les. I una dona, parlant amb accent estranger.

En pocs minuts, la pell és seca i el pit demana pas a l´esquena. Em poso l´avantbraç davant els ulls. El disc solar es deforma dins la retina, amb colors irisats rera el teló negre ple de pampallugues blanques, canviant la torna dels somnis, mesclats de records. Aixeco el cap i obro els ulls.


Una mica més enllà, una gandula buida.