Trasllat

El telèfon es va posar a ressonar per tot l´ampli espai buit del loft. Reposava sobre la tarima de fusta que cobria tot el terra, al centre d´un cercle on la fusta s´havia mantingut amb el to original, més clar, més polit, menys trepitjat, com acabat d´estrenar, senyal evident de que allí hi havia reposat un moble que ja no hi era .Al llarg i ample d´aquell espai generosament il.luminat per les amples vidrieres que l´envoltaven, el terra mostrava senyals semblants, de geometries variables, identificant llibreries, armaris, llits, làmpades, estores...vist així semblava un trencaclosques o el mapa d´un laberint descobert després d´una certa eternitat : aquella que transcorre entre la joventut que mai hi pensa però la poseeix per aquesta raó tan poc profunda , i la darrera maduresa, planyívola però plenament conscient d´ella.

El telèfon, malgrat la buidor evident, ressonava com si ho fes dins una església en plena nit. Qui trucava devia ser aliè a l´esperit del lloc, profanament buit. El sol hi entrava lliure de les seves pròpies ombres; aquestes es concentraven al darrera dels dos pilars existents, inamovibles, quasi bé omnipotents, d´una sobrietat conceptualment arquitectònica, vinclada a l´espai i a la llum, alliberadora de tensions però tanmateix lligades per les seves pròpies negrors que, al moviment del sol, es movien imperceptibles a la vista dels ulls del moment. Ulls que, d´altre banda, tant sols remetien a un passat on aquelles no eren ni molt menys rellevants, cobertes per les altres desaparegudes per la decisió d´algú de voler marxar d´allí.

El telèfon no va insistir gaire més. En un país llunyà, una dona va penjar el telèfon i va tatxar un número d´una llarga llista que tenia a les mans. Segons les normes, si a la desena trucada dins el termini d´un mes ningú contestava, no calia insistir més. Segons les estadístiques, l´immoble era desocupat. Ningú hi vivia.

La dona es va treure els auriculars, havia ja acabat el seu torn. En una llengua estrangera, es va acomiadar de les seves companyes i va sortir al carrer, on ja era negre nit. Agafà l´autobús a la parada de dos carrers més avall, com feia cada dia de la setmana. A aquella hora era força buit, i això li permetia agafar seient de finestra, on al llarg de la mitja hora de trajecte tenia davant seu el seu propi rostre d´ulls grossos, foscs i cansats. Fitava els llums de la ciutat i quan s´adonava, s´arreglava un ble de cabells que sempre li sortia per sota del mocador, just per sobre el front. En algun revolt més fosc, tant sols brillava el punt d´argent que portava fixat al nas, fet intrigant com la lluïssor de la lluerna o la de l´espelma, que encenia a l´arribar a casa seva per honrar els déus mantenidors de la seva modesta felicitat. Els nens ja dormien, la seva mare li havia deixat el sopar sobre la taula de la cuina. El marit havia mort feia dos anys, a l´ensorrar-se el taller on treballava com a mecànic de cotxes.

Mentre menjava , silenciosa, va adonar-se que, escrit a la mà, s´hi havia anotat aquell número tan llarg. Alguna cosa li devia haver passat a Mr. Teachers, per no contestar. Era dels pocs que li deixava exposar tota la lletania de presentació, quan li trucava cada mig any. Amablement, la rebutjava amb raons convincents. De fet, segons les normes, al cinquè rebuig s´havia de tatxar el número, però ella no ho va fer, per la simple – que no trivial – raó de la seva veu, afectuosa i tranquil.la. Sentir-la i quedar-se en pau amb ella mateixa, d´una manera absurda però ben real, eren la mateixa cosa. Així que agafà el seu mòbil, un cop rentats els plats, un cop acaronats els nens, un cop apagada l´espelma , un cop transformat el sofà en llit i un cop dins la foscor dels llençols blancs. Llavors trucà al llarg número de Mr. Teachers.

I el Sr. Mestres li contestà, amable i afectuós com sempre, des d´un altre telèfon de la mateixa punta de món. Si n´havia conservat el número, va ser gràcies a un bon amic que tenia a la companyia de telèfons, la qual sempre triga un cert temps, com ja és ben sabut, en arreglar coses d´aquestes.

Avaries

Les mans col.loquen la goma de cautxú al voltant de la vella canonada de plom il.luminada pel frontal del lampista d´emergència que sol.luciona la darrera emergència del dia : l´enèssima fuita descoberta a les quatre de la tarda per un bassal sobre la terra humida, al darrer tram que encara conserva les velles canonades originals, estretes i obsoletes per la pressió a la que surt l´aigua avui dia; situació que, per un altre costat, donaria peu a un munt de metàfores ben reals sobre la vida mateixa. Tanmateix no penso en això, mentre l´observo treballar en la ja foscor de quarts de set de la tarda, que comença a ser freda. L´home té una veu que em recorda la d´algú conegut. El mateix deix, cadència, to, pronuncia...en la foscor miro de recordar, mentre ell continua ara aplicant una mordassa metàl.lica sobre la goma, que colla pacientment com si fos un petit cofre assegurant un petit tresor com és el de l´aigua circulant per les venes amagades de la vida quotidiana, ple altre cop de metàfores sense respostes clares al fred agradable de la nit atansant-se sota els arbres altre cop calmats després del joc de vents creuats del darrer dia, uns vents que sembla hagin fet, per fi, dissabte del clima acostumat ja a rondar els extrems, sense la paciència lenta de coure tardors i primaveres que tenia abans, com si s´hagués encomanat dels virus d´occident condemnats a fer desaparèixer la mitjana gaussiana, acampanada, dels bons costums de la coneguda classe mitja. 

Així, en la foscor, acaba l´home d´arreglar la canonada. Mentrestant, a dins, se sent el primer gol celebrat – estrany en la pau quieta de l´exterior en un dia de clàssic – de la simfonia blaugrana, prefaci de l´onomàstica ceciliana d´avui, on la música s´ha calat dins l´escalfor del fred sobre la pell, ja intens, pur i incontestable. I la veu de l´home, exactament igual a la del Benito, que fa una estona he acabat de recordar. Una veu també que donaria per algun pensament més, perquè de veus, com de persones, sembla que només n´hi ha d´infinites.

De cançons, també. I avui m´he llevat força groovie...

Decalatge

"La nit és rica, plena de perfums, d´anyells adormits i de flors que encara no tenen colors."

A. de Saint-Exúpery ( Vol de Nit, 1931 )

Automàtica.1

L´automatisme de l´escriptura, vet-ho aquí. Repassar tot allò escrit significa haver d´esborrar massa, rectificar, re-escriure, corregir, etc. Es fa difícil, a vegades, de fer-ho i un sent la temptació, lliure sense cap mena de dubte, de poder escriure sense parar, com si la inspiració emergís finalment d´un volcà en plena erupció, sense possibilitat de fer recular cap mena de tros de lava que hagi sortit del teclat picat amb insistència. En definitiva però, no seria pas un clàssic volcà vesuvià, no; probablement es tractaria d´un volcà d´aquells – ara no recordo si es deia hawaià – que van expulsant tot el que porten a dins de forma constant, tranquil.la i amatent, dins una gran llengua que es va estenent sense cap mena de pressa. Això mateix, seria, si fos possible, es clar, si un té la capacitat d´enllaçar tots aquells pensaments que li passen pel cap. Per exemple, i ara mateix, una paraula que s´ha de llegir moltes vegades per tractar de recordar-la, i més si és en anglès, fins al punt de tractar-se d´un fantasma del qual un no és capaç de concentrar-se en tractar de recuperar-la, obsoleta com és ; o màgica, que també vol dir perduda. Una paraula com un pensament d´ivori recobert d´or, negre i daurada, sempre en una tercera persona neutre i per tant, amb poques possibilitats de fer mal. Sense implicació, diríem fent servir ara un present d´indicatiu en primera persona del plural. És a dir, equivocant-nos en la primera definició establerta, la que no feia mal i ara, tot pensant en nosaltres, torna a fer-ne.nLa deducció lògica d´aquest no parar és que escriure d´aquesta manera sempre comporta l´equívoc i sobretot i per sobre de tot – que bé queda una expressió com aquesta – el no recordar el que vindrà després al perdre momentàniament la connexió de pensaments dispersos sota la magnificència de Brahms. La lava hawaiana sembla parar-se. Però no, la larva del pensament fabrica el seu teixit de neurones mogudes per polsos elèctrics i retornen a les paraules, necessàriament escrites. Tanmateix, una paraula, oferta un cop ha estat llegida :

cryselephantine

(...)

Enderroc

La pala del buldòzer pica lleugerament una de les parets del petit garatge que encara resta mig dempeus, amb un toc de gràcia que fa desplomar-la amb la facilitat del cop de mà donat sobre el castell de cartes, construït minuciosament. La lleugeresa del moviment contrasta amb la posterior caiguda, pesada i contundent, plena de pols que l´aigua de la mànega, de broc escanyolit, amb prou feines apaivaga. Els dits negres d´en Diamba en pressionen la sortida simulant un dossificador, tal i com es feia antigament, doncs la mànega l´han aprofitat del propi jardí, hores d´ara inexistent : tres soques de pi, regalimant reïna i olor de fusta tallada, deixen a la vista l´epitafi de les seves vides, completes i perfectament delimitades.

En Diamba, poc abans, ha hagut d´ajustar amb la força dels seus braços bruns un parell de cargols que feien ballar la base de la pala. El Siscu li indica cap a quin cantó ho té que fer, és a dir, cap allí on marquen les agulles d´un rellotge d´un costat, i a l´inrevés de l´altre costat oposat. Fa servir una gran clau anglesa, impertorbable al pas dels anys ; en Siscu ja la traginava quan van excavar els fonaments d´aquesta mateixa casa, feia cinquanta-nou anys, amb el seu pare. Sobre la xemeneia de casa hi té penjada una fotografia davant la torre acabada de fer. Tot just era la primera que feien al carrer, al tros davant de la vinya del Gepes  . Hi surt el Manolo, al costat del Canals de Can Garrofer, el Costas, el Traginer i el Pecas, davant del pare. Ell també hi és, xulet com era en aquella època.El seu pare tenia el costum de fotografiar-se amb tota la cuadrilla en les cases que havia fet, el dia just d´haver-les acabat. En Siscu no l´havia mantingut, perquè la feina va acabant sent com no ho era  abans. D´aquest abans el seu fill també se n´havia deslliurat, gràcies als estudis, fet que enorgullia els pares, cofois de tenir un fill metge.

Mentre en Diamba segueix les seves instruccions, els seus ulls es giren a la pila de runes que mica en mica s´han anat emportant, fins quedar ja només un petit túmul on encara hi sobreviu un capitell tombat del revés i unes quantes teules senceres.Ensorrar envans és una feina molt més fàcil de fer que no pas aixecar-los. No calen planells, ni arquitectes, ni plomada, ni cal discutir de res. Ni gaire temps, tampoc, tot i que avui en dia, les cases les pugen ben ràpid. Fa uns quants dies van  anar amb la dona a l´hospital de Sant Pau de Barcelona. Després de dinar amb el fill, aquest els va recomanar de visitar els antics edificis, tot deixant-los el seu passi. Mai hi havien estat, allí. Aquella obra, recentment restaurada li va semblar una meravella. La façana de totxana vermella, els mosaics, la torre del rellotge, els àngels esculpits, l´escalinata...la impressió fou de trobar-se davant una mena d´ amfiteatre sublim, paleta com és i coneixedor de la dificultat de portar una obra d´aquella envergadura. No la tiraran pas a terra, una obra així, recorda que va pensar. Aquell mateix matí, precisament, l´havia trucat l´Agustí per tirar endavant amb la demolició de l´antiga torre dels Dalmau. El nou propietari ja havia pagat per fer-ne tres cases adossades. Ni l´Agustí ni el nou propietari en sabien res, de qui va fer aquella casa. De l´Hospital segurament que tampoc, només quedava el nom de l´arquitecte, en Domènech i Muntaner ; i el del mecenes també, de nom Pau. Ara bé, dels paletes, ben poca cosa , segurament. Ni falta que feia, en tot cas. L´obra es mantindria, no pas com la seva i la del seu pare abans que ell.

El sol apareix, rera un núvol, travessant l´espai ara sense entrebancs per descobrir-ne la seva amplitud notòria germana d´una buidor d´enderroc, que al Siscu se li fa estranya. En Diamba cantusseja alguna cosa, al notar l´escalfor a l´esquena. Sempre té fred, sembla mentida que al pic de l´estiu encara vagi amb màniga llarga; però és una bona ajuda, té traça, no es queixa per res i aprèn les coses ràpid, no pas com algun manobre que es pensa qui sap què, ara que ja no queden manobres com cal.

- Potser és que em faig gran – remuga deixant la vista estesa damunt la magnífica vista de ponent.-

-Ja està, Siscu – li diu el jove aprenent, bufant.

Ell gira el cap i assenteix, solcant, si això fos possible, de més gruixudes arrugues el seu rostre de bronze. Si somriu és per cortesia, perquè en Diamba sempre ho fa. Llença el mig cigarret sobre el terra emblanquinat de guix caigut, i, àgil encara, puja dins la cabina de l´oruga, per acabar de rematar la feina.

Funky

(...) " Hemos mencionado el horror del dilema : unidad frente a la diversidad. Ojala que este horror sólo fuera horror por la abstracción, y el dilema sólo su rompecabezas lógico. A la abstracción se la puede dominar, a las mujeres, no" (...)

Slawomir Mrozec, " La vida difícil " ( 1991 )