Imaziguen

( continua, del darrer escrit )

El vell aixecà les mans brutes i les hi ensenyà, tot posant-se a riure. Remugà alguna cosa en un llenguatge que l´home jove no entengué. El rostre arrugat s´arrugava encara més al somriure, deixant-li al descobert una boca desdentegada, de llavis gruixuts. El color dels seus cabells era peculiar, d´un pèl roig aclarit per les nombroses canes blanques, un color de mel de romaní. Els seus ulls traspuaven la llum del color del mar, quan aquest remou la sorra en díes de vent. L´home jove l´observava, encuriosit per aquella figura que li volia transmetre alguna cosa, per aquells ulls i aquell somriure desdentegat, pel rostre solcat d´arrugues i els cabells del color de la terra del desert. Llavors parlà, per dir una sola paraula aparentment sense lògica .

Imaziguen- murmurà. D´alguna boirosa part remota del seu cervell sorgí aquella paraula, segurament una paraula apresa feia poc o molt de temps. La tornà a repetir, assenyalant l´home vell.

Imaziguen-

El vell li seguia ensenyant les mans brutes, per tot seguit abaixar-les i abastar-ne amb moviments amplis del braç l´inmens tiralinees que conformava la gran extensió de pedra. Aixecà la vista i també assenyalà el sol, i després el semicercle d´on partien les franjes cap a l´horitzó. Llavors l´agafà de la mà i el feu seguir, mentre seguia parlant amb una veu rogallosa i seca. L´home jove es posà a caminar rera d´ell, i notà unes gotes de suor que li baixaven del front. El ferm del terra feia ressonar els seus passos a voltes sobre la fina grava despresa dels blocs granítics, a voltes als herbois de les seves juntes...l´espai tenia una sonoritat diàfana, i la veu de l´home vell era com la que sortia dels altaveus d´un vell cinema en el silenci de la platea buida d´espectadors.

L´home jove repetí altre cop la paraula, i recordà el seu significat : home lliure. I així fou com aquell home vell passà a dir-se Imaziguen als ulls del jove, que se´l seguia escoltant mentre l´horitzó s´ampliava a cada passa nova que donaven.

sense temps ( II )

.

Al rost del camí, quarts de sis i lluna plena al bancal més fosc del cel. Al més lluminós, un joc d´espelmes apagant-se. Al rost s´hi respira l´aire fred, res és lluny ni aprop, hi ha només les passes sense petja sobre les pedres. I al moll de l´os de la tardor, la breu sort del temps sense temps.

Olives

Sovintejen les paraules, ajaçades dins sommorts plecs del pensament, com olives macerant-se dins aigües perfumades de sal i sajolida. Els olivets d´on provenen són seleccionats per una mena d´atzar molt limitat però desconegut de mecanismes establerts. Elles es deixen fer,ofegades pel nodriment de l´aigua fresca canviada dia a dia, establint-ne el temps capricis de volums, de colors, d´amargors mai acabades de destriar per l´aficionat que les guarda sense saber si acabaran un dia per delectar el paladar fi del qui les assaboreixi.

( “Aquella estesa de suaus capçades maragdines (…) li va produir la impressió d´haver arribat, després d´un penós errar, al port d´una terra de pau i de somni “). (*)

El cos de cadacuna assimila un significant propi aliè al seu significat, el qual creix en vida al costat de les altres. Sorgueixen instants de combinació perfecte, breus instants on sembla que la seva textura és de carícia dins la gola. D´altres en què tot té el moviment engavanyador d´un vestit maldestre, molest a l´hora de caminar. Deturen les paraules a vegades el caminar, i resten elles soles, com bibelots dins una vitrina. S´estanquen en plàcides aigües salades ,entre fines herbes d´inconsciència, perfent punts d´amargor per cobrar consciència d´enyor.

(“ Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d´aigua, hi penetraven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits” ). (*)

La memòria les destria, tant al llegir-les, com a l´escriure-les. I elles dibuixen imatges.

(*) Giani Stuparich, de "L´illa" (1942), Ed. Minúscula.

Fenòmens

M´esguarda la cara d´un home, penjat del fanal del davant de casa. De fa uns díes, em trobo amb el seu somriure al sortir-ne, dins un fons vermell i negre que em fa una mica de por, on a la inmaculada blancor dentrífica tan sols li falta l´estrelleta aquella de la falsa brillantor. A les nits, en la soledat del carrer, he sortit a veure si encara somreia, i m´ha semblat llavors un somriure més trist, més solitari, i també més sinistre segons com, sota la llum ataronjada del fanal.

En la rotonda d´entrada a la ciutat,hi veig un cartell amb la fotografia d´un túnel i un resplandor al fons, com de color blanc. A sota, un altre somriure, aquest dibuixat de color taronja, d´una sola linea convexa. Em fa pensar en un poema d´en Margarit, sobre trens antics. Per contra, sembla un anunci d´alguna religió de predicadors televisius, d´aquelles on el poder de la veu pot més que el de la paraula.

Hi ha un altre senyor penjat de vàries faroles a l´avinguda llarga que condueixo cada dia. Aquest té un somriure forçat, i em fa pensar que entre tants senyors somrients com em trobo de fa uns díes, estaria bé trobar-ne algun de seriós, si així li correspon al seu tarannà natural. En comptes d´un cel blau, al costat hi té un cel verd. Com pinten alguns el cel de planetes llunyans.

Una senyora també se´m repeteix, els darrers dies. Deu tenir la meva edat, potser una mica més gran i tot. També somriu i una gavina l´acompanya amb unes banderoles estridents, i com la sensació de gominoles, cotofluixos i ossets de peluix. Una cançó dels Hombre G em remou les entranyes cada cop que la veig.

El senyor de la piràmide somriu, penjat com els seus congèneres dels fanals. Sembla el somriure més cofoi de tots, i em recorda un paó endormiscat al capvespre, sense saber que el Nadal és a quatre passes.

Em barrunta el cap el motiu de tanta gent penjada de les faroles.Potser és que s´apropa alguna fira, o algun circ a la ciutat. Endebades, descobreixo sorprès les primeres llums de Nadal penjades on sempre, de nit, i apagades. Així és com venen ara els primers pensaments de Nadal, induïts de pressa burocràtica i comercial. Com les coloraines dels senyors penjats a l´enllumenat públic.

A la tauleta de nit hi tinc un llibre del Delibes, entre d´altres. És un llibre que parla de Castilla i dels castellans, dels de poble, a través de fragments de les seves novel.les. És un brillant escriptor mort no fa gaire, testamentari d´un món que ja no existeix.Llegia ahir un fragment de" El Disputado voto del Sr. Cayo" :

-Y ¿ ha pensado usted qué va a votar ?-

El señor Cayo introdujo un dedo bajo la boina y se rascó ásperamente la cabeza. Luego, se miró sus grandes manos, como extrañándolas. Murmuró al fin:

-Lo más seguro es que vote que sí, a ver, si todavía vamos a andar con rencores...

Després de llegir una estona més, mentre m´adormia, hi vaig caure.

Mitjons

Dos díes de vent, complets, són poc freqüents pels meus barris, com ho poden ser la boira baixa o els arcs de Sant Martí. Novembre dóna díes així, a ple sol , amb una nitidesa d´ombres a les parets i als terres poc freqüents també. Els vents semblen barrejar-se, amb escenes curioses, com la de les fulles centrifugant-se en cercles a les aceres, o les mates de salze saccejant-se amb la força d´un petit terratrèmol a les seves arrels, o l´estranya visió d´un grup de gavines – si, gavines - amb les ales esteses i els cossos momentàniament quiets, mirant d´adaptar-se a la bogeria dels corrents. Hi ha un moviment com de tirar endavant la cinta on és gravada el pas dels dies, la impressió de que algú està fent dissabte engegant l´aspirador i ficant-lo per tots els racons per acabar posant ordre a l´ordre de les coses. Així ho sembla quan el corrent defalleix, i al vespre tot resta tranquil.

Llavors es veu la lluna com un tall de síndria,amb el color sèpia de l´albada nocturna, sobre un núvol. Mirant-la quan ja no queda res del tràfec del dia, penses que algú, amb les presses, l´ha penjat de qualsevol manera. Com si aquest algú s´hagués recordat a darrera hora - un cop ha assecat amb calma el vidre de la volta celeste i ha anat penjant els estels a mesura que es feia fosc tot xiulant alguna antiga melodia - que allí hi faltava alguna cosa.

En díes així és quan descobreixes, al treure´t els mitjons abans d´anar al llit, que els has portat al revés tot el dia.I fas un somriure, mentre t´aixeques i te´n vas a respatllar les dents xiulant una vella melodia, tot pensant que les coses, sovint, són més fàcils del que semblen.

Vianda cuita ( poema )

.
Rostres llunyans, ocells dins gàbies tristes.
Llima l´oreig els arbres
i talment l´avinguda és viva.

Olor a vianda cuita.

L´espill és ample, la cambra buida.
Remou el pas d´homes i dones
i ara i abans, mai després, ( la sastreria ).

Olor a vianda cuita.

Migdies perduts, disfresses penjades.
Enquadra la vida tres mirades
i una a una i rera l´altre...

Olor a vianda cuita.

Vianda cuita

De la finestra, a peu de carrer, l´olor de vianda cuita, calenta i tova. S´enlaira amb la vista, del fum de les plates remenades amb sengles girapeixos a l´aire del migdia, cap als arbres nous. Caducs i nous, caducs i joves, pintats de grana pujat, de formes perfectes i fulles d´ànima decorativa, esteses encara més decorativament sobre les llambordes del color del forn on van ser emmotllades. Apareixen sota aquests, movent-se pels carrers, com rius de vagues corrents, rostres de nou encuny, descuradament ben vestits, irreconeixibles dins un cosmopolitisme universal, ample i previsible, somrient al sol del migdia.

S´enlaira l´olor de vianda cuita, ara sobre altres façanes : olor de mongeta tendra al migdia de l´airecel remenant fulles lanceolades dels darrers refredats, davallant amb colectiva bellesa sobre entapissats grocs remugant al pas dels vianants : una noia formosa carregant una caixa de fruita, un bar amb les finestres obertes, amb taules de pi i cadires metàl.liques lluny d´esnobismes incòmodes, esmorzars i aperitius d´olives arbequines i truites de patates. Un barri lleig, de blocs de ciment polits, acabats de pintar de color gris, mig tapats per arbres que han anat creixent sota el refilar virtuós i alegre d´ocells engabiats als balcons, sota rostres i figures abillats de tons grisos, cetrins i somnolents alguns, de mirada llunyana en d´altres, de xivarri de nens jugant al vell camp de futbol. L´envolta una tàpia de totxos pintada per enèsima vegada de blanc i al mig encara dormen les velles guixetes metàl.liques color blau cel, com sagristíes tancades davant d´un altar. Barri desconegut, i en canvi, reconegut de cop i volta , tant com el desvinclament de l´altre, el meu. Aquí s´hi fa la mateixa vianda cuita ara que abans.

Vianda cuita sobre el barri de la meva infantesa : a l´antiga pastisseria, un xino. A l´antic colmado, un bar de copes. A sota casa, la mateixa pizzeria. Al balcó, les persianes baixades. I a la caixa, dos caixers automàtics nous. Rera l´edifici, el terrat i els patis dels veïns, i els jocs, i el gat de la senyora Rosa. Hi són perquè allí ja no s´hi pot tornar. Rostres de nou encuny al travessar els carrers, la vella sastreria encara és miraculosament oberta, any rera any, com l´edifici vell i atrotinat, d´aquells on els ocells s´hi senten còmodes sota els seus aiguavés. Més amunt, a l´antic local del cine Regina, una exposició de pintura : un quadre d´en Carnicé, de dimensions cares, obre la vista al Pedraforca a l´hivern. Meticulós paisatgista, els colors absorbeixen els sorolls del carrer, encarant a l´altre banda del vidre un altre dia assoleiat. Travessant una llenca de neu s´hi veu una figura negra i petita, algú emportant-se l´olor de vianda cuita lluny dels carrers on al girar-me, una altre figura negre, alta i esprimatxada, em mira amb posat trist davant un llençol blanc ple de pel.lícules on els actors secundaris s´han anat esfumant de mica en mica.

I malgrat tot, encara m´agrada passejar- m´hi, algun Dissabte al matí.

sense temps

.

pel record d´alguns

passar com la tardor

pel temps sense temps