Revers ( Diana )

 ...i amb els seus dits de rosa, l´Aurora, s´allarga a ponent on discreta, ella abaixa el teló dels somnia-truites  iniciant torn, serenos perduts de matinada revertint la nit al crit de les hores , aprofitant les darreres paraules - pensades, meditades - deixades anar direcció al refugi més enlairat de la freda solitud proverbial...

Bonus track ( little spring )

( Rocky Votolato )

Sospir

Ja s´ha esvait, sota la propietat aquesta vaga que tenen els sospirs de representar amb un sol cop d´aire sortit de la boca la resignació d´alguna cosa acabada, per bé que hagi estat bona. Allargassat, té el lleu dolor de l´”ai” tret de cop, dissimulat dins el petit huracà del petit sentiment aquest de pèrdua, momentani i de lleuger dolor, fàcil d´empassar. No és cap desgràcia ni cap desesperació, és tènuament llangorós com un dia ennuvolat. No és ni trist, és de festa acabada. El fred de les hores encara l´acompanya : ha estat breu i necessari. Com un sospir, acabat de fer.

Tanka de Febrer

De l´ametller

fins l´aigua de la bassa,

s´airegen flors.

No és pas curt el viatge

quan un navega sol.

Nocturn de Sant Valentí

(On)

Resto aquí, amb la nocturna alevosía, en un darrer intent per trametre - sense idea de saber-ne – la lleu tremolor cosida als capçals dels llits, el perfum delitós sembrat enmig de  les coixineres o l´escalfor, pregona, del món arraulint-se sota uns llençols assecats al sol. Així de maldestre cerco analogíes, metàfores com el riu de sang per on baixen les paraules envenades, enravenades, espellofades als moviments dels dits fent rodolar un llapis gentil mirant-me sense ulls però amb el morro fi del ca ensumant vesprades. Endevades, sembla escriure amb aquesta seva lletra – o hauria de dir lletraferida ? Ha ! Somriu illegible. No trobo res sinó mancançes, no retrobo al trobador, no gemego ni canto, no lliuro cap sentiment de cor. Preguntar-se, tal vegada, per l´efecte del dard volador ? Un interrogant sempre cau bé quan no es té res a dir, una mirada també, i qui sap si no un oblit...tres punts suspensius fan el fet per omplir de promeses el vas aquest semibuit de tantes proeses...ai pobres poetes !. No és que digui res del que em pogui penedir, res a dir al voler dir. L´opacitat regala tenalles per cablejar la batería malmesa pel dia. Ametllers a la fi, blancs de nit.

( Off )

Cover

A vegades es topa un amb un rostre, un posat, un abric aixecat de solapes llargues, unes mans de dits llarguíssims i primíssims - tant, que les ungles apareixen al final diminutes, lacades d´un vermell brillant per així poder-les apreciar  -, uns ulls enmirallant-se en altres èpoques. Una musa pendent de descobrir, una pell fina i blanca, una protagonista d´un temps perdut ja fa temps, actualitzant un concepte a base de descarada joventut. Una actualització d´una idea de dona que a un li provoca sorpresa quan pensa que deu tenir mòbil de darrera generació, un perfil al facebook o simplement, que enmig dels seus llargs dits no hi hagi una cigarreta fent pujar volutes de fum en blanc i negre al sostre d´alguna vella mansió a Beverly Hills.

Els cabells recollits pulcrament sobre una nuca de porcellana; la veu, tímida i distant; la signatura il.legible, sense nom, delaten una fragilitat, com els dits anorèxics sorgint sota la màniga de l´abric. Recordo que ja l´ havia vist abans – o potser no, o potser...- però durant el breu encontre ella em mira com mirant de reconèixer el rostre rera la veu que li parlava per telèfon. Rera les veus, els rostres s´inventen, com els llocs on has d´anar abans d´anar-hi. D´una veu dolça de noia en surt una dona a l´obrir la porta. Li calculo l´edat i em sento una mica gran. Ella potser també ho fa, perquè en els seus ulls inmensos – bells, sens dubte – hi ha un dubte, fràgil com ella, de cristall fi, a punt de trencar-se amb una sola mirada. Ella no s´equivoca, malgrat pogui semblar més jove. Les dones maques,llestes, si no volen no s´equivoquen. Jo tampoc, sense l´antiga necessitat d´haver-ho de fer. Amb un breu somriure cordial ja em conformo. Ens despedim i ella es gira d´esquenes. Jo també, a temps de no veure-la desaparèixer.

Alenada

Passa el tren de rodalíes sobre el pont de l´avinguda. Rectilini, com les víes que l´encarrilen, les llumetes de les finestres no arriben a sobreposar-se, mostrant l´interior blanc d´un tren com de joguina, trontollant la catenària al rumb de les anades i tornades, de les rutines del traçat dels díes, sense boscos ni muntanyes, ni rius ni camps, ni viatges ni parades però amb la justa melangia de qui el veu passar dia rera dia, anant i tornant pel mateix pont de l´avinguda, creuant una mirada, desfent una rutina. Hi ha díes que sota el pont, les parets m´etziben el tro, l´alè d´una fugida.

Intriga a ...

( A vegades m´agrada començar històries sense massa solta, a partir d´un fet concret. Aquesta que segueix s´ha anat barrinant aquesta setmana, i com que no està gaire clara, i no sé com seguir-la, he pensat de publicar-la , a veure què en pensa qui ho llegueix i a veure si em dóna llum per continuar. S´accepten suggeriments. No hi cap mena de pressa, tinc moltes històries paralitzades, com les obres del quart cinturó, si fa o no fa ). 

-No tanquis la finestra, Adela, si us plau – El gest de la dona s´atura amb els braços damunt la cortina. Mira afora, al cel blau marí apagant-se. El vent remou al fons les copes dels pins sorgint rera els sostres de les cases, movent-les d´un costat a un altre com si estiguessin acabant de fer la neteja amb els núvols que durant tota la tarda han anat fent, inexistents ara ja com aquesta. Al Narcís li semblen no pins, sinó més aviat puntes de bruc removent-se incertament. Assegut al sofà, observa com a l´Adela se li desfà el moviment que anava a fer , es gira, murmura alguna cosa inconcreta, se li apropa amb el seu somriure mig apagat per acabar fent-li un petó al front, mentre li dóna uns copets tendres a la mà. Ell murmura un gràcies difós, la mirada fixe a la finestra. El llum de peu encercla el sofà d´una llum càl.lida, i emblanquina les grisors soltes dels cabells mal endreçats que sobresurten del respatller. Fent una darrera ullada a les ombres del veïnat, l´Adela tanca suaument la porta de l´habitació.

Encen l´ordinador, amb una tassa fumejant lleument al costat. La remor del ratolí clicant s´atura quan apareix el Maps a la pantalla, dins la pàgina turística de la ciutat. Una lleu inquietud li remena l´estómac. Una idea absurda li ve al cap. Inicia un curt viatge, des de la plaça de l´Ajuntament. Busca alguna cosa, i no la troba. No s´hi veu cap solar buit, cap buit on el Narcís semblava haver-se tornat a perdre, quan la llum jugava a difuminar perfils de pins i sostres confonent records i realitats. Pitjant la fletxa segueix buscant, fins quedar sobre una vella teulada, a vista d´ocell. Al pati hi ha l´hort, i els brucs separant- lo de la resta del jardí. S´hi veu la petita font de pedra, amb el Sant Jordi enrajolat guardant l´aixeta, imatge que la verticalitat de la presa impedeix veure, però que l´Adela sap que hi és, pel que li ha explicat en Narcís. S´hi veu l´estenedor, més enllà. Hi ha llençols estesos, blancs. I no gaire més. Al Maps tot segueix igual. S´enlaira una mica més, i una mica més. No vol seguir mirant més. Tot segueix encara més igual que abans. El zoom va engrandint la insignificància dels petits canvis sense saber-ne el seu significat, almenys per qui no els has pogut viure en molt de temps. O això és el que li havia dit en Narcís : molt de temps, anys.El pare havia mort i la casa va ser enderrocada. Enretira les cortines. A fora, les llums del rètol de l´hotel encara són obertes. Un gat travessa la plaça de llambordes negres, humides encara de la pluja del matí. Després tot resta buit i quiet sobre els reflexos blancs i brillants al voltant de les faroles. Algú apaga el neó de les lletres de la ciutat, fent invisible el rostre de l´Adela. A l´habitació del costat, en Narcís dorm plàcidament.  

( gràcies )