" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/2/09

Con(s)(d)ol

Cares de cinc de la tarda : nens sortint d´escola, mares atrafagades, botiguers ufanosos, vellets asseguts als bancs assoleiats. Coloms a les cornises, façanes que creua el sol com si fossin rellotges...de sol ; trànsit moderat, aire provincià. M´adono que fa anys que no baixo al centre a aquesta hora.

Arribo a la plaça i el cotxe ja hi és.

La tarda és apaivagada, la llum ja no enlluerna.

25/2/09

"Pulvis eris..."

(...) Ara tot passa,tot es romp, tot fatiga a una velocitat de bòlid.(...) A algunes persones, aquesta velocitat els dóna una embriagant sensació de vida. Però potser la vida no és un problema de velocitat.(...) Potser és un problema de saber viure. El Dimecres de Cendra, vella lliçó de moderació, ens recorda un bon principi.

Josep Pla, de "Les hores (El pas de l´any)" (1953)

22/2/09

Detalls

“Pero la ciudad no cuenta su pasado, lo contiene como las líneas de una mano, escritas en las esquinas de las calles, en las rejas de las ventanas, en los pasamanos de las escaleras, en las antenas de los pararrayos, en las astas de las banderas, cada segmento surcado a su vez por arañazos, muescas, incisiones, comas.

Italo Calvino, de “Las ciudades invisibles” (1972)

21/2/09

San Gimignano

De la plaça estant contemplo l´alçada de les torres que emergeixen per sobre dels sostres de les cases, al punt més alt del turó on descansa aquesta petita població que porta el nom de San Gimignano. Si el lector en desconeix la seva ubicació (com fins fa poc, jo mateix), sàpiga que es troba a mig camí entre Florència i Siena, i que a l´anomenar aquests topònims la paraula Toscana emergeix al meu cap amb les suaus textures dels dies de primavera, que és quan la vaig conèixer i que recordo amb el neguit d´una certa existència perduda, com sempre em passa quan el món té el favor de mostrar-me la seva cara més amable.

El poble manté una estructura compacte de cases de pedra, reconstruïdes sobre els seus fonaments mitjavals, que s´alçen a banda i banda del carrer principal, el qual neix i mor entre dues arcades : l´una que obre l´accés a la població per la part més baixa, dins la muralla que la defensa; i l´altre a la part més alta, i que dóna pas a un pati d´armes que organitza l´espai destinat a les vivendes nobles.D´aquí sobresurten les torres més altes, que dónen, juntament amb altres de menys altura distribuïdes al voltant, aquesta fisonomia de “Skyline” tant curiosa que té el poble en la llunyania, i que fa pensar en un Manhattan sortit d´algun episodi dels Picapiedra. Aquestes torres són construccions d´estructura perfectament rectangular i alhora hermèticament tancades, amb obertures diminutes, “espietes” em penso que se´n diuen, i que fan pensar en motius militars, com segurament devien ser als temps en què van alçar-se, tot i que també cal buscar-ne la raó en la pura ostentació de la riquesa per part dels rics senyors feudals.

Així em puc imaginar algun d´aquests nobles (amb la cara d´algun autòcton observat que gesticula sense parar mentre es lamenta de qui-sap-què), les mans a les caderes i el rostre orgullós mirant amunt cap a “la seva torre”, satisfet de que sigui més alta que la del seu veí, el qual se´l mira rera la finestra de casa seva amb cara altiva i gest desdenyós però en el fons somiant de cremar-li algun dia o desitjant que la pesta se l´emporti aviat a millor vida. I aquest teatre de putxinel.lis que em ronda el cap fa que em miri aquest desgavell monumental amb una certa tristesa, recordant allò que deia Tolstoi de que “als ulls de l´infinit, tot orgull no és més que pols i cendra” : només ha calgut que el món girés uns centenars d´anys perquè a pràcticament ningú li interessi qui havia habitat aquests carrers llargs i estrets, qui havia rivalitzat per ser l´home més important, o el més noble, o el més ric de la contrada.

Tant sols queda la pedra , en un paratge de suaus contorns de camps de blat verds, el vermell de les roselles a les vores, l´olor de la terra humida, l´aire fresc i la companyia d´un sol benestant, plàcid com mai. Rera la plaça se sent música.Hi ha un altre recinte amurallat, obert al cel. Un jardi hi ha crescut, l´herba és un reclam. Al mig, i vora la porta d´entrada hi ha el músic, tocant una flauta travessera. L´ambient és bucòlic, com de paradís perdut.S´hi respira una calma que obliga a estirar-se i tancar els ulls, a reposar.

Ho faig, i el temps es para i la memòria no ho oblida.

15/2/09

Blues suau

"Some days you get diamonds
some days nickels an´dimes
some days life´s a poem
some days nothin´rhymes
some days you´re a winner
some days you lose
some days all you´re doin´ is payin´dues"

"Alguns dies tens diamants
alguns dies xavalla
alguns dies la vida és un poema
alguns dies res rima
alguns dies ets un guanyador
alguns dies perds
alguns dies tot el que fas és pagar deutes"

Eric Bibb , de la cançó "Diamond Days" (Diamond Days, 2006)

12/2/09

Seguir


"Still at the end of every hard day people find some reason to believe"
.
"Fins i tot al final d´un dia dur hom troba alguna cosa en què creure".

Bruce Springsteen, de la cançó "Reason to believe" ( Nebraska, 1982)

6/2/09

Passa el temps


-Bé doncs, m´ha alegrat de veure´t després de tants anys, Adelina. Passa tant ràpid el temps.-
-Ui si, massa de pressa.- que fa ella dreta al seu costat, amb un somriure forçat.
- Ja ho pots ben dir.- respon mirant a la paret amb ulls cansats- En fi, jo ja marxo.-afegeix inclinant-se per fer-li dos petons. Encabat li fa una darrera ullada tot somrient-li obertament, mentre diu:
-I dona-li records al Quim de part meva. Apa, adéu.-
-De part teva, maca. Adéu-contesta ella acabant de despedir-se.

Llavors l´Adelina torna a seure a la butaca de la sala on espera torn per la visita anual al dentista. Sense massa interès agafa la revista de decoració massegada per qui sap quants clients i fa un sospir.- Si que passa ràpid el temps-, que pensa. -I l´Eli, que gran s´ha fet.Està seca com un pal d´escombra la pobre- i el seu pensament recula als temps de quan anava a veure la tele en colors que tenien a casa seva, un luxe aleshores.-com si fos ahir mateix. - I torna a sospirar, mentre mira el rellotge que hi ha penjat a la paret,la qual és pintada d´un color verd poma un pèl antiquat, segons el seu propi gust.A vegades pensa que la mulitud de revistes de decoració que hi ha amuntegades sobre la taula serveixen tant sols per entretenir l´espera intentant arreglar la decrepitud de l´estància, repentinament gran als ulls de la dona, que ara es mira l´hora al rellotge de polsera tot aixecant mandrosament el braç i badallant discretament. Aixeca la vista, i torna a mirar el rellotge de la paret,el qual manté el seu pas invariable, aliè als pensaments de l´Adelina. Ella se´l mira amb una certa mirada de retret: va cinc minuts atrassat.

- Si que triguen a avisar-me-murmura per ella mateixa. I torna a sospirar, ara sonorament.

Els minuts passen lentament, avorrits.