L'alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l'orgull passat i present,
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l'ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta música
d'una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l'or del temple .
J.M. de Sagarra , "El Poema de Nadal"
·
Un
noi amb aires “d’home gran”, fatxenda i segur de si mateix. Un “quasi-nen”
pensant-se ja que la vida és això, una façana per mantenir. Deia Kundera
alguna cosa semblant de les aparences, de la construcció del jo partint d’allò
que pensem dels demés.
·
¿Potser
és que cada Mal amaga dins seu la indefensió ?, es pregunta Czeslaw Milosz.
Un gat té urpes i malgrat això, cerca moixaines.
·
Em
mira amb els ulls mig plorosos. Té uns ulls petits i rodons, molt rodons i
petits, d’un color ametllat allí on encara es pot veure dins l’iris. Miro de
consolar-la quan potser el millor seria desviar la conversa però hi ha el fet
aquest de l’educació, del condol per la pèrdua d’un ésser estimat. Tanta
tristesa em posa trist, de quan el cor es mig buida per emplenar-lo amb una pau
mal acceptada, una pau “restada en pau”.
·
“Jesús
salva, Jesús salva !” – crida el gitano a la seva tribu, en un descampat vora
el pàrquing del súper. Al·leluia ! - responen tots a l’uníson. Mentrestant em poso els guants de làtex i la
mascareta, i miro al cel, repetint la jaculatòria abans d’anar a fer la compra
setmanal.
·
Escriure
després de pelar cebes i patates és, sota un prisma olfactiu, una delícia.
·
Avui
he vist onades al cel. Son onades a punt de trencar-se però sense fer-ho mai.
Els serrells tant sols es van desfent, com alguns somnis.
·
La
distòpia no és que sigui molt original. Tenint un present com el que vivim,
imaginar-se futurs apocalíptics resulta redundant. Millor pensar en utopies.
·
Ànecs
salvatges sobrevolant el poble en clàssica formació formant una V. ¿ Els ànecs emigren ? Anaven
direcció nord-est. Les oques sí que ho fan, ho sé per les aventures del Nils
Holgersson, que vaig llegir de petit.
·
Diu
Valéry que quan les fulles abandonen l’arbre, arrossegades, mai més troben
el vent. Les ganes i la por de partir, afegeix. Les ganes i la por ... tot el
dia que penso en aquestes dues paraules.
·
A
l’horòscop diu que avui serà un dia de grans oportunitats. Després explica que
per a l’optimista, la calamitat és una oportunitat i en canvi, pel pessimista l’oportunitat
és una calamitat. Un aclariment del tot innecessari i impropi d’un bon astròleg
o endeví. M’he recordat d’un acudit de l’Eugenio: Toc, toc ...
·
Tots
els cotxes bruts de sorra del desert. La igualtat és això.
·
De
la pel·lícula “ My Salinger year “ : cal cuidar el santuari ni
que siguin quinze minuts al dia, li diu el Salinger per telèfon a la
protagonista. Jo no el cuido tant, faig dissabte quan el veig una mica
descuidat. Com l’hort a l’hivern.
·
Tinc
esperances, aquest any, amb la mongeta del ganxet.
·
Darrera
els quadres, o hi ha pols o una caixa forta.
·
Llegit
en un rellotge de sol, a Vilada ( Berguedà ) : “ Totes fereixen, l’última mata ”.
Quina calamitat !
·
Penso
en un conte : el conte del bala perduda. Després m’ho repenso : el conte de LA
bala perduda. Seria més curt d’escriure.
·
Respecte
als morts, sempre anem recuperant el temps perdut.
·
Dins
la comissaria, esperant per renovar el DNI, em sento fora de lloc, com si fos un
estranger. De fet, ho soc, com tota la gent que s’espera amb mi.
·
Un
anunci a l’avinguda, reclamant anunciants : “ si no et veuen, no existeixes “. Em
miro la mà, no fos cas que estigués desapareixent. Dins un altre ordre de
coses, passar desapercebut però mai ignorat. Difícil d’aconseguir.
·
De
l’oficina estant, de la finestra, de bon matí, passa un avió dibuixant una
estela molt blanca i ben definida darrera seu. Me la miro com si anés separant
el dia que m’espera aquí baix, ara, d’un altre que mai existirà.
Aquests dies de festa ha fet vent, un vent fort que em fa estar dins de casa, sense masses coses a fer, sinó llegir. Feia temps que no llegia tant i tant dispers, amb una claredat certament inusual. L'atzar, si més no, m'ha fet llegir al diari, per exemple, que aquests episodis de vent son deguts a diferències de pressió atmosfèrica entre la zona de les Açores i la del golf de Lleó. Una explicació que sentia per primera vegada, ben simple, del perquè passa una cosa com aquesta. M'ha fet pensar en papallones bategant ales al tròpic i creant tempestes a l'altre punta del món, en sorra del desert depositant-se al capó del meu cotxe, en com, de vegades, cal explicar, divulgar, fer saber sense caure en la temptació de parlar només del desastre, de posar noms a tempestes i de parlar de futurs incerts. El vent , ara a la tardor, m'ha fet adonar a més, en un altre moment de lucidesa estàtica, de la cosa més simple com la de les fulles caigudes dels arbres, tot fixant-me en una colla ja perfectament pelats i a punt per passar l'hivern. M'he fet amic del vent, tot i no agradar-me massa.
També m'he assabentat del fet que els ocells son els únics dinosaures vivents. Aquesta notícia m'ha deixat una mica perplex ; pel fet de ser ocells, vull dir, i de que un dinosaure sempre l'he pensat com una cosa grossa, més aviat molt grossa. A més, resulta que els seus parents més propers son els cocodrils. Llegir per creure, aquesta mena de coneixements em meravellen.
He rellegit també "Les aigües estretes", de Graq. Un llibre breu sobre un viatge pel riu Evre, un afluent del Loira a la Bretanya. Graq és complex però fascinant, totalment clos al seu mon. Parla de la màgia del viatge sense aventures ni imprevistos - ben bé al revés dels veritables viatges, aquells que ens porten a la possibilitat del no-retorn - una màgia on precisament es torna a on mai podrem arribar. Les paraules, altre cop, el fil d'Ariadna. Dilluns, que feia bo, hi vaig pensar tot caminant per la meva muntanya, recorrent antigues passeres i pujant murs de pedra natural. Altre cop la nitidesa i la claredat, en un dia on el vent va netejar tot el paisatge d'ancestre per on caminar no és només un mer exercici, d'això ja n'estic del tot segur. Uns quants corbs - dinosaures vivents, segons sé de fa poc - em van acompanyar una estona a les zones altes dels ( meus ) roquetars.
He començat - i potser pel llegit serà un autor de referència - a llegir a Theodor Kallifatides, escriptor grec que escriu en suec i viu a Suècia de fa una pila d'anys. Em vaig topar amb el llibre ahir dimarts en una llibreria, es titula " Una altra vida, encara ". A vegades agafo llibres pel seu títol, per la portada o per la pròpia mida. Aquest reunia les tres condicions, i ni m'ho vaig plantejar de no comprar-lo. A la pàgina 16 m'hi trobo això :
" Jo no era el resultat de unes circumstàncies determinades, sinó la confrontació amb unes circumstàncies donades, com, d'altra banda, ho som tots. Estava convençut que també hauria escrit a Grècia, potser amb una acollida diferent o sense tenir-ne cap, però hauria escrit per la senzilla raó que no tenia cap altra manera d'existir als ulls dels altres, i tampoc dels meus ".
M'he adonat de seguida de la raó que té al parlar de les circumstàncies, de que no soc resultat d'elles sinó de la confrontació amb elles ; de com no m'he confrontat a elles massa sovint, acceptant-les com a inevitables. Un petit matís aclaridor, cristal·lí, explicat com la diferència de pressions atmosfèriques entre dos llocs aparentment tant llunyans : el que soc i el que podria haver estat. Igualment cert el que explica sobre l'escriure, la d'obrir els ulls els altres, però també als d'un mateix. Les circumstàncies, he pensat com a consol, també tenen a veure en les raons del meu escriure, tot i anar a parar a molts pocs ulls...però als meus també. Existir és una cosa important, suposo.
I també he rellegit un conte de Pere Calders, un portàtil, ras i curt, que m'he après de memòria :
" Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà-passat. Ara només penso en com passaré el cap de setmana." .
Es titula Nota Biogràfica. Jo no hi penso massa en el cap de setmana, tot i que de vegades deixen, inesperadament, bons fruits. Com alguna paraula nova, llegida en un altre llibre. Vol dir : col·lecció de fragments literaris escollits. Meus i dels altres, sense haver de ser necessàriament literaris.
Analecta
En aquell capvespre gloriós, el sol tingué la gentilesa de concedir-li- si així ho volia ella- qualsevol cosa que no tingués i desitgés fervorosament. Sorpresa i aclaparada, s’ho rumià una estona i, excusant-se després educadament li demanà si no fora possible el contrari , és a dir, de desfer-se igual de fervorosa del que ja tenia. El sol, llavors, inclinà el cap deixant anar els seus millors raigs abans d’anar-se’n.
I
d’aleshores ençà ... la lluna.
Prenc mides a la lluna. Estic sol, avui tothom ha marxat amb presses. A fora plou amb ganes; la pluja se sent esmorteïda, llunyana. Si giro la vista, els vidres regalimen i al seu darrere, la foscor del polígon es desdibuixa pel taronja d'un parell de fanals tristos. Al petit despatx, ancorat en un extrem de l'oficina, la llum il·lumina ben bé la taula, una llum blanca i potent, com si la lluna hagués baixat cap aquest petit cel nocturn i tranquil, com si fos allí dalt, avui que no es veu.
La música m'acompanya, de fons, com el so de la pluja. Em miro la lluna, que algú m'ha demanat per fer-li una mica de preu, com si aquestes coses tinguessin preu. La lluna es regala, que penso. Potser per això, a punt de marxar, escric aquestes ratlles per qui la vulgui agafar, avui que no es veu.
Com darrers RAIGS de sol o com darreres NOTES , abans d'aturar-se o abans de començar , en una PARET o en una GUITARRA ...
( momentàniament podria dir-t'ho )
La llum esquitxa plàcida les aigües de la bassa.
Les aigües emmirallen la llar abandonada.
Han aïllat la llar. Un rètol indica perill de caiguda.
La miro, els ulls alçats.
Llegeixo la vermellor espantadissa
d’aquestes lletres com si fos testament,
l'hereu de la darrera de les quals
m'esmola la tristor : ruïnes.
A la bassa,
les arcades i les teules del sostre,
l’estructura de línies definides, l’arrebossat,
certament hi son desdibuixades
però alhora encara hi son ben fermes.
La malmesa balconada, sota la qual algú
probablement va deixar anar un t’estimo,
resta amagada en l’esbós verd dels arbres .
I el blau del cel, desterrat al líquid element
com si el temps fos definitivament innocu,
permet als meus ulls fer la trampa
de no voler alçar-los ;
mantenint la vista immòbil
en aquesta pàtina polsosa
-limítrof de somnis i desitjos-
per on, de sobte, l’atzar arreplega
- d'allí on tot s'enfonsa -
una nova tessitura, un nou cant,
amb forma de cor de peixos.
" (...) Tendría que haber añadido que siendo en las cosas donde nos abrimos, no sabremos verlas en todo lo que son hasta tanto no nos hayamos alejado de ellas.Sólo nos conoceremos por lo que somos después de haber dejado de serlo.El exilio está en el principio del conocimiento y cualquier conocimiento es un exilio .
Hay lugares donde la creación entera parece recogerse.Conozco uno en las colinas. Puede que nos vayamos de allí y que nos cambie. No sé muy bien, entonces,en qué nos convertimos. Sólo se es una vez. Fui. Soy de Brive. "
Pierre Bergounioux, "La Huella" ( Ed. Días contados, 2010 )
(Trad. Isabel trillo i M.A.Pando)
El mànager, més seriós de l'habitual, els hi etziba
allò de que “sinó voleu quedar encapsulats heu de canviar de registre, fer un
pop més dinàmic, alegre, ballable, però sobretot...MODERN ! ”. El
grup al complet, se’l mira entre el fum i les grenyes que els hi cobreixen els rostres,
percebent-lo com si fossin dins una presó.
Decideixen fer-li cas . Molt seriosament, sense ja
vicis públics per envejar i un cop tots han passat per cal barber, afaitats i adequadament mal
pentinats, comencen a pensar en lletres amables, simples, alegres ; un nou
productor els hi arregla les melodies fàcils i enganxoses, introduint samplers
d’antics grups semi-desconeguts perquè els entesos tinguin l’excusa
perfecte per demostrar la seva cultura musical i de pas, meravellar-se en crítiques estrellades de la
química que la modernitat atorga al grup, fent-lo sortir d’aquell estat de
letargia que el seu darrer disc semblava presagiar, perquè els grups han
d’evolucionar sempre, per bé o per mal o sinó, moren.
Amb vestuari mainstream fan un primer vídeo trencador que pengen a les corresponents plataformes de streaming , entre infinitat de novetats on aconsegueixen milions de visualitzacions en poques hores . El mànager es frega les mans : la resta de cançons sortiran soles i als concerts, la gent seguirà demanant-los els seus vells èxits, aquells que se saben de memòria, tots plens de nostàlgia. Ara ja es poden tornar a deixar els cabells llargs, si volen. El pròxim treball els retornarà als seus orígens, d’on mai haurien d’haver sortit.
Estudiant l’escala. Fixada a la paret, els graons mantenen perspectives diferents segons corresponen als de sota o als de dalt, si s’observa des del seu centre mateix, a una distància prudent. La perspectiva de la petjada esdevé totalment plana a l’alçada dels ulls. Més enllà d’aquest únic graó, la resta la dibuixen parcialment, pel que aquesta centralitat determina un punt mig on l’ascensió o el descens evoluciona, perquè una escala serveix per pujar però també per baixar. Decalant l’escala. Per l’ignorant com jo, decalar significa desplaçar en el temps i en l’espai. Fascina, com el decalatge que hi ha entre el so i la imatge, tant espectacular quan es tracta d’anys-llum . En una escala però, es produeix un decalatge en la mateixa perspectiva observada anteriorment, i depèn de cada graó que un es mira ; passa una cosa semblant amb la música i les seves notes, d’aguts i greus desplaçant-se per aquest escala que és una partitura, a través del temps com quan escoltes en Hank Mobley tocant el saxo i saps perfectament que ja és mort. Decalar, vet aquí un verb adequat per parlar d’espais , de música, de pintura, de cinema, d’art o bé d’astronomia. De temps. I tot partint d’uns graons aparentment iguals, situats en diagonal al llarg d’una paret de totxana vermella, on cada totxo queda perfectament aïllat dels altres per una fina capa de ciment blanc. D’aquest fet se’n podria parlar també, de tots aquests totxos aparentment iguals dins una paret que podria ser la portada d’un disc, per exemple. O la d’un reportatge de revista sobre algú més o menys famós. A la seva buidor només caldria afegir-hi la imatge d’aquesta persona, mirant cap a un costat – mai a la càmera, o sí, però amb un posat desinteressat o bé concentrat, mai somrient com si es tractés d’una foto de viatge a algun lloc famós com aquell bar de Boston, on també hi havia una escala que baixava a un soterrani -, de perfil, com l’escala diguéssim, integrant-se tot vestint una americana a quadres blanc i vermells, com aquelles de llenyataire que es van posar de moda fa uns anys...però els totxos ! vet aquí tots aquests totxos aïllats uns dels altres però formant una mena de comunitat, com aquells edificis de pisos, tots iguals de dia, un sobre l’altre, que al vespre desperten de la seva monotonia amb la llum dispersa de les seves finestres, unes d’il·luminades, d’altres no, unes de llum blanca i d’altres de llum més suau o bé només el forat aquell del flexo damunt la taula o la de l’ordinador o la televisió o aquela llum plena d’ombres del darrera d’una cortina correguda ; tota aquesta diversitat palesa quan la nit comença, i que s’acaba paulatinament al tancar-se cadascun d’aquest llums fins quedar tot a les fosques, on ja no distingim ni la fina línia blanca que separa els totxos de la paret, aparentment sols. Res més lluny de la veritat, que ja sabem que no és mai del tot certa, com els colors de les banderes que només ens sabrà explicar un bon
vexil·lòleg
En una aturada del camí, a punt d’iniciar l’ascens a l’ermita de Matarrodona, una papallona se’m posa damunt l’índex de la mà esquerra, que tinc agafada al tirant de la motxilla . Soc al fons del torrent, a cavall de dues carenes després d’una forta baixada posant a prova els meus genolls, els quals, de moment, responen prou bé. El paisatge, agrest de matoll i roca, s’allibera pel pas de l’aigua de les darreres pluges formant gorgs damunt la pedra que l’enllita al seu pas, segons el caprici del desnivell i amplada de la llera; m'aturo una estona per fer alguna foto dels bassals on el silenci el trenca el so del canyissar empès per una brisa quasi bé inexistent. So de sequedat i de duresa on el líquid element flueix dins un murmuri, a poc que s’estira l’orella, de modesta heroïcitat.
Me la miro, sorprès. Potser és l'olor de les mans, les quals refrego damunt farigoles o romanins mentre camino; potser tinc ànima d'aromàtica, avui. El cas és que finalment moc
el dit però no sembla adonar-se. Només quan inicio el pas, aleteja breument per
posar-se damunt el tirant que subjecta la mà. I al passar el camí vora uns
gorgs de més amunt decideix marxar i la segueixo amb la vista, amb el simple
agraïment de la seva breu companyia. Al desaparèixer més avall, m’inclino i
giro el cap, tot observant un gorg on el verd de les aigües atrau la meva
mirada. Miro el rellotge , encara em queda un bon trajecte de tornada ; hauria
d’anar tirant però decideixo baixar. L’aigua corre per una estreta canal,
transparent i tranquil·la, fins morir al gorg. Sota l’aigua, el verd de plantes
subaquàtiques contrasta amb la blancor
de la pedra que l’encercla, fent-ne una piscina natural plena de matisos, on
els arbres s’hi reflecteixen com dins d’un llac, com si fos en un altre indret.
La papallona, a la que arribo, marxa, com si hagués acomplert la seva missió, o ves a saber, com si m’agraís la companyia amb un petit regal que sabia que m’agradaria.
Malgrat que tinc poc temps, m’assec i em trec les
botes per posar els peus en refresc ; aquest acte el faig molt poques vegades,
perquè poc sovint hi ha la possibilitat de trobar llocs com aquest, aïllats del
mon – ningú a prop ni cap possibilitat d’escoltar cap cotxe en la llunyania, ni
cap crit, ni tant sols un helicòpter ni un avió ni res – on la solitud tracta
de mirar amunt al cel i veure’s entre turons d’alçada sobtadament protectora,
amagant un petit tresor que només la sensació de l’aigua freda fins als
turmells fa evident a la resta del cos, al cervell i potser al cor també, de
tant rara que suposa per algú poc acostumat a aquesta mena de luxes.
( Dietari d’un llibre en blanc )
Res no canviarà el meu mon. Cançons de
pirates, de petits amors, d'universos ... què tinc que dir ? De repent només vull
gastar aquest darrer cartutx de tinta per
cal·ligrafiar-me, travessant aquest petit mar bandejat per ones i
corrents ocults, portant-me cap aquest eral gracquià, roques negres
enfilant-se cap el que sembla una antiga muralla, en aquesta darrera llum del
dia on la imaginació pot jugar a civilitzar terres verges o antigues,
llargament abandonades. Em sento un herald i sento la ploma sobre aquest paper
esgrogueït i el crepitar del foc coent aquestes frases a joc amb aquella com si
es tractessin de les meves ruïnes; escolto la meva respiració mentre esforço
els dits a seguir , uns dits a dia que passa més inexperts, menys dúctils, més
salvatges. No hi cap més soroll per destorbar-me, la vista se’n va cap a la
brillantor momentània de la tinta, just acabada d’escriure, just acabada d’assecar-se.
És com una meravella totes aquestes lletres juntes, tant iguales sempre...les
meves lletres. La tinta s’escola ràpid i
no la vull estalviar si no cal. Potser demà ja no podré seguir. Taral·lejo una cançó que m'ha vingut al cap. La meva veu se'm fa altre cop estranya.
No vull però, acabar així. Per a qui llegeixi això que sàpiga que ja queda poc, la tirallonga travessa aquesta muralla –
altre cop no sé per on – i segueix fins a la X on hi hauria d’haver alguna cosa
esperant-me. L’illa perdura, més enllà de ser perduda. Perduda, respecte a què
? Si aixeco la vista, veig la lluna i els estels ; noto l’escalfor del foc i el
calfred a l’esquena si bufa una mica el vent ; veig el gorg al fons de la
tartera i un animal bevent-hi, desdibuixant reflexes . Sempre sé que puc tornar
enrere i retrobar la meva llacuna, d’on vaig fugir després de la tempesta. Les
llars es fan soles, només cal estar-s’hi ; pel contrari, quan un es mou tant
sols troba refugis, llocs on descansar, etapes del viatge. A l’arribar a l’illa
no m’interessava pas cercar res i ara que ho penso, només em vaig llençar a
seguir el mapa per curiositat i en certa manera, per la necessitat ; la
tempesta només va ser una empenta, vaig sortir de la meva llar per anar a un
primer refugi, i així ha estat els darrers dies, amb les seves nits. Necessitava
trobar, o potser trobar-me ? A la vall del gnòmon vaig pensar en això, en una
fita personal, posada allí apart del mapa. Hi havia de ser-hi, allí, ahir ? O
va ser un error de càlcul, diguem-ne, de la providència ? Qui hi havia de ser,
allí, sinó jo ?
Em pregunto aquestes coses pel somni, és
clar. Els somnis poden ser pertorbadors. Em pregunto moltes coses, intento
descabdellar la meva història. O és la d’algú altre ?. Somric ... una altra
pregunta sense resposta. Potser ja n’hi ha prou, de tantes preguntes. Malgasto la meva preciosa tinta, cal aturar-se.
Bé doncs, seguiré sense respostes, per burro.
" Valc per allò que em manca, perquè tinc el coneixement clar i profund del que em manca, i com que no és poca cosa, això em dóna un gran coneixement. He intentat fer-me el que em mancava ".
Paul Valéry, " Tal Qual " ( traducció d'Antoni Clapés, Editorial Adesiara )
( Potser per això transcric fragments llegits, ara que hi penso. Per tot allò que em manca )
Li voldria preguntar, amb el seu permís, si aquest
cansament que tinc ara mateix no és degut a aquesta impossibilitat
d’expressar-li amb les paraules adequades – aquells mots tan necessaris pels
quals només puc sentir un fort enyor, l’enyor de quan es posaven on calia per escriure
alguna cosa interessant – el motiu pel qual he acudit a vostè amb l’esperança
de que em pugui ajudar.
I és que, amb el seu permís, li explicaré la idea a
partir de la qual volia elaborar una nova història. I si em permet afegir, el
to de la narració, el qual havia de ser, a l’inici, un pretèrit del qual em
vaig voler desdir de seguida al llegir en una entrevista a una autora coneguda,
qui deia que aquest era un recurs inconscient propi de principiants. Bé, potser
tenia raó i de fet jo sempre he pensat en mi com a un etern principiant. Li
diria el perquè, però no el vull avorrir amb cap explicació que hores d’ara,
sincerament, no serviria per a res.
D’altra banda, i amb el seu permís, deixaré de fer
servir la primera persona per continuar ; la primera persona sempre m’ha donat
més facilitat per expressar-me però alhora m’ha semblat millor escriure en
tercera persona, per no identificar-me massa amb algun principal personatge
que mai podria ser algú com jo. Per un
tema de principalitat, vull dir. Un no agafa el to d’una història així com
així, ja m’entén. I parlant de tons, el d’aquesta història havia de ser, per
tant, neutre i a ser possible, escrit sense presents ni pretèrits ni
condicionals. Una història amb un futur perfecte . Seria començar així, per
exemple :
-Amb el seu permís ... –
Qui diu això haurà entrat en aquesta mateixa habitació
– per aquesta mateixa porta metafòricament tancada -, haurà deixat un plec de
papers escrits en aquesta mateixa taula i davant seu, li haurà dit allò de que
...
( qui l’escriu haurà abusat dels punts suspensius
expressament )
-S’hauran de repassar un parell de coses però la peça
és digna de mestre –
I llavors, amb el seu permís, vostè afirmarà
serenament i dirà :
-L’hauré de llegir, doncs -.
( una primera persona obligada, amb el seu permís )
I al vespre, un cop l’haurà llegit, haurà pensat en
com és possible que no, que abans no s’hi hagués fixat ( utilitzant un pretèrit
anterior, efectivament, ja em disculparà
vostè i l’autora coneguda ) en una tria tant i tant precisa de les paraules,
aquestes mateixes per les quals ha estat escrit aquest relat i de les quals ja
no s’haurà de dir res més. Perquè l’afer de veritat, la història que haurà
llegit , no haurà estat pas escrita.
Impossibilitat, senyor, haurà estat el seu veredicte,
després. I amb tota la raó del mon no haurà entès res de res. I retornant a un
cert futur més simple, com en l’obra mestra
desconeguda, quedarà un tros d’aquesta
ben visible amb tota la resta polida tantes vegades que ja no en restarà res. I
tot això per la voluntat pròpia d’un perfeccionista obsessiu, incapaç d’escriure
realitats palpables, allunyant-se ja definitivament d’arguments plausibles, escrivint
corpus invertebrats producte del cansament que abans li esmentava.
Ja ho sé, sí, que hauria de saber-ho tot sobre vostè. Abans
d’iniciar res, tot ha d’estar planificat fins al més mínim detall. Però vostè,
ara mateix, no és ningú i en aquest estat, hauria de poder contestar-me. Ja veig
que no m’entén. Potser hauria de començar per deixar de pensar que és un home ?
Un altre clixé mastegat ... I si és una
dona, diguem-ne, exuberant ? Físicament i intel·lectual. Llavors què em diria ?
I si és un nen de cinc anys ? I si és un esperit nocturn, o un de diürn ? I si
fos un arbre ? Un gos ? O, més senzill,
Txèkhov en persona ? Parlaríem de
cirerers, li explicaria de com la gomosis pot acabar amb el meu del meu jardí,
de com potser l’hauré de tallar com tots aquells seus, que sempre he imaginat
sense fulles ; però sobretot li demanaria aquesta explicació – m’entendria, de
ben segur - i em diria : mira noi, parla del que vulguis amb sentiment, però
sempre que no es noti, que no sigui evident. Elimina tot l’innecessari, ves al
gra. Justament el que mai faig, li diria.
Em diria que no ; el gos bordaria, l’arbre remugaria;
l’esperit diürn aixecaria una cella, i el nocturn badallaria; el nen faria que
no amb el cap i la dona exuberant somriuria amb la condescendència de la
fatalitat, sense necessitat de dir res més.
Poleix-te i amaga totes les vísceres de l’estómac on
van a parar tots aquests pensaments. Ningú les ha de saber, aquestes coses. No
demanis permís per a res. Escriu , punyeta, escriu ! Això no sé qui m’ho ha
dit. Un editor segur que no.
Si, sí, es clar, hauré de dir jo, però ... amb el seu
permís ... un té el seu to, l’estil si es vol dir així, la manca d’arguments.
Cal ser pacient.
Una colla d'adolescents reunits al final de dos carrers ; o potser, per ser més exactes, al principi d'un i a l'acabament d'un altre, com si esdevingués el lloc simbòlic d'una transició : formant una rotllana irregular, inquiets, parlen sense massa sentit ; més aviat sembla que posin a prova el nou gruix de les seves veus com barítons abans d'iniciar un concert, conscients - amb aquesta inconsciència pròpia de la joventut - de que alguna cosa està passant. Una pilota de plàstic - amb aquell soroll jovial de les pilotes de plàstic quan boten, tant diferents de les bones pilotes de cuir, un soroll que em recorda alguna cosa i me'ls fa mirar - va d'un peu a un altre, d'esma, sense aquell ímpetu del joc practicat entre ells des de que tenen memòria, on aquella era el centre d'atenció només aparèixer ; un centre gravitatori al voltant del qual tots ells eren, possiblement, els millors.
Ara, en canvi, la pilota resta passada sense efecte ni rosca, sense ser partícip d'aquella jugada magistral on ella acaba entrant per tota l'esquadra d'un porteria imaginària. El camp de joc s'ha eixamplat definitivament; i la pilota només hi és d'habitud, com la darrera de les joguines deixades al fons del garatge de la infància.
De
petita, era la més blanca de les ovelles . Amb els anys, però, i sense fer res d’especial - fer res era la
seva especialitat - es convertí, per a desesperació seva i sense saber ni
voler-ho, en l’ovella negre del ramat. D’aquest
fet, ningú en va fer massa cas perquè dins d’aquest futur de realitats
consumades, ser-ho de debò ja no tenia
cap importància.
Ella,
tanmateix, les veia ara totes blanques. I això l’entristia molt.
-Bon dia –
-Home, Bondia, bon dia.-
-Bon dia Bonanit, trucava per la Bonatarda, a veure
què fa.-
-Ja veus Bondia, que t’he de dir ? La Bonatarda s’ha d’esperar,
com jo.-
-Pobre Bonatarda !. Bé, ja trucaré a la tarda doncs,
Bonanit.-
-Millor a la nit, Bondia, per la tarda na Bonatarda ja
no s’espera més-
-A la nit no, Bonanit ? No em diguis que tu i la
Bonatarda, a la tarda...-
-¿ A la nit ?- No, Bondia, no, ja m’agradaria...-
-És clar, és clar, Bonatarda.-
-Bon dia, voldràs dir. –
( riu )
-Ai caram, Bonanit, ja m’enredes una altre vegada,
veus ?-
-I ara Bondia : Bona nit doncs, Bondia !.-
-Això. Bon dia, Bonanit !.-
El nàufrag guarda l’astrolabi a la seva bossa
i recobreix el forat que ha anat fent al vol del gnòmon, com si hagués comès
alguna mena de profanació. Aquest lloc indocumentat – per a ell tota la
documentació del món habitable li proporciona el mapa pirata – i el que ha
trobat l’han inquietat una mica. Tot i així, el
lloc és dins del seu somni, i el nàufrag es torna a preguntar pel sentit
d’aquell en relació a la seva pròpia trajectòria dins l’illa ; es qüestiona si
no tindrà algun paper clau, de desllorigador, de complement o com d’una peça de
trencaclosques impossible d’acoblar a la realitat del trajecte dibuixat a
través dels guionets del vell pergamí ; alguna cosa oculta però perfectament
compatible amb la incomprensió de tot plegat, si és que realment tot té un
sentit. Apart, hi ha la por, la por a passar la nit i patir les angoixes
recordades del somni. No hi ha res de pitjor que un malson, de vegades, sinó
fos que un es desperta i respira alleugerit. Però el nàufrag té la pròpia certesa
del lloc, on aquest malson pot fer-se realitat ; o més ben dit, pot acabar en
el pitjor, sinó hi ha l’home-llum al seu
costat, per fer fora mals esperits. O ves a saber... Això i el temps, que pensa
el nàufrag.
El temps s`ha assecat, en aquest indret, com
totes les males herbes que el rodegen. Es torna a mirar l’abast de la plana i
es pregunta quan trigaria a netejar tot aquell espai ; s’acaricia la barba,
pensatiu : I doncs, perquè l’hauria de netejar ? es pregunta adonant-se de tot
el que comporta haver pensat en aquella acció. Com si això fos un jardí i fes
anys i panys que no se’n cuida ningú ! -medita tot mirant-se el lloc -. Ai,
aquest esperit civilitzador, genètic quasi bé, de l’home blanc. Quina
absurditat ! Ara entén millor aquell poeta amant del jardins, com es deia ?
Ceric, es deia .Va fugir de la guerra i es va fer jardiner tot viatjant per
Europa. Va arribar a la conclusió que escriure no valia per res, com ho deia ?
Pretenia abolir l’espai, el que ja no hi ha, el desaparegut. Escriure servia
només per crear una il·lusió. Valia més la pena aprofitar el temps tot cuidant
la terra, la natura, el seu jardí, que era com una selva, segons explica al seu
llibre. Per ell era escriure, pensa nàufrag, però per a mi precisament és el
contrari, amb el mateix resultat: tanta
natura verge a l’illa només la pot contrarestar amb paraules. Escriure frases l’allunya
de tanta selva.
Era per això, el llibre en blanc ? I el
cartutx que encara té de tinta, una bomba de rellotgeria ? Què farà quan
s’acabi ? Haurà arribat a algun lloc ?
El nàufrag sap que no li queda més remei que seguir. No cal arreglar res, aquí.
Estalviar paraules, pensa tot mirant el lloc que és a punt d’abandonar, com una
estació per on el tren passa sense aturar-se a on hi ha arribat per error, un
convenciment tanmateix coherent amb aquella famosa línia seguida per, qui sap
si per moltes raons o només una. El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del
gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li
travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.
Així que segueix, tot alliberant la seva
ombra al fer un primer pas. La prada s’allargassa dins una vall llarga , cada
cop més estreta. Porta hores caminant quan, finalment, torna a la roca : davant
seu, una tartera de pedres grosses puja amunt, cap un punt on no sap si podrà
continuar. Troncs d’arbres secs resten com testimonis muts d’alguna esllavissada.
La terra, com els homes, es mou ; com els arbres creixen i moren. Tot és
estranyament viu. El nàufrag es calça
les seves bambes per després, anar saltant d’una pedra a una altre, cabriolant
àgilment. Al llarg dels mesos, el seu cos s’ha enfortit i la pell s’ha arrapat als ossos desganats com si
estiguessin recoberts per cuir noble, amb el brunyit de l’or fosc.
Transformant-se, canviant, sense tenir-ne consciència, deixant l’òrbita dels
ulls exactament iguals, discernint blaus entre cel i aigua.
A poc de fer-se de nit, troba un petit refugi,
d’on d’una pedra hi sorgeix un doll d’aigua, com una promesa de vida nova. Fa un
bon foc i es menja les darreres provisions, frugalment. Després, escriurà, tot
pensant en el jardí que va deixar abandonat a casa seva.
Quina confusió d'idees amaguen locucions com ara "novel·la psicològica", "veritat d'aquest caràcter","anàlisi" !, etc.
¿ Per què no parlar del sistema nerviós de La Gioconda i del fetge de la Venus de Milo ?
Paul Valéry, Tal Qual ( 1941-1943 ), traducció d'Antoni Clapés ( Ed. Adesiara )
Va escombrar i fregar tota la casa, habitació per
habitació, la cuina, la cambra de bany ... les finestres portaven un aire tebi
que s’escolava dins el vestit lleuger, assecant ràpidament els rajols acabats de
mullar, fent sorgir perles de suor pel tràfec del cos movent-se, diminutes
perles damunt el porus de la pell, creant una pàtina brillant damunt la morenor de vacança. Va fer-ho com si ho haguera de tornar a fer una altra vegada d’aquí una
setmana, amb la mateixa música, que feia com l’aire, entrant i sortint i giravoltant
suau per la casa, aquell matí d’estiu, quan res pensava que s’havia d’acabar.
Encabat va beure un got d’aigua ben freda, i va tornar a recórrer el passadís
llarg i perfumat, il·luminat per les petites escletxes de llum saltironejant pel
vaivé de les persianes mig enrotllades. Va escoltar la remor dels plataners del
carrer i va sortir, com qui no vol la cosa, a fer un vol.
No va apagar la música ni les finestres ni la
balconada, no va pensar en res concret. Sortia com qui va a buscar el pa o el
famós paquet de cigarretes. Al marxar, però, la casa se’n va adonar, de la seva
pèrdua. Ja només sentir la darrera cançó per les seves parets plenes de vida
passada, ho va saber. Hi ha cases així,
se n’adonen d’aquestes coses. Hi ha cases que al cap dels anys, coneixen els
seus habitants, i saben quan canvien i deixen de ser uns per passar a ser uns
altres.
Al capdavall, res és per sempre. I la casa es va
quedar sola, un altre cop.
- -¿ Què fa que la gent es cargolen ells mateixos els cigarrets
? –
- -És més barat. El tabac s’ha encarit.-
- -¿ I encara es ven el Marlboro de tota la vida ?-
- -Sí, però ha perdut glamour. Com el fumar.-
- -¿I què val ?-
- -Uns tres euros, si fa o no fa.-
- -¿ Euros ? –
- -Ai, sí, perdona ...
465 de les pessetes antigues .-
- -Cullons ! –
***
- -Aquí abans hi havia una oficina bancària –
- -Encara ho és –
- -No, era la Caixa de T.... Ara hi ha un altre negoci,
mira quantes lletres : BB...sembla una marca de motos.-
- -No, és un banc.-
- -Però què dius ! Si es veu molt deixada, i tota plena de
grafittis als vidres.-
- - En tanquen moltes, des de la crisi de principis de segle. Ara
la gent ho fa tot pel mòbil o l’ordinador –
- -¿ Com lo de les teles que son com cinemes ?
- -Sí .-
- -Cullons !
- -¿ Aquesta ?-
- -No fotis, té l’edat de la meva filla.-
- -¿ I aquesta ?-
- -Tampoc. Mira, aquesta potser sí –
-
-No fotis, podria ser
la meva mare.-
- -Deu tenir l’edat de la Claudia Schiffer.
- -Cullons ! –
***
- -¿I els patinets ? Caram, quina noia més maca. Bruna –
- -Bruna. ¿ Te’n recordes ?-
- -Bruna i amb rínxols negres... –
- -Ja fa molts anys, d’això.-
- -Ara me’n començo a adonar. Mira, m’ha somrigut !-
- -Cullons !
-
- - ¿Tatoos ? Tatuatges, vols dir. –
- -Sí . A la gent li agrada.-
- -Com tenir gossos –
- -Això mateix.-
- -I després els renten als aparadors de botigues com aquesta.-
- -N’hi ha de totes les races, colors i mides.-
- -Cullons !-
***
- - ¿ I aquest home ? Mira ! Va amb cascos sense fil, que
pallasso ! I sandàlies ! On té el walk-man ? Si son auriculars per
connectar-se a l’equip d’alta fidelitat !
- -Wi-fi. Ja no hi ha cables, ni walk-man ni alta fidelitat –
- -¿ I els Guns ‘n’ Roses ?-
- -Mira aquesta noia , la samarreta que porta. Encara se’n veu
alguna de tant en tant. –
- -Cullons ! -
