" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


25/2/12

Notes breus a la planta set ( II )


Els ulls opacs, negres, petits i enfonsats dins els plecs triangulars de les parpelles porten l´esmalt del qui és dur de pelar, alhora de una inexpressivitat seca i estoica, sense matisos ni profunditat, però vius com els ulls d´una cadernera o d´un conill. Parla com parlarien els ulls si ho poguessin fer, i la seva veu greu s´amplifica dins la màscara d´oxígen que li tapa boca i nas. Jeu de gairell, i quan parla, aixeca el dit de tant en tant, dictant sentències sense saber-ho. Com faria el Sr. Cayo, sense anar més lluny .

(…)

- Què ? Que diu el poble ? -
-Pues ná, jodido anda todavía. Pero hay que aguantarlo todo. Y no hay otra cosa .

(…)

En mi tierra tenemos un dicho, ¿ sabe usted ?, que no es muy fino que digamos, pero explica muy bien lo que le estoy diciendo : “ Cuando no puedas limpiarte el culo,es que la vida ya no vale pa ná “. Y es así, sin más.
(…)

A veces miro el telediario y escucho lo que dicen los que saben y pienso : “ menudas gilipolleces dicen”. Y se lo digo yo, que soy un analfabeto. Y no hay tío más gilipollas que yo.

(…)

“Estoy como si no existiera, me da igual estar aquí que allí ni nà...”

(…)

“Me fui a los veintiocho años. Que iba a hacer allí : cinco años sin llover, cinco años sin recoger y ná pa comer. Y me vine. Era el año sesenta y cinco.Y ha llovido ya...”

(...)
Hará quince que se murió mi mujer. La pobre estuvo mucho tiempo enferma, y eso, se lo digo yo, no se lo deseo a nadie en el mundo. Pa mi, cuando llegue mi sino, de una vez. Fíjese mi cuñado : comió, se fue arriba a ver el telediario, y allí se quedó hasta que le encontró mi hermana. Le tocó la lotería, vaya si le tocó.

(...)  

A las camas no me he acostumbrao en toa mi vida. A los ocho años ya dormía con el ganado.

(…)

Me se ha vuelto el color, si...hablar de la tierra es lo que tiene. Al cortijo en unos dias, a ver el níspero como anda. Y nada, eso, eso, fins demà. Y que sea lo que Dios quiera.

(…)

L´home es diu Antonio. I no em vaig poder despedir d´ell. A la planta set hi va haver una alta.

21/2/12

Notes breus a la Planta Set ( I )


L´home, gran, com la majoria dels que estan ingressats a la planta set. L´home seu sobre el llit, sol a la seva habitació, en calçotets.Li cau el seu pit blanc sobre la panxa curta i rodona i les cames, primes i blanques, ossudes, es despengen sobre els peus nus. L´home es mira els tubs que li surten com extensions dels seus avantbraços, entortolligats. L´home mira de desfer aquest disbarat que el lliga al llit, les seves mans dubten i no gosen estirar més del compte. L´home sembla no entendre res, però té la vergonya reflectida al rostre del qui s´ha tornat a equivocar i no gosa molestar ningú que li vingui a arreglar el seu desori. L´home calla i mira els tubs, els braços i les mans que no saben cap on tirar.

Algú se n´adona i s´apropa al taulell per avisar l´infermera. Aquesta agafa uns guants i surt diligent cap a l´habitació. La infermera sembla adreçar-se a un sord, o potser a un nen. L´home no diu res i es deixa fer. L´home es diu Felipe i mira al buit, sol a l´habitació.


12/2/12

El tren que volia ser-ho


(I)

Hi havia una vegada un tren. O més ben dit, hi havia una vegada una màquina de tren. No era pas una màquina de tren de veritat. Era de mentida, com de joguina però sense ser-ho, en el sentit clàssic de les màquines de tren de joguina, aquelles que són fàcils d´imitar : una cabina quadrada amb un barret semicircular per sostre – que aïllada de la resta simulava també una caseta - al seu darrera la caixa amb el xiulet i la xemeneia, en aquest estricte ordre; tot plegat aguantat per una base amb dues rodes. La utilitat d´aquest conjunt, no més gran de mig dit, raurava al seu darrera, on portava enganxat un imant, el qual permetia aguantar fotografies, recordatoris, llistes de la compra o papers diversos sobre superfícies metàl.liques, com ara una porta de nevera, per posar un exemple.

(II)

En Francesc solia jugar a treure i tornar a posar les enganxines imantades de la porta de la nevera. N´hi havia força, i ben diverses. Cada una representava coses diferents. Les seves manetes s´entretenien en la facilitat del joc : cada peça desenganxada esdevenia un petit triomf el qual l´omplia d´una oberta satisfacció que exhibia orgullós a qui estigués voltant-lo. Després la tornava a col.locar matusserament d´un cop fort d´acord amb aquelles manetes que tot just començaven a fer-se servir. Totes les peces imantades eren mogudes i distribuïdes d´aquesta manera al llarg de la llarga paret de la nevera, i ninguna se´n salvava, especialment aquella màquina de tren de mentida, delicada llaminadura de colors que en Francesc no es cansava d´agafar més que a les altres.

(III)

Poc temps després d´haver-se iniciat aquest joc propi del qui sap i té el poc coneixement per gaudir amb qualsevol estri i situació – fet que d´altre banda feia d´en Francesc un element perillós dins aquell món que era la cuina, sobretot quan s´apropava al ganivet del trinxant -, la màquina de tren es desenganxà de la seva base de fusta de pi, la que simulava les rodes que hagueren servit per lliscar sobre unes vies de tren, si aquestes hagueren existit, i que portava al seu darrera l´imant fixat, encara intacte. La realitat era que les vies no eren visibles en una cuina no gaire grossa, per més petita que fos la màquina de tren, no més de mig dit, i a més, de mentida.Aquesta realitat de les coses no fou obstacle però, perquè aquella es trobés, per primer cop en la seva estranya vida, lliure d´estar unida permanentment a un imant ; i a la porta, alta, d´una nevera.

(IV)

Tothom qui, a partir d´aleshores, entrava a la cuina, al matí, a la tarda o al vespre, trobava la màquina de tren onsevulga : sobre la taula o sota d´ella, dins la pica, enmig dels fogons, en algun punt de la prestatgeria de les espècies, a la rentaplats o entre els coberts dins el seu calaix...fins i tot un cop, quan ningú ja no pensava en ella – si algú ho havia fet alguna vegada -, va aparèixer a l´interior de la funda de plàstic que protegia el fluorescent que baixava del sostre, quan la van netajar. De com va arribar allí dalt, ningú tampoc se´n va preguntar mai res. El cert però, era que la màquina de tren havia teixit la seva pròpia xarxa viària, feta de infinitat de rails, com la infinitud de fils que encadenaven l´aire de la cuina, omplint els espais inmersos des de sempre en la faç adormida del món, que era petit alhora, com ho era la màquina de tren, una mica menys de mentida sense aquell imant que ara l´observava sota la forma d´un tros de fusta imitant unes rodes sense res a sobre per aguantar.

(V)

Ella no sabia que la seva xemeneia no treia fum, que només es tractava d´ un tros de clavia pintada de negre; la seva cabina, la seva caixa, dos peces de pi pintades de groc; el sostre, una resta de llistó de vidre envernissat. Que per no tenir, no tenia ni rodes, ni rails, ni una estació on arribar. Que ni tan sols arrossegava vagons... el seu infinit era avantguarda i reraguarda, dins la seva darrera quietud que la feia apaèixer en el lloc més inesperat. Un fet difícil d´explicar, vist el que era, és a dir, una màquina de tren com de joguina, una mica de mentida.

(VI)

Era en Francesc, quan la veia, qui l´agafava amb les seves manetes, maldant per enganxar-la altre cop a la nevera. Era l´única peça que no ho feia, mentre la resta, imantats, romanien desafiant el precipici vertical de l´unic record que tenien, i que l´imant mantenia fermat rera les seves espatlles. La màquina de tren queia una i una altre vegada, fins que en Francesc se´n cansà, i acabà jugant amb ella d´una altre manera, sense ja mirar d´enganxar-la sobre aquella paret, alta – molt alta per la seva mirada i les seves manetes – que era la porta de la nevera.

Epíleg

No sé com, com a narrador d´aquesta petita història, els fils infinits dels rails teixits per aquesta petita màquina de tren es feien i es desfeien al pas dels objectes i les persones que habitaven aquella cuina, sovint tan atrafegada. Només vaig deduir, trobant-me de vegades amb aquella màquina de tren, que jo portava un imant penjat a l´esquena també, i en Francesc, encara no, tot i que de mica en mica ho aniria notant, inevitablement. Tanmateix, l´imant es podia desimantar, de vegades era possible.

Vaig pensar a tornar enganxar la màquina de tren a les seves rodes. No ho vaig fer, i potser, davant aquesta carta de llibertat, la màquina de tren, que era com de mentida, va acabar desapareixent.



7/2/12

Dickens i Carner



Assabentat de l´efemèride de que avui, Mr. Charles Dickens hauria fet dos-cents anys, m´afegueixo a les iniciatives blogaires per recordar-lo. No he estat un gran lector seu els darrers anys. Dickens, per mi, és un autor d´adolescència i primera joventut. L´"Oliver Twist" - Oliverio Twist a l´edició que encara volta per casa- va ser de les primeres novel.les - juntament amb el "Miguel Strogoff" de Verne - que recordo haver acabat. Però la novel.la que recordo més és "Temps Difícils", i no per la novel.la en si, sinó per l´acurada traducció d´en Josep Carner. A l´igual que Nin amb Dostoiewski - i el seu Crim i Càstig -, Carner em va fer adonar de la importància d´una bona traducció per arribar a llegir l´autor original com si aquest escrivís en català. Només es pot copsar llegint-ho, i recordo haver-ho sentit així al llegir la novel.la.  El nostre país ha tingut - i té - excel.lents traductors, i sovint no és una feina prou valorada, però si voleu fer vostre un bon clàssic, com Dickens, no deixeu mai de mirar qui l´ha traduït. I si és Carner, sabreu com era Dickens, sempre que no llegiu l´original, és clar.

"Els papers pòstums del Club Pickwick" també em van fer riure i passar bones estones. I més tard, un altre llibre, " Callejón sin salida", una novel.la feta a quatre mans amb el seu bon amic i company Wilkie Collins, l´autor de "La dama de blanc" i "La pedra Llunar", novel.les que han estat- per fortuna- recuperades  fa una colla d´anys.

I aprofito per felicitar el Blog de l´Assumpta per la seva iniciativa.

( dibuix trobat a la xarxa )


Fe d´errates : Resulta que Carner no va traduir " Temps Difícils", sinó Ramon Folch i Camarassa. Agraiexo la correció de tan lamentable error a l´Allau. Gràcies. 


5/2/12

Corglaçat ( efímer )


Sense tanca,
 encerclant un coll imaginari i


unes arrecades, treballades
per a lòbuls invisibles.



Es fon el verd
 corprès de transparències,



és l´orfebre atzarós
treballant de nits




amb el teu fred, la teva aigua,
i els teus ulls que s´ho miren.

2/2/12

Desfent l´hivern


Glaç...retornant al pensament del Divendres, fa una estona que ha nevat. Volves blanques marcant l´hivern a un ritme paral.lel a la caiguda de les fulles tardorenques, petites barques balandrejant l´aire quiet, inmòvil i silenciós de la nit. El paisatge cualla i s´il.lumina com si la lluna s´hagués desfet sobre la terra. Només han calgut dues hores.

Pel Dissabte el fred ja era aquí, el cert era que l´esperava. Vaig trepitjar la crosta de totes les fulles caigudes dels roures, una crosta uniforme emparquetant el terra de l´alè dels núvols de glaç, oblidant les veus del bosc, encarcarant branques, troncs i bassals, empedeint qualsevol moviment. A mesura que passava el matí, la temperatura desentumia la blancor freda de les copes de les alzines, i les branques recuperaven posicions, amb lleus i constants estremiments fent viu el cos arbrat per on passejava. Fins i tot algun valent pit-roig batia ales fent-me companyia. El sol, al final, aparegué. La calor no. La resta del Dissabte vaig tenir fred.

Enyorava tot això, temia un hivern tou, en certs dies de sol imperant als quasi vint graus del migdia. Però l´estació és llarga, em deia. Potser era Divendres quan m´ho deia. Dissabte al matí un roure em va venir a trobar. Semblava nevat, però era gebrat. Encara unes quantes fulles romanien lligades a les vores del brots. Llepolies, vaig recordar veient els seus contorns. Pergamins tot explicant velles històries, vaig pensar llavors, més detingudament. Desitjos, veig clarament avui. M´agrada, encara de tant en tant, veure la lluna desfent-se sobre la terra.