1.
-Mai hi ha hagut un pla previ. Li dic això perquè les
històries tampoc en saben, contràriament al que es pugui pensar, de plans
previs. I sobretot les que no han passat encara, si em permet d’afegir. Les
ficcions són tant o més improvisades que
les realitats, almenys en el meu cas.-
Dit això el famós escriptor es mira la seva
interlocutora amb un cert desafiament als
ulls. El que acaba de dir no és pas veritat, o almenys no es correspon
al guió preestablert. Ja prou que ha hagut de suportar les exigències de la
direcció d’adaptar-se a una entrevista pactada amb anterioritat per ara haver
d’aguantar una sortida com aquella en un
directe rigorós del programa més vist a la televisió. A quina mena d’esnobisme
treu aquella resposta mentre se la mira
tot creuant els dits de les mans, deixant els polzes ben rectes damunt la
camisa immaculadament blanca amb aire de satisfacció ?.
-Les ficcions són creació, i com a tals, sorgeixen del
no-res- Rebla ell des del seu púlpit particular. Una altra sortida de to, amb
l’afegit d’aquell somriure sarcàstic i foteta que deixa anar quan decideix fer
la seva, caigui qui caigui.
El famós escriptor sempre té un pla previ.
-Però bé deu saber que totes les ficcions tenen la
seva base en històries reals i que aquestes solen ser acabades, és a dir,
proveïdes d’un principi i un final. -
Aquest ha estat el comentari d’ella just abans de la
resposta fora de lloc. Ella li retorna
la mirada ; la càmera, ara, la cerca en un primer pla damunt el seu rostre
d’ulls rodons i petits, de nas prominent i llavis ara fermats. Inquieta, baixa
el cap fins els seus papers ; per guanyar una mica de temps tatxa la darrera
pregunta que ha provocat la resposta inesperada. Fins aleshores, tot havia anat
com una seda. Ha d’actuar ràpid. Es mira la següent qüestió, se n’adona que no
la pot fer perquè el guió s’ha trencat. Com pot parlar del procés de creació de
la seva innovadora darrera novel·la a partir de la idea de l’existència d’un
pla previ, si ara ho nega ? Tota la novel·la es basa en això !.
Davant d’aquesta situació, somriu i aixeca el cap. Tot
plegat no ha durat ni cinc segons i als espectadors els hi agrada de veure com
després d’aixecar el cap d’aquella manera, esbossa aquell somriure seu
entremaliat amb un punt provocador, nogensmenys és famosa per ser incisiva
sense semblar-ho, amb aquell aire de no haver trencat mai un plat. Quan somriu
així, a les vores del nas li sorgeixen dos plecs diminuts realment encisadors
per qui s’hi fixa ; els pòmuls, sempre frescos, resplendeixen a les llums dels
focus i al front, previ alçament de les celles, li apareixen quatre fines
arrugues que finalitzen, més amunt, amb el moviment de dos rínxols sempre
rebels . Quan somriu així és que està a la defensiva i si un desxifrés aquells
ulls petits i rodons mirant al famós escriptor en aquell precís moment, la
paraula que hi sortiria fora la de malparit i probablement la d’egocèntric, per
no afegir-ne alguna de més. L’escriptor ja ratlla la setantena d’anys i el cap,
ben blanc, seria una metàfora de totes les canes airejades al llarg dels
darrers trenta anys. El mira directament als ulls, empetitits per les bosses
que hi té a sota, d’un color fosc d’intencions. Ella decideix
tirar pel dret. La resposta d’ell, en aquest sentit, havia estat prou
clara, abans de l’atzucac :
-Això no és pas veritat. No té cap ni peus,
senyoreta.-
Una resposta prevista, inalterable als atacs
pretesament durs d’ella. Una resposta freda i contundent, com tot el seu ésser,
adust i intel·lectual, fins i tot aspre. Una imatge de l’home reflexiu i
brillant, que ha anat modelant al llarg de la primera mitja hora de programa
tot esperant un canvi oportú per adoptar el posat d’ara, més relaxat, com si estigués al propi sofà de
casa seva mirant-la a ella a través de la pantalla. Desitjant-la. Sabia la
resposta, com sabia les preguntes que ella li faria. Tirant més enrere, la seva
negativa provenia del comentari que ell va inserir-li per poder respondre
d’aquella manera.
-No, només l’ha hagut de manipular per crear aquest
efecte. Un simple efecte, només això ; i no gaire bo, per cert. És,
textualment, la crítica que li vaig a llegir a L.F., del diari E.N. I disculpi
l’atreviment.-
Havia de citar L.F., la manera de fer-ho quedava a les
seves mans. El contracte signat així ho exigia, però el famós escriptor, a més,
va posar-hi especial èmfasi, en aquell nom.
-No necessàriament. No cal anar més enllà de la
realitat per demostrar-ho, no cal inventar mons imaginaris ni noves formes
d’escriure. No he pretès mai això.-
Si precisament volia destruir la crítica més afinada del la seva nova novel·la tenia que fer-ho
subtilment, com qui no vol la cosa. I així ho va escriure, com si d’una obra de
teatre es tractés.
-I no és així ?- Havia de ser aquesta, la pregunta, i
per fer-la, res millor que la seva resposta anterior :
-Ja veig per on va vostè. Vol demostrar-me la idea del
principi i del final, però no cauré en el parany. L’entrevista es pot moure per
aquests mateixos paràmetres però mai, i repeteixo, mai, podria comparar-la a la
meva obra. Fer-ho seria pensar en el simple fet de que ficció i realitat sempre
tenen, al final, masses punts en comú.-
Era brillant, perquè ella l’havia interromput abans
pensant-se que el sorprendria. Potser que fins i tot el faria sentir incòmode.
-No, deixi’m posar-li jo, l’exemple. Aquesta mateixa
entrevista, suposem que ja ha estat preestablerta. Suposem, pel cas, que vostè
i jo haguérem pactat preguntes i respostes abans de fer el programa i que jo
hagi decidit, pel meu compte i risc, iniciar-la pel final però respectant
escrupolosament totes les preguntes.-
Si senyora ! Un gran exemple, un perfecte exemple !
L’exemple podia ser qualsevol però ella havia anat a triar precisament aquell.
Genial ! No l’havia decebut, era el tipus de dona que no es deixaria humiliar
d’aquella manera, per més que la direcció l’hagués posada entre l’espasa i la
paret. L’editorial havia pagat molts calés, per aquella entrevista. Però ella,
almenys, el faria suar, tot respectant les seves normes, es clar. I per això li
ho va dir, quan repassaven el guió, sense donar-li importància, tot mirant-li
descaradament els pits :
-Posa l’exemple que vulguis, preciosa. La imaginació
sempre és font de les més grates sorpreses...-
El guió, ja l’havia preparat bé, abans de trobar-se
amb ella.
-Perdoni, perdoni...no , no, no...el meu llibre té la
claredat suficient perquè el lector construeixi la seva pròpia realitat,
partint de tots els fets i personatges que hi són presents. La successió
temporal, talment -i en això li haig de donar la raó – si que està volgudament
partida, amb la intenció precisa de que tothom arribi a la mateixa conclusió,
partint, és clar, de camins diferents. En aquest sentit potser no hi ha una
història sinó vàries, i aquest és un recurs ja plantejat abans, gens original,
d’altra banda. Però per això, efectivament, hi ha d’haver un pla. Deixi’m
posar-li un exemple...-
Res més senzill que un exemple, o que una comparació,
per adoptar un aire de falsa humilitat
en la seva resposta , de xai que va directe a l’escorxador. En això també li
havia donat llibertat d’acció, la direcció del programa li ho havia suggerit
per tal de no irritar més la seva presentadora.
-La voluntat de contextualitzar un principi i un final
des del principi mateix de la novel·la és com mirar un prisma des de diferents
costats, però tots alhora. Els personatges queden com difosos, poc clars ni
definits i la història es mou com aquell personatge kafkià recorrent
passadissos i cases estranyíssimes, producte d’algun malson reciclat per fer-lo
passar per realitat. A més, hi ha l’existència de la famosa paradoxa temporal,
habitual en aquesta mena d’obres, per més innovadora que sigui. –
Aquesta afirmació definia a la perfecció el que li
havia semblat la novel·la a ella. En aquest sentit, se sentia satisfeta, perquè
aquell vell verd no li havia posat cap objecció.
-Parlem-ne – va respondre ell uns moments abans.
-Li sembla que parlem d’aquesta voluntat de
contextualitzar principi i final a la seva nova novel·la?- La pregunta era,
textualment, imposada. Potser la única de tota l’entrevista.
2.
Decideix , doncs, tirar pel dret, amb tota aquella
idea de la contextualització. Utilitza la seva veu més calmosa i afectada, tot dient-li :
-Senyor Garvás, quan li he posat l’exemple de
l’entrevista, estava contextualitzant una idea, no sé si n’ha adonat...-
L’escriptor famós somriu, inquiet. Ella s’acaba de
saltar el guió. La creia més
intel·ligent. Mira cap al realitzador, que se’l mira amb una còpia – la que
segueix fil per randa – de l’entrevista
amb cara d’incipient pànic. Ara li ha de preguntar pel procés de creació, pel
pla previ. Intenta arreglar-ho, mirant-se-la amb una espurna d’odi als ulls.
-Es refereix al procés de creació de la meva obra ? –
diu ell tot sil·labejant clarament les paraules.- Al pla previ ?- afegeix
apujant el tot de veu.- De la contextualització ja n’hem parlat fa una estona-.
-Sí, per suposat.-diu ella mentre li somriu
càndidament.- Qui no hagi llegit el llibre, no pot situar-se en aquest context
del que estem parlant. I el llibre, en sí mateix, té l’esquema propi d’una
entrevista, d’un diàleg on hi ha dos personatges, alterats per una sèrie fets
que els van fer retrocedir en el temps, paulatinament, començant pel final però
alhora, presentant-ne un principi, perquè la novel·la, Sr. Garvàs, té un pla
previ, totes en tenen un. Pretendre el contrari és ...-
-Un moment, senyoreta Roles, això no ho pot dir ! –
diu indignat el famós escriptor.- No segueixi per aquí ! . Ja li he dit que no
hi ha un pla previ !- afegeix mentre amb el dit assenyala involuntàriament el
seu plec de papers-
Ella se’l mira i llambrega el realitzador, el qual li
fa que no amb el cap tot senyalant-li els papers. Què punyeta passa ? No s’ha
saltat ell el guió , amb aquella darrera resposta ? Que no ho ha vist o què ?.La realitat però, és que al guió del realitzador el
que no hi surt és el darrer comentari d’ella. Si el famós escriptor decideix
canviar la seva resposta, a ella no li correspon la prerrogativa de canviar
res. El contracte així ho estableix. A més, el realitzador només es fixa en les
respostes d’ella i no en el sentit propi de l’entrevista, de la qual fa estona
que no entén res de res.
-¿I perquè no ?. Si hi hagués un pla previ a la seva
novel·la, això no haguera passat i vostè no seria, probablement, un podrit i
fastigós escriptor farcit de diners.-
Ella no ho ha de dir això, i de fet, no ho diu. Només
ho pensa, com també pensa en la seva feina, el programa, el realitzador, que se
la mira amb aire suplicant. Torna a baixar el cap i decideix rectificar,
satisfeta de moment per haver posat en avís en Garvàs. Llegeix, doncs, la
següent pregunta que té escrita :
-Bé, doncs parlem del procés creatiu. ¿ Amb un pla
previ , no ha temut mai de caure en un cul de sac pel que a la història mateixa
es refereix ?- La pregunta no la deixa en gaire bona posició, tal i com temia.
Pot escoltar uns murmuris entre el públic . L’escriptor famós, somriu,
alleugerit.
Això ja és una altre cosa.
-Disculpi aquest estirabot, senyoreta.- diu tot
espolsant-se una mota de pols imaginaria dels pantalons.-Bé, com li deia, no hi
ha un pla previ, i li explicaré, ara sí, el perquè. La raó fonamental...- El
gran escriptor comença ara una argumentació contundent, que dura una bona
estona. És el que hi havia previst. La periodista, però, sap que el seu guió de
l’entrevista és el correcte, el pactat per ells dos. Està clar que ell ha
trencat el guió deliberadament, i això l’ intriga. Ho havien deixat en la
contextualització, un element important per en Garvàs. Mentre ell segueix
parlant, la Laura Roloas repassa aquell punt.
Ell havia respost tot introduint aquell tema :
-S’equivoca, senyoreta. Per poder entendre aquesta
idea, cal poder contextualitzar principi i final, a pesar de ser un de sol. És,
en definitiva, la voluntat de situar en un mateix pla la idea aquesta de que el
temps és un element perfectament permeable en les mans de l’escriptor, i pot, i
li repeteixo, pot fer-ho sempre sense haver de pensar en la pròpia continuïtat
de la història, la qual pot evolucionar endavant i enrere, segons com es cregui
convenient. L’important és contextualitzar la història, no sé si m’explico.-
La intervenció precedent d’ella, la recordava
perfectament :
-Vol dir que aquesta idea és factible ? Perquè,
sincerament, no crec que això que explica pugui ser possible. Jo he llegit la
novel·la, i em penso que soc prou intel·ligent com per haver-ho hagut de
percebre, i no ha estat així. La linealitat de l’obra hi és sempre, des del
moment de l’inici de la lectura. Si vostè, a l’escriure-la ha pretès una altra
cosa, a mi, francament, se m’escapa. De fet, m’hauria d’explicar exactament
aquesta idea.
¿ I a quina idea es referia, realment ?. Mentre la
càmera se centra en la llarga resposta d’en Garvàs, ella comença a adonar-se de
per on l’ha portada, en aquell entramat de preguntes i respostes.
-Miri, jo crec, efectivament, que la meva novel·la és
un avenç, en el sentit profund del terme. La inestabilitat del procés creatiu
ha creat una realitat on la idea principal és la de mantenir el seny
constructor de la història sense perdre una capacitat de sorpresa per la lògica
pèrdua de consciència verbal
provocada alhora per la voluntarietat d’adaptar-me a les circumstàncies
del moment.
Bufa, quina resposta ! D’intel·lectual pedant
inflant-se desdenyosament damunt el seu pedestal particular. Li va recordar la
crítica d’un periodista sobre l’obra d’un pretès pintor d’avantguarda, que
l’havia fet riure . Havia dit que feia “
jacksonpollocks” amb les seves ejaculacions. Doncs això era aquella
resposta. D’on sortia tot allò ?. Fixant-s’hi una mica ho entén. Fa referència a la idea
conegudíssima de que és la pròpia
història la que evoluciona per si sola, com si tingués vida pròpia. Simplement
l’ha farcida, perquè d’això en sap molt, l’escriptor famós. Una idea on
l’escriptor passa a ser una mena d’ésser privilegiat, afortunat o potser fins i
tot triat- tot dependrà del propi ego del qui ho explica – que transmet,
evidentment, una gran obra. Garvàs simplement ho decora, amb una explicació
volgudament complexa en la qual ningú s’hi fixarà, perquè el que importa és
l’efecte immediat. Clac ! Com el petar de dits del mag, exigeix la següent
pregunta. En aquest punt, ella tindria que haver fet una pausa més llarga, però
és clar, ella mai les fa, aquesta mena de pauses ; ella ataca, i això, de
vegades – ara se n’adona -, debilita. Ha
volgut collar-lo, ella també ha pecat de pedant. Havia entès res, d’aquella
resposta ? No, és evident que no, perquè ha tirat per la crítica fàcil, la de
L.F., sobre la linealitat de l’obra i els efectes falsos creats amb traça, però
evidenciats per la paradoxa temporal. Al final, és així, i pretendre el
contrari és enganyar al públic deliberadament. Aquesta era la idea a la que
feia referència en la seva pregunta posterior i no a la banalitat de que la història tenia vida pròpia.
Tot això, ja ho sabia, l’escriptor famós. Per això la pregunta
era ben senzilla de fer :
-Molts diuen
que la seva novel·la suposa un avenç, pel que fa a la construcció de la
mateixa. ¿ M’ho podria argumentar ?-
Té. Pregunta directe. A ella ja li anava bé, i no va
posar-hi problemes.¿ I abans d’això ? La
resposta a la primera pregunta realment interessant, la de la meta-ficció :
-Si, evidentment que es tracta de meta-ficció. Era
necessari introduir aquest mecanisme per poder arribar on volia, però
afegint-hi tot l’element temporal, la qual cosa va ser realment complicada. Per
a l’enteniment de la novel·la, vull dir. Vaig haver de reescriure capítols
sencers per poder donar sentit a tota la història, en el sentit- valgui la
redundància - d’arribar a aquesta idea de superar inici i final, de fer-los
múltiples , d’anul·lar-los en definitiva tot creant un pla únic i dimensional.
La meta-ficció, la paradoxa temporal, el moviment
propi de la història, la contextualització ; la destrucció de la crítica i el
punt final : el trencament de guió amb l’afirmació de la no existència del pla
previ i la justificació, ara, de l’obra mestra, un cop ha superat tots els
esculls. Tot un pla desplegat amb minuciositat davant dels seus nassos i a
sobre, amb el seu consentiment. Es creia que el podria atrapar i ara admet en
el seu interior, que potser sí que és davant l’obra més perfecte mai escrita,
sinó fos que hi ha sempre un pla previ. I això ho sap ella, però ja és massa
tard per aprofitar-ho.
-...i no voldria allargar-me més, però em penso que ha
quedat ben clar el perquè tot conflueix cap al final, que no deixa de ser el
principi de la història, precisament per a la no existència d’un pla previ. Els
elements sempre hi són, només cal saber-los cuinar bé, senyoreta Roloas.-
Al sentir el seu nom , el cos d’ella es redreça i
torna als papers, amb la sensació d’haver estat vençuda. El temps s’acaba, cal
anar acabant.
I abans de la meta-ficció ? En cap cas una explicació
de l’argument de la novel·la.
-I perquè no ?- havia preguntat ella a la reunió
prèvia.
-Perquè al final, l’argument d’una meta-ficció pot
ser-ne el seu principi.-
-I li ho puc preguntar, això ?- va fer ella amb sorna.
-És clar que si, faltaria més.- I els ulls se li van
empetitir fins quedar-se com dos fils negres.
I li ho va preguntar, només començar, abans del bona
nit de rigor.
Ara ja no hi ha res a fer. Ha tatxat la darrera
pregunta. Ja no queda argument, se n’adona perfectament. En Garvàs se la mira,
amb commiseració. L’ha ben enganyada, a ella i a tothom. El realitzador somriu,
mentre comença a sonar la música indicadora de que a la televisió, ja surten
els títols de crèdit mentre la càmera es centra en la figura d’ella i la d’ell,
ara drets, conversant amb cares contraposades.
Epíeg
(off the record
)
-Una bona jugada, lo del pla previ, Sr.Garvàs- Li diu
ella tot mirant-se’l amb curiositat.
-Era necessari, ja sap que sempre hi ha d’haver un gir
inesperat, en qualsevol història, sinó no hi ha manera d’atrapar al lector. Li
prego em disculpi, i perdoni també l’atreviment d’haver mencionat els seus
pits, ni que fos de passada, però penso que era necessari per poder acabar de
reblar el meu personatge, ja m’entén. Suposo...-
-Bé, almenys m’he pogut desfogar a gust, en alguns moments.
M’ha posat dels nervis, li ho ben asseguro, tot i que al final, això de perdre
ja sap que no m’agrada gens. M’ha fet passar un per un mal moment, quan ha dit
que les ficcions surten del no-res. I amb tot allò de la contextualització..-
-Ha, ha, ha ! Sempre cal donar pistes falses, per fer-ne
creure d’altres, Laura. En fi, que no he guanyat pas jo, sinó la història. Al
final sempre guanya ella.- afegeix el famós escriptor amb certa melangia.
-Bé, doncs ja la té, la seva història. I ara, si em
disculpa, haig d’anar a dir-li quatre coses al meu realitzador.-
-No sigui massa dura amb ell...no en sabia res, de tot
això. Ell només...i com tots...només compleix ordres.
-I vostè ?-
-Jo? – Somriu ell. -Jo simplement les transcric. – Per
això tinc el vídeo de l’entrevista.
I dit això, marxen del plató, on les darreres llums ja
s’apaguen.
