-Sr.
Mestres, hi ha aquí el Sr. Timoteu Timó que el vol veure.-
Rera
la veu encapsulada de la Fina sent el murmuri com llunyà de la d´en
Timoteu recordant-li allò de que ell, de senyor res, que de Senyor ja
n´hi va haver un i mira com va acabar...la Fina riu.L´originalitat
de l´acudit se li va acabar feia anys al bo d´en Timoteu, com les
anècdotes cada cop més envellides repetint-se visita rera visita.
Tot i així, l´home no es feia gens avorrit, era d´aquella mena de
persones poseïdores d´una gràcia innata per explicar històries,
sabedor de quan calia fer-ho: en aquest sentit, esdevenia un arma més
en les seves relacions comercials; i el seu anecdotari, un arsenal
acumulat al llarg de cinquanta anys d´experiències en fires, avions,
sales d´espera, fàbriques, restaurants, maletes, oficines,
despatxos com en el que es disposava a entrar. La familia n´era un altre,
però només el feia servir amb els més allegats, els clients de
tota la vida. El Sr. Mestres pertanyia a aquesta darrera classe.
Potser era el darrer d´aquests, i el cas és que les seves visites
eren cada cop més esporàdiques. Encara, però, mantenia el do de
l´oportunitat, ja que aquell matí el Pepe estava amoïnat per una
entrevista que havia de mantenir amb els turcs.
-Està
bé, Fina, faci´l passar. Ja sap què ha de fer, però esperi una
mica aquest cop. Com ha vingut, avui ? Mmm, bé. Avisi d´aqui...-diu
mirant-se el rellotge- una hora, cap a dos quarts d´una-
-Molt
bé, Sr. Mestres. Ara el faig passar -.
El
Sr. Mestres s´ajusta el nus de la corbata, mentre s´aixeca de la
cadira acoltxada. Ell és de les persones a les quals no els hi fa
res que la tractin de vosté o de senyor. Més aviat ho prefereix,
sempre ha pensat que a la feina els amics sovintegen només de
paraula i aquesta és emprada amb massa familiaritat; tanta, que es
malgasta de significat com ho fa la paraula veritat en boca d´un
polític, o justícia en boca d´un jutge, o pau en boca d´un
pacifista. O relació qualitat-preu, pensa somrient mentre es
dirigeix a la porta, en boca d´un turc. Des que van entrar al mercat
arrasant la indústria local, aquestes tres paraules formaven el buc
insignia del seu vocabulari comercial.
La
porta s´obre i rera la Fina apareix en Timoteu, embotit dins un
traje gris i camisa
blanca amb un estampat fi de flors. Està més prim, l´americana li cau pesant pel davant; el cinturó apreta els pantalons buits
sobre els malucs; el somriure, estranyament, el manté igual. Els
ulls el reconeixen, i sobre el mirall transparent de la retina s´hi veu la calidesa d´aquella amistat sense paraules, trascendint
a les mans encaixades amb cordialitat, còmodes. El fa passar, ell
seu a la cadira com ho ha fet tants cops, creuant una cama sobre
l´altre. Encavalca les cames com un ballarí de claqué: la de dalt
queda ballant sobre la frontisa del seu genoll, mesurant el temps.
-I
bé Timo, que t´expliques ? - diu el Sr. Mestres mentre asseu el seu
cos més aviat gras amb un petit esbufec. Inmediatament sap que s´ha
equivocat de pregunta, i rectifica, sense esperar resposta. Va
directament al gra, sap que això és el que li convé ara.
-Els
turcs m´estan fent la punyeta, i ja no sé què fer, si enviar-los a
la merda o esperar a veure què treuen els indis per la nova
temporada. M´han enviat unes primeres mostres i són de primera.-Espera, que te les ensenyo...- Gira el cos a la dreta i la cadira el segueix, grinyolant. Comença a buscar dins uns calaixos.
En
Timoteu somriu, adonant-se que hi ha coses que per més que passi el temps, mai canvien. Després sembla recordar alguna cosa, i comença a parlar.
-Els
turcs...ens van fotre bé als nouranta, tot i que abans nosaltres
havíem fotut als anglesos, i prou que vam durar encara. T´he
explicat mai aquell cop que vaig estar sopant amb l´Omar, en Green i
el Carretero, al Pitti de Florència ? Semblava un d´aquells acudits
de gent de varis països, només hi faltava aquell francès... com se
deia ?- pregunta sorrut- Cony de memòria – afegueix mentre es rasca la barbeta i la
cama deixa de ballar un moment.
-Reginald,
Reginald Sanuy. - diu la veu el Pepe sortint enmig d´un lleuger terrabastrall de calaixos obrint-se i tancant-se.-
-Ah
si, aquell fotut francès, tot i que tenia una dona que déu n´hi
do, quina cosa més fina, sembla mentida que es casés amb aquell
paio. La Duli-i ara riu – sempre n´estava una mica gelosa perquè
me la mirava de cua d´ull. Ara, que potser el pobre deu ser mort
hores d´ara. Bé, doncs, aquella nit, al Pitti, no et pots ni
imaginar...
Mentre
el Timo torna a fer ballar la cama, el Sr. Mestres esbufega un altre cop quan finalment troba el que buscava. Es tracta d´ una sèrie de cartrons amb fils
enganxats de varis colors. Retorna a la seva posició original,sens dubte més digne, mentre els hi allarga per sobre la taula.
-Mira.
Mira...- Ell interromp el seu relat, ple de parades rumiadores.
L´exercici mental el va desempallegant d´algunes lleganyes
invisibles, el Timoteu agafa els cartrons amb un dels seus braços
ossuts i interminables alhora que prem el dit polze sobre el fil, palpant-ne la seva textura mentre se les mira de més aprop. Les mira, les toca, les estira.
-De
primera, si. Però no deixen de ser mostres - diu finalment.
-Ja,
com les dels turcs fa uns anys. I ara, cada cop anem a pitjor...no paren d´apujar preus -
-Si,
però els indis tenen més mercat, i això ho saben els turcs. Encara
tractes amb el vell Orhan ?-
-Amb
el seu fill, però ell encara es deixa veure. Precisament d´aqui deu
minuts tinc una videoconferència amb ells.
En
Timo somriu mentre li retorna les mostres com a qui li deixen una
joguina durant uns minuts.
-Relació
qualitat-preu. I no surten d´aqui – diu mentre sembla adonar-se de
que alguna cosa no rutlla.
El
Pepe se´l mira. Ara mateix no sap on és, i pensa que potser la seva
idea no ha sigut bona. Parlar una estona amb els Ramis, saludar-los,
aprofitar l´avinentesa. Aprofitar-se, en el fons potser només se´n
vol aprofitar, ara que el té aquí. Segur que ell, als seus temps,
hauria tancat el tema a un bon preu. Ara, tal i com estan les
coses, qualsevol ajuda és bona. Aquest pensament el fa sentir culpable.
Al
Timoteu Timó, venedor de fils retirat, de nouranta anys d´edat, li
retorna la mirada mentre fa ballar la cama, i li diu :
-Escolta,
la videoconferència aquesta, des d´on la fas ? -
-Home,
des d´aqui l´ordinador. Veus aquesta càmara penjada ? - li diu
mentre li ensenya la web cam penjada de la pantalla -. Ell tira
endavant el cap i se la mira com qui veu una peixera buida, esperant
que algú l´ompli i hi deixi anar uns quants peixets de colors.
-Vaja,
quins invents avui dia.Però què deia ? Ah si, em penso que t´estic
molestant una mica però, però, em permetries saludar-los ?- afegeix
tímidament.- Em faries...
-Res,
Timo, no cal que diguis res. I es clar que si, mira de fet t´ho
volia dir però no sabia que diríes-.
-Només
serà una estona, ja sé que el primer són els negocis-.
-I
ho seguirà sent, amb tú al meu costat. Quines coses de dir, Timo.
Apa, aixeca´t que posarem bé les cadires.
La
videoconferència dura ben bé una hora. En Timoteu parla i parla com
abans, i els Ramis, pare i fill, riuen com fa temps que no ho feien.
El Sr. Mestres, en un moment de la reunió, surt del despatx i li diu
a la Fina que torni a trucar a la Duli i li digui que avui
l´acomanyarà ell a casa. La reunió acaba i en Timó ha fet honor
al seu nom portant al seu terreny aquell parell d´otomans durs com
les pedres de la Capedòcia. La resta ha estat més fàcil del que el
Sr. Mestres pensava.
El
Timo torna a seure fent ballar la cama, ara dins el cotxe que circula
amb tranquil.litat portant-lo de retorn a casa. Es mira el camal del
pantaló gris que li cau sobre el mitjó - fet amb fil turc - i aquest, dins la sabatilla
d´estar per casa amb la que ha vingut a veure al Pepe. Ara qui parla
és ell, qui porta la conversa és ell, qui condueix, qui es mira les
sabatilles del Timoteu i pensa en els aventatges de certes demències
senils.
-Gràcies
Pepe – diu mentre baixa del cotxe. La Duli ja l´està esperant al
portal, amb cara de resignació. - No és que em faci vell, –
afegeix picant- li l´ull - és que ja sóc vell-. I puja la vorera,
i passa pel costat de la Duli, i li fa un petó a la galta.
Sort
que sempre que se li escapa, acaba anant al mateix lloc.
