Es
lleva com cada matí, en un acte reflex. Mentre mira de despertar la
son, es fixa en el lluminós : les sis i deu. Hauria jurat haver
escoltat la sonsònia de la seva alarma tot signant les set en punt.
Amb la mísera alegria dels cinquanta minuts de regal, se´n torna al
llit.
Ara
mira de resquitllada el marcador del cotxe : les set cinquanta nou.
Farà una mica tard. A l´estona s´hi fixa, perquè a la ràdio
ningú ha dit pas que eren les vuit. Altre cop, les set
cinquanta-nou. Just per arribar a temps.
A
dos quarts d´onze en punt, es fixa en les busques fixades a la paret
de l´oficina. Dues vegades.Efectivament, l´hora d´anar fer un
cafè. Ni més ni menys, com und´aquells suïssos.
En
canvi, a la una fa tard. No gaire però, hi ha hagut un darrer paper
sobre la taula que el fa remugar deu minuts abans de l´hora de
dinar. I quan aixeca el cap, vint dels mateixos minuts han passat
volant.
El
procés de la tarda és profusament llarg, on la noció del temps
sembla la goma elàstica treta amb professionalitat per les mans de la Merçè
de la polleria abans d´esquarterar coll, pit i cuixes de l´aviram amb extrema habilitat.
La setmana passada es va jubilar, li va dir sa mare abans d´ahir.
Una goma semblant- dins un paquet que acaba d´arribar - resta a les
seves mans, la mirada mig perduda en el garbuix dels dits jugant a
donar-li forma. A la petita càpsula del temps del raconet dret de
l´ordinador, s´adona que ja ha fet tant de tard, que no val la pena
sinó recordar quan era petit i anava a ca la Merçè a veure com
esquarteraven l´aviram mentre esperava pacientment el seu torn.
Sortint
del garatge, encaminant-se cap a casa, el campanar li diu la seva des
de la distància de la seva petita talaia. Instintivament, gira el
canell de la seva mà esquerra, on no hi ha cap esfera lligada amb
una corretja. Se li va acabar la pila i se´l va treure.
El
Sr. Mestres no té rellotge. Fet i fet, tampoc disposa de massa temps lliure per treure´n profit.
