Inici ( I )

(1a persona)

Era prop del migdia, encara que al mirar el rellotge les agulles sobrepassaven la una de la tarda. No sé perquè hi vaig fer una ullada, suposo que era fruit de l´hàbit, associat a hàbitats més reduïts, on el pas de les hores poden pesar terriblement com una comdemna i alhora, els dies que les omplen es fonen inevitablement sota les creus marcades al calendari, amb obstinada perseverància, d´una manera lineal, objectiva, de lògica relativa. El temps es reflectia dins el petit cercle del rellotge lligat al canell de la meva mà esquerra, i me´l vaig mirar somrient mentre aixecava el rostre per respirar i trobar-me amb la llum del sol.

Discernir com vaig arribar allí em seria impossible de fer-ho : quins camins m´hi portaren ? No ho sé dir. La única sensació clara dins el record era la del caminar, inexorable. Els espais per on havia transitat eren oblit; de fet, desconeixia si aquests espais havien existit mai, tot i que la raó purament científica ( si mai n´he tingut cap ) no em permetia com a resposta un no a lo existència d´aquells. Pensar en tot allò era però, debades : la meva memòria havia estat desconectada com si fos un pacient en coma profund, i el meu passat era un pou sense fons. Altrament, l´esgotament físic no existia, i això era una contradicció que el cos transmitia al meu cervell, que es trovaba buit de força. Potser podria tenir la seva raó de ser en la idea de solitud, solitud que no es pot quantificar de cap manera, sota cap percentatge ni balanç mesurat acuradament. Existeixen mesuradors de solitud ? Preguntes com aquesta em passaven pel cap sense massa sentit, perllongant un capteniment que em privava de fixar-me on anava, per on passava, per on discorria el meu temps, què feia qui on jo... no sabia on. El món voltejava i jo hi havia anat de paquet, com un polissó amagat a la sentina d´un vaixell. I no podría dir res més en aquest sentit, fins arribar al punt que em permet iniciar el relat.

Aquest inici fou la concreció d´un primer record, una relació més abundosa de detalls, com si les retines del meus ulls cansats giressin altre cop cercant més punts on sostenir noms, adjectius, verbs que completessin frases que pogués identificar a la memòria. El desvetllament ( si realment el puc anomenar així) aparegué sense motiu aparent: el lent caminar que portava, entre rocs i pols del camí rost, es va acabar amb un vent que m´acaronà, invisble i voladís com un dia de primavera. Llavors les bótes avançaren entre una herba no massa alta, encara que espessa, i em vaig endinsar en un paratge buit d´arbres, una plana que s´extenia fins a l´horitzó blaucel que tancava la terra, buida d´accidents, si més no fins on podia albirar la vista . El lloc recordava alguna imatge perduda de la Pampa argentina, d´aquelles “llanuras” que descrivia tant bé Borges,; o potser algun paisatge africà de la Dinesen ; qui sap si alguna estepa russa del gran Tolstoi. Els espais oberts sempre em porten a la literatura, on és ben fàcil recolzar- s´hi per identificar indrets on mai he estat. Així és que l´interès del quadre que tenia davant meu em feu prendre consciència de la meva pròpia història, que obria altre cop al moment de mirar l´hora. Una mena de gest oficial, que a pesar que se´m feia estranyament inútil, m´incorporava a la dialèctica comuna de l´espai-temps, és a dir, dins els paràmetres de la meva pròpia existència.

.

(Trad.al castellà):

.

Era cerca del mediodía, aunque al mirar las agujas del reloj, ya pasaba de la una. No sé porque le di el vistazo, supongo que era fruto del hábito, asociado a hábitos más reducidos, donde el paso de las horas puede pesar terriblemente como una condena y, simultáneamente, los dias que las llenan se funden inevitablemente bajo las cruces marcadas en el calendario, con obstinada perseverancia, de forma lineal, objetiva, de lógica relativa. El tiempo estaba reflejado dentro del pequeño círculo del reloj atado en la muñeca de mi mano izquierda, y lo miré sonriendo mientras levantaba el rostro para respirar y encontrarme con la luz del sol.

.

Discernir como llegué alli seria una tarea imposible: ¿Que caminos tomé? No lo sabria decir. La única sensación clara en el recuerdo era la de la propia andadura, inexorable. Los espacios transitados eran olvido; de hecho, desconocia si esos espacios habían existido, aunque la razón puramente científica ( si nunca la he tenido) no me permitía un no como respuesta a la existencia de aquellos. Pensar en ello era inútil: mi memoria fue desconectada como si de un paciente en coma profundo se tratase y mi pasado era un pozo sin fondo. Por otra parte, el agotamiento físico no existía, y este hecho era una contradicción que el cuerpo transmitía a mi cerebro, que se encontraba sin fuerzas. Quizá pudiera tener su razón de ser en la idea de soledad, soledad que no puede cuantificarse de ninguna manera, bajo ningún porcentaje ni balance medido adecuadamente. ¿ Existen artilugios que midan la soledad? Preguntas como esa pasaban por mi cabeza sin demasiado sentido, alargando un comportamiento que conseguía evitar fijarme por donde iba, por donde discurría mi tiempo, que hacia quien no sabía donde yo...no sabía donde.El mundo giraba y yo iba de paquete, como un polizón escondido en la bodega de un barco. Y no podría añadir nada más en este sentido, hasta el punto que me permite iniciar el relato.

.

Este inicio fue la concreción de un primer recuerdo, una relación más abundante de detalles, como si las retinas de mis cansados ojos voltearan otra vez buscando palabras donde sostener nombres, adjetivos, verbos que completaran frases que pudiera identificar en la memoria.El despertar ( si en realidad puede definirse así) apareció sin motivo aparente: el lento caminar que transcurría, entre rocas y polvo del tortuoso camino, finalizó con un viento en el rostro, invisible y voladizo como un dia de primavera. Entonces, las botas avanzaron entre la hierba corta y espesa, y me interné en un paraje vacío de árboles, una planicie que se extendía hacia el horizonte azul que cerraba la tierra, desnuda de accidentes hasta donde alcanzaba la vista.El lugar recordaba alguna imagen perdida de la Pampa argentina, como las que describía tan bien Borges; o quizá algún paisaje africano de la Dinesen; quien sabe si alguna estepa rusa del gran Tolstoy. Los espacios abiertos siempre me transportan a la literatura, lugar fácil donde buscar apoyo para identificar lugares donde nunca he estado.Así es que el interés del cuadro que tenía delante mío me hizo recobrar conciencia de mi propia historia, que abría otra vez en el momento de observar la hora, como si de un gesto oficial se tratase; que a pesar de parecerme un gesto extrañamente inútil, me incorporaba a la dialéctica espacio-tiempo, es decir, dentro de los parámetros de mi propia existencia.

b.s.o.

"Whistle theme" - Mark Knopfler, Alan Clark ( Local hero, 1983)

Montrose

Montrose també comença per M. El podreu trobat als mapes d´Escòcia, mirant cap al Mar del Nord. És un poble com n´hi ha tants a la costa, com aquell que sortia a "Local Hero", amb el seu far i tot, allunyat entre les roques negres que dibuixa el contorn d´una costa escarpada i afilada, d´on de tant en tant, sorgeixen petits caladors en forma de platges de sorra que neixen i moren al compàs de les marees, on fondejaven els primers pobladors en busca de nodriment, fugint del seu nomadisme ancestral.

Aqui , a les seves platges, també m´hi portà l´atzar una tarda d´Agost de fa uns quants anys. La pluja queia com suposo ho fa sempre a Escòcia, rutinariament, sense empemta i sense fi. La sorra s´estenia mar endins, entre roques de colors que sobresurtien i que atreien la mirada, amb el far en la distància, vigilant. Dues rengleres de pilons de fusta marcaven un camí directe a l´horitzó, pilons que vaig suposar tenien a veure amb la senyalització de les anades i vingudes de l´aigua.

Vaig anar fent fotos, respirant a fons l´aire marí, mentre sense adonar-me´n , al cel se li va acudir de sortir a fer un vol, entre núvols blancs mig trencats que deixaven anar plugims aqui i allà. I així és com va sorgir el més bonic arc de Sant Martí que he vist en ma vida. Doble, majestuós, sense cap obstacle que el deturés, els extrems enfonsats a la blavor centellajant de les aigües del capvespre. Em vaig quedar quiet una bona estona, sabedor de que un espectacle així trigaria a tornar- lo a veure. Era feliç, i per primer cop a la meva vida adulta, no vaig tenir cap por de morir.

És curiosa la vida, perquè aquell moment va ser la fi d´un periode i el començament d´un altre, sense retorn possible. I aquella tarda d´estiu, en terres on era un estranger, vaig fer una foto, quan d´aquell arc tant sols en quedaven les restes, talment un naufragi del passat. La tinc penjada vora el llit, com qui té una ferradura sobre el cancell de casa . És la millor foto que he fet mai.

Funes

Avui llegeixo al diari el nom de Funes : es tracta del nou president electe de El Salvador. No m´interessa massa, la veritat, però al veure el nom de Funes em ve al cap el títol d´un conte : “Funes, el ceremonioso”? o alguna cosa així. El que sé de seguida és que és d´en Borges. Així que em venen ganes de tornar-lo a llegir i agafo el “Ficciones” del prestatge, un dels llibres que més aprecio de la meva modesta i petita biblioteca. L´edició de Destino és perfecta : tapes dures en un tamany qüasi bé de butxaca, gens voluminós. M´agrada agafar-lo, obrir-lo, llegir-lo. No ho faig sovint, però quan rellegeixo qualsevol conte, com avui, em quedo fascinat per la seva narrativa, i el llegeixo parsimoniós, i l´assaboreixo com un caramel dins la boca, fonent-se de mica en mica. Després el torno a desar.No n´abuso massa perquè d´aquesta manera, rellegint a l´atzar en moments que et ve de gust, es redescobreix un nou conte.

I parlant d´aquest conte en concret, veig que en realitat es diu “Funes el memorioso”, i constata la meva falta de memòria al recordar-lo. Parla d´un personatge, un home tullit, que té una memòria pels detalls de tot el que veu, en cada moment del temps que ho veu, sempre diferent a cada volta, i els enumera i els recorda infatigablement, privant-lo de qualsevol altre pensament, de qualsevol tipus de vida que ens poguem imaginar. En certa manera és com quan rellegeixo llibres, com quan reescoltes una música : el moment el fa diferent i el record varia sobre el mateix element. Si algú m´hagués dit als quinze anys que en un futur m´agradaria Borges, mentre aleshores llegia “El Aleph” i no entenia res de res, encara riuria avui. Però ves per on, ara, com un caramel dins la boca d´un sagal.

Deixo un trosset per acabar:

“Funes discernía tranquilamente los tranquilos avances de la corrupción,de las caries, de la fatiga.Notaba los progresos de la muerte, de la humedad. Era el solitario y lúcido espectador de un mundo multiforme, instantáneo y casi intolerablemente preciso.Babilonia, Londres y Nueva York han abrumado con feroz esplendor la imaginación de los hombres; nadie, en sus torres populosas o en sus avenidas urgentes, ha sentido el calor y la opresión de una realidad tan infatigable como la que día y noche convergía sobre el infeliz Irineo, en su pobre arrabal sudamericano.”

J.L.Borges, “Funes, el memorioso” (“Artificios”, 1944)

Aproximació a l´escena

(veu en off)

L´indret on arriba és un lloc solitari, lluny de qualsevol lloc habitat. Podría qualificar-se d´erm, poblat de rocs i herba i algun matoll dispers. Per imaginar-se´l millor potser es pot comparar amb un estepar siberià, o una d´aquelles planes interminables de la Pampa argentina o la sabana africana, amb aquells sols tant grans de capvespre. A efectes pràctics però, aquest indret té els seus límits, encara que siguin tant amplis com la corbatura de l´hemisferi nord i el seu imaginari celest. Per tant, caldria desaconsellar la semblança africana o argentina, pel fet de pertànyer a l´hemisferi sud planetari, però com que el record té la tendència a un certa enyorança romàntica, en la ment del nostre home s´hi podrien reunir elements suficients per crear els símils oportuns. I el lloc, essent com és, erm i solitari, situat dins l´hemisferi nord, podria ser ben bé fruit de la seva ment, perquè ja sabem que a l´hemisferi nord cada cop hi ha menys llocs erms i solitaris i en canvi, és més ple de ments que per compensar la manca d´espais, els creen en ficcions a cada volta més estrambòtiques.

D´una manera o altre, i això és el més imporatnt, el lloc existeix. L´home hi troba una explanada. Concretament, és una explanada formada per blocs de roca de granit ( seria més bonic dir que és de marbre, però no correspon al tarnnà de l´ànima del nostre home), que té una forma semblant a la d´un camp de beisbol, propera al semicercle. És orientat de nord a sud, i al centre del que seria la circumferència que el dibuixa, hi ha un forat força gran picat a la pedra. La molsa i els herbots han anat creixent entre les juntes dels blocs ja esmentats, i veiem un home que s´entreté a desbroçar-les amb lentitud i paciència. El sol és a punt de migdia.

Sofronia

A voltes del Calvino i de “Les ciutats invisibles”, ahir, vesprejant, em vaig topar amb el Circ Raluy altre cop acampat a l´Eix Macià, on és hissada durant uns dies la gran carpa ratllada. Les banderoles onejen als caps que la sostenen, entre bombetes de colors que convergeixen al pal major, epicentre d´aquest món que es desplega amb la intenció de crear una vella il.lusió tant noble com la de fer somriure un infant. És el circ , i Calvino él fa protagonista en una de les seves ciutats “sutils” : Sofronia.

A la ciutat de Sofronia, hi ha dues mitges ciutats: l´una podria representar-se com el circ, i al seu voltant, l´altre mitja, descrita com “ pedra i marbre i ciment, amb el banc, les fàbriques, els palaus, l´escorxador i tota la resta”. Són dues ciutats en una, mentre hi són plegades, perquè sempre, n´hi ha una que “és provisional, i quan ha acabat el seu temps d´estada,la desclaven, la desmonten, i se l´emporten per trasplantar-la en els terrenys erms d´una altre mitja ciutat”.

Ara, mentre em miro l´estil vintage del Zircus pintat sobre la fusta dels carruatges, penso en una altre mena de circ, que em va venir al cap al mirar les notícies fa uns dies, i en lo curiós de les coincidències de certs pensaments amb realitats viscudes, que sembla corroborar la presència del circ precisament avui. De totes maneres, no és el primer cop que el Raluy acampa aquí. Cada any apareix del no res i marxa de la mateixa manera: un dia hi és, i un altre ja no, i els cotxes tornen a omplir el descampat com si no hagués passat res. Avui, al descobrir-lo (sempre és com una mena de retrobada), descansa després de la funció de tarda. Té, com he dit, un bon nombre de bonics carruatges, disposats en rotllana, perfilats com vells vagons de fusta emmetxada, on les capes de pintura successives li han donat aquest aire de vasta però brillant polidesa, com la llustrosa barra d´un clàssic pub irlandès abans de començar la nit. Finestres amb cortines de colors, algunes amb jardineres on els geranis es deixen caure, on la llum dibuixa al terra quadres dels erms sobre els que s´alça aquesta extranya ciutat, que temo ja anacrònica. Aquesta ciutat, que després de la funció es manté en una calma bonhomiosa, d´aquella que es respira havent sopat, quan es renten els plats mirant la foscor de l´exterior pensant en el dia que ha passat.

I què en deu pensar tota aquesta “troupe” de l´altre mitja ciutat , d´aquella que sempre és allí i no es mou mai? A la Sofronia del Calvino, és aquesta la que empaqueta i se´n va, mentre que la que es queda, “ comença a comptar quants mesos, quants dies tindrà que esperar abans de que la caravana torni i la vida sencera torni a començar”. Com al llarg de les diverses ciutats ( per cert, amb noms femenins, una altre coincidència amb el dia d´avui ) que va desgranant, l´Italo Calvino sempre sorprèn amb girs originals, amb paradoxes que porten, com ell mateix diu, a la reflexió sobre les autèntiques ciutats, aquestes que alimenten el propi llibre. La invisibilitat potser és el resultat de tot plegat: aquelles coses que no es veuen, però que la percepció obliga a aturar-se per pensar-hi una estona. I d´aquí la necessitat del circ, del veritable circ, com el Raluy, per no perdre la perspectiva.

Autoestima

“Tota la seva vida fou un exemple del fet que, sense l´autoestima, és impossible estimar els altres, perquè l´odi d´un mateix ve a ser igual que l´egoisme més rabiós i, com aquest, acaba en un aïllament espantós, en la desesperança”.

Herman Hesse, “El llop estepari” (1927).

Kaput

Avui, per aquelles coses de la vida, se m´acut d´engegar la tele i posar les notícies. Fan els esports, resulta que el Ronaldo torna als estadis. Les imatges dels “caracoleos”( tristament de cargol veritable) de l´“astre” són colpidores i se´m cau l`ànima als peus davant de la crueltat del comentari del presentador, sorneguer : “Pel que es veu, encara no està en la seva millor forma”.

Acte seguit, el contrapunt obligatori : surt una altre ànima en pena, el Michael Jackson, que anuncia els darrers cinc concerts que farà en vida. Si la imatge del Ronaldo era colpidora (pel que futbolísticament havia estat), la del Jackson és esfereïdora : cal agrair el llarg cabell negre i les amples ulleres de sol. La resta que s´entreveu, les mans, els llavis, el nas, tot blanc de cera, deformat.

Ambdós rodejats de càmeres, flashos, micròfons i fans : el circ al complet.

O sigui que trigaré a tornar a veure les notícies. Millor llegir el diari, que al menys, es pot triar.

Homenatge

Demà al matí, s´emportaran la vella màquina del cafè i la canviaran per una de nova. Aquest fet, trivial sens dubte, m´ha entristit, pensant en la de cafès i cafès que m´ha servit durant els darrers...deu anys, potser?

Un càlcul ràpid ( dos cafès al dia de mitjana) em revela que són vora quaranta cafès al mes, quasi bé cinc-cents l´any. Vaja, uns cinc-mil cafès ( curts, això si ) que m´he begut en aquest temps: alguns mig freds per haver-los oblidat dins l´enrenou de la feina; d´altres de pensarosos, cavil.losos de reflexions sense motiu aparent .N´hi ha que els he compartit xerrant amb algú o altre, de temes com el temps, el futbol , les vacances, les quotidianitats del dia a dia..., i d´altres completament sol, dret al seu costat.

Ella, però,també tenia les seves manies : podia passar (sovint) que no et tregués la cullereta, o que el dia que estava esplèndida, te´n tragués dues en comptes d´una, o bé que la dosi de cafè augmentés una mica, o que s´empassés alguna moneda de tant en tant. Però un cop treies el got fumejant i l´olor inconfusible pujava a les narius, tot es perdonava i el món tornava on era.

I la màquina, amb els anys, va agafar força anomenada, i en sé més d´un que venia expressament, o bé escollia l´hora adient, per poder disfrutar del negre elixir. Era una bona màquina de cafè. La prova ? El dia que s´espatllava, tot eren males cares i la irritació era manifesta: al deixar de funcionar, les rutines diàries es trencaven ja a partir de primera hora, i concretament, en el seu pilar fonamental: el de fer el cafè. I si era bo i calent, que ho era, encara més.

O sigui que almenys, es mereixia unes linees, i aquí les deixo, a l´espera de provar el nou cafè de la nova màquina.

Ja veurem.

Carregant piles

Primera tarda de Març des de dalt del Montcau : pujada sense presses, dins una boira baixa que regula el pas sense fites, ni físiques ni anímiques. A coll d´Eres el món ressucita entre boirines, i la curta i silenciosa ascensió entre les roques mostra un cel trencat a ponent, rera Montserrat. Baixant, l´aire és ple d´olors per respirar ben a fons, entre matolls i petits boscatges. El sol de capvespre surt a fer una ullada al camí de tornada : el Montcau, més amunt, ja s´adorm.