Com un somni

Persegueixo una bona frase de tres paraules, miro de recordar de quin somni provenia, quan tot el que s´esdevenia dins el somni s´aturava per buscar un paper on anotar-la. El somni, com passa sempre, continua, amb les tres paraules ballant dins d´ell fent-me la guitza amb la clarividència pròpia dels somnis quan són viscuts, aquesta intuició que vaga un cop es torna de l´inconscient i es mira de recordar inútilment el que s´ha viscut de forma lògicament desendreçada, amb tota la bona lògica d´un bon somni. Eren tres paraules, potser dues. Com eren ? Lligaven una bona història, o n´eren l´inici, o la fi, o tan sols el seu títol. O res, ara que ja s´han volatilitzat. L´habitud d´escriure un rampell de pensament ha travessat la fina cuirassa d´on mai es pot tornar altra vegada, per venjar-se amb la punta de la llengua. El mestre dels somnis sembla haver dit : “ Fins aquí hem arribat !”, i ha aturat la història que ja no recordo, per fer-me seguir buscant un llapis inútilment, rient-se amb les dues o tres paraules cridades a cau d´orella perquè ja mai més les pogui recordar.

Plou de forma constant. Al final del dia, boirines pujen cansades cel amunt, revestit de grisos i blancs . De cada branca de les ginesteres a punt de florir es suspenen un reguitzell de gotes fredes i espesses. Cada ginestera sembla una aranya de cristall. Sobre cada esvelta tija que em rodeja vincleja una espiga. Es fa fosc amb la terra recollint-se sobre ella mateixa, llanguint humida, xopa dins el cubell ple d´aigua on xipolleguen els meus dits rosant-se altre cop de la negror de la seva pell. Un grup de tòrtores alça el vol com vells avions de càrrega, cansadament. Darrera meu, algú té esma per córrer. La gran figuera que obre la porta del meu darrer somni arrodoneix cada fulla del meu pensament, amaga el perfum de l´estiu. Al carrer, de tornada, baixa un Mercedes negre amb tots els vidres entelats. Dins s´hi escalfa encara l´hivern. Ningú més. De moment, no hi ha ningú més. El mestre dels somnis encara dorm, plàcidament, qui sap on. 

Escriure (Tanka d´Abril )

Ja cau la pluja ;

d´aquesta primavera

són les llàgrimes ?

Qui no sent la recança

si el cirerer es despulla !

Otomo No Kuronushi - Poeta de l´època Heian ( 794 - 1185 )

 Fent números rodons, aquest poema va ser escrit fa unes mil primaveres, si fa o no fa . Hi havia un cirerer, hi havia   pluja, hi havia una tarda o un matí, hi havia un hort o un jardí...hi havia algú. Corroboro, havent mirat el meu petit cirerer, totes aquestes coses mentre transcric aquest petit poema. Aquelles làgrimes, aquella recança, aquell cirerer i aquella pluja, sembla mentida però s´han multiplicat per qui sap quantes llàgrimes, recances, cirerers i plujes d´aquells que durant mil anys s´han llegit aquests pocs versos. L´aquell és aquest  i entremig un sol gest, el d´escriure.

Gràcies, Otomo.

Llegir

" Si et cau la trena, jo et faré el llaç " - J.Salvat-Papasseit (*)

-Els cabells...portaves la teva trena descosida, com tú només sabies fer-la : era més aviat una mitja trena amarant-se en dos rierols daurats que pentinaven el serrell d´aquest front teu tan blanc ; una trena que obeïa a una manera de ser, això és el que vaig pensar de seguida en veure´t per primer cop, en un local semblant a aquest, en un dia semblant al d´avui, un dia com no havia de ser d´altre manera, un dia arrencant tebiors d´hivern per anar pujant cap a una segona primavera, gustosa sota el sol del matí rera l´envidriat del cafè quasi buit. Ens separaven un munt de taules buides, i em vaig imaginar aquelles taules, quan vas seure davant el teu cafè amb llet fumejant, mentre remenaves la tassa i te la miraves absorta, com tots els anys- un a un- que servien de distància entre el teu rostre i el meu. Però aquella trena, imperfecte, va ser el primer que vaig estimar de tú : els cabells t´obeien al girar el cap lleugerament a l´esquerra, un moviment imperceptible – el segon que vaig estimar en tú - que donava joc a la trena com si d´un pèndol es tractés , caient al llarg del coll- el tercer de tú - fins la punta dels teus dits. I d´aquell primer moment ja no sabria què més dir-.

Ella es mira els dits, i somriu. S´acaba el cul de cafè amb llet que li resta a la tassa i es deixa amorosir una estona pel sol d´Abril que entra generós per l´ampli envidriat del cafè. Després  clou el llibre que té al davant, fent aquell gest tan seu amb el cap, deixant que la trena s´adormi una estona sobre les lletres amagades rera la tapa, mirant la blancor dels seus cabells tantes vegades nuats...

(*) del poema Platxèria . Gràcies , Novesflors .

Primma ( III )

Puja un home amb bicicleta, barbut, ja gran, de calva acabant-se amb un feix de cabells solts, grisos i negres caient sobre un xandall blau marí. No fa esport, sembla més aviat un medi de locomoció, és una bici antiga, de seient elevat , sense canvis de marxa . Pedala a pinyó fix, amb el cap mirant igual de fix que aquell la pujada que té al davant, sota els til.lers acabats de brotar fa uns dies a sobre seu, fent ofrena d´una primera ombra tènue d´un verd que les primeres llums del matí, tranquil.les i silencioses, banyen el lateral de l´avinguda, amb les seves parets de ciment amb pintades d´amor etern i les seves reixes atrotinedes i rovellades veïnes del polígon buit de tràfec, d´una atmòsfera com de primer fons marí, quan a sota les aigües tranquil.les i silencioses, un camp d´algues balla al so dels corrents mesclats de freds i calents, dins una cala perduda al mig de la ciutat.

L´home pedala, me´l miro mentre l´avanço, el sol a la calva m´acluca l´ull, el verd enmarcant el ciment. No hi ha ningú més, tan sols la primavera i les seves primeres ombres. L´ull es grava al retrovisor , però no em mira a mi sinó al rost del carrer, qui sap si al de la seva ment, aliè al fons marí que travessa. L´home pedala, impertorbable, valent.

Primma ( II )

I allí, a la pica de les matafalugues, dins la bauma on regalima el temps dins la pedra cisellada d´eternitats...allí, al país de la mitja tenebra, s´hi ha conreat la vida més breu dins els didals de la natura, als testos empolsinats de terra acollint les llavors del verd.

La promesa en el degoteig blanc, el confit de la vida. Bressol i sepulcre, heu-me aquí dins una ciutat invisible, no sé si la meva : a cada pas de cada primavera hi retorno per fer-hi estada, quan l´aigua emplena la pica i els cercles concèntrics fan vessar gotes sobre els meus dits al so del rellotge d´aigua , aquest si, sense busques marcant el pas entre el que és jove i el que és vell. És aquesta una part de la meva petita història, que explico als caminants del meu jardí, sobre les estores de la tecnología : cada cop és una de diferent, i alhora, una d´igual. Només el qui la llegueix, se l´acaba fent seva.

“ I tu saps que en el llarg viatge que t´espera, quan per restar despert en el gronxament del camell o del jonc es comencen a evocar tots els propis records un a un, el teu llop s´haurà convertit en un altre llop, la teva germana en una germana diferent, la teva batalla en una altre batalla, en tornar d´Eufèmia, la ciutat on es canvia de memòria cada solstici i cada equinocci “.

( Italo Calvino, de “ Les ciutats invisibles “ )

Primma ( I )

El tros de terra enterbolit i fosc n´és ple : diminutes flors de color blanc escampades arreu, deixades anar sense recança. El petit prodigi té la seva raó de ser més amunt, entre les fulles del que sembla un marfull silvestre – l´olor intensa de la seva flor entra als narius delatant-la -, en plena florida sota la capa plegada del bosc més humit del massís, allí on no fa gaire més d´un any el gel va corprendre´n les seves fulles. Avui la tarda és fresca, el cel s´ha entristit com si mirés d´amagar-me alguna cosa. Miro aquestes flors, al terra,entre les fulles, i em són com padró de camí, encatifant de color el sòl negre, negríssim, dels camins tous d´aquest nou mes d´Abril.

Alguna cosa

Tractant de salvar alguna cosa d´aquest dia, pensant que no, finalment no ha passat res d´especial, agafo el tub de pastadents. L´apreto amb la maniobra rutinària i cansada de cada vespre. La pasta no surt. El tub sembla buit. Però no, els tubs de pastadents són com els pots de melmelada, sempre queda alguna cosa per escurar. Apretant fort, de baix a dalt, pel dosificador en surt una mica, el suficient per mig omplir el raspall.

Sempre hi ha alguna cosa que fa un dia diferent dels altres.