" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/3/15

Falleba


Un fil de llum
eixampla el bri d´escletxa
d´una antiga finestra.
La llum damunt el coixí,
el rostre del somni
lleuger de cant nocturn.

L´encontre imprecís d´aquest
mig raig de llum :
Rodin a les espatlles
d´un primer badall
amb ànima de bon pensament.
Es retalla el nou dia
mentre grinyola la falleba
- rera els ossos -
feinera com sempre.

Amb l´aigua de la dutxa,
el xiular de la cafetera,
el remoure de les claus
i la porta tancant-se
adés,

la calma.


24/3/15

Saboreando


Segueix la llevantada. Al cos, sota les parpelles, als ossos, al nas també però sense febres, el just per anar tirant d´obligacions. Feblesa. El cafè d´avui, fort. Mentrestant la pluja va fent la seva amanida verda, sense pausa, com una bona escudella . A la ràdio recorden que avui, Peret haguera fet vuitanta anys. A ritme de rumba assaboreixo la primera de les primaveres, tova i curta, massa curta.


21/3/15

Naipul sat


Quan no tinc res per escriure, llegeixo. Escriure no és res més que llegir la ment, o el pensament ; és exercitar els dits damunt un teclat o bé damunt un paper en blanc. Com a exercici que és, en tinc una certa necessitat apaivagadora, com ara la de sortir a caminar. No cal gaire cosa més. En dies com avui, en què el temps és un aliat del sofà i la biblioteca, més que llegir, rellegeixo. Avui he agafat un volum on he llegit : T´estan bé les paraules com la sang ; sang i paraules tenen gust d´honor. Paraules vasculars- llegia també no fa massa - : talleu-les i sagnaran. No hi ha cap art que pogui descobrir l´ànima d´un rostre. ¿I la de les paraules ? El pare de V.S.Naipul li deia en una carta que l´escriptor ha d´escriure amb l´estómac, i li posava l´exemple de la carta del presoner: normalment la carta seria només això, una carta com tantes d´altres. En canvi, si el presoner hagués escrit la seva darrera carta un cop condemnat a mort, aquella carta esdevindria literatura. Escriure, conclou, generalment surt de la ment, quan en realitat hauria de sortir de l´estómac, a través de la ment. L´ànima als ulls, la finestra de l´ànima, els ulls. L´opacitat d´aquests és progressiva al creixement del rostre i a l´encongiment d´aquella dins alguna part del cos, a saber. És com el conegut esclat de la primavera, que ens saluda amb els seus ulls d´aquest verd ecològic per anant-se marcint a passes lentes com la llargada dels dies.

Finalment, llegeixo l´adagi del gat i el peix : el gat que vol peix i no es vol mullar les potes. Per escriure literatura també pot servir d´ajuda. Però al cap i a la fi, del que m´adono és de que llegir el primer acte de Macbeth ara és molt més divertit que fa uns quants anys. La primera frase seva a l´obra és : No he vist dia que fos tan lleig i bell. Com avui, primer dia de primavera. I bé, aquella seguretat alleugeridora de saber que per escriure alguna cosa només cal teclejar quatre lletres seguides. Amb una mica de sang, a ser possible.



17/3/15

Evergreen



Passa pel davant, ben gran, de color verd i amb lletres blanques. Me´l miro passar i giro el cap,seguint-li l´estela. Avui és el dia de Sant Patrici, núvols variats i cel mig blau. Aires de Març, tocats de primers verds. Demà passat, Sant Josep fuster, el dia de la crema. Les branques que porten el seu nom, tornaran a florir. M´ho he anotat per mirar de fer memòria : evergreen. Al vespre cal guarir-se les ferides.





13/3/15

Temps lliure


Es lleva com cada matí, en un acte reflex. Mentre mira de despertar la son, es fixa en el lluminós : les sis i deu. Hauria jurat haver escoltat la sonsònia de la seva alarma tot signant les set en punt. Amb la mísera alegria dels cinquanta minuts de regal, se´n torna al llit.

Ara mira de resquitllada el marcador del cotxe : les set cinquanta nou. Farà una mica tard. A l´estona s´hi fixa, perquè a la ràdio ningú ha dit pas que eren les vuit. Altre cop, les set cinquanta-nou. Just per arribar a temps.

A dos quarts d´onze en punt, es fixa en les busques fixades a la paret de l´oficina. Dues vegades.Efectivament, l´hora d´anar fer un cafè. Ni més ni menys, com und´aquells suïssos.

En canvi, a la una fa tard. No gaire però, hi ha hagut un darrer paper sobre la taula que el fa remugar deu minuts abans de l´hora de dinar. I quan aixeca el cap, vint dels mateixos minuts han passat volant.

El procés de la tarda és profusament llarg, on la noció del temps sembla la goma elàstica treta amb professionalitat per les mans de la Merçè de la polleria abans d´esquarterar coll, pit i cuixes de l´aviram amb extrema habilitat. La setmana passada es va jubilar, li va dir sa mare abans d´ahir. Una goma semblant- dins un paquet que acaba d´arribar - resta a les seves mans, la mirada mig perduda en el garbuix dels dits jugant a donar-li forma. A la petita càpsula del temps del raconet dret de l´ordinador, s´adona que ja ha fet tant de tard, que no val la pena sinó recordar quan era petit i anava a ca la Merçè a veure com esquarteraven l´aviram mentre esperava pacientment el seu torn.

Sortint del garatge, encaminant-se cap a casa, el campanar li diu la seva des de la distància de la seva petita talaia. Instintivament, gira el canell de la seva mà esquerra, on no hi ha cap esfera lligada amb una corretja. Se li va acabar la pila i se´l va treure.


El Sr. Mestres no té rellotge. Fet i fet, tampoc disposa de massa temps lliure per treure´n profit.

4/3/15

Tempesta


Després de la pedregada, l´ambient torna a ser de fred, com cal. Ha estat durant l´hora de dinar, just quan a la paella es feien quatre pèsols amb gambes i un petit bistec de vedella, a punt de sang. L´embat del cel ha resseguit la solitud de finestres i sostre amb la blancor de la pedra punyent i petita, alternant-la de pluja famolenca com l´estómac olorant la fumera suau sortint dels fogons. El pa ha resseguit els vols del plat, una estona més tard,amb un cul de vi del Priorat mentre ja la tempesta marxava, allunyant-se pel seu camí ancestral cap al mar. Del cotxe estant, ja és impossible d´encalçar-la, però resta allí al fons, en el mateix sentit de la marxa, visible. La vols quan ja fas tard, penses. Els llamps n´ esquincen tota la seva grisor compacta, plena de silenci passatger. N´ha deixat com a hereves alguna glopada de vent i la riera solcant ones terroses, jugant al joc aquell de fer-se gran. 

Al vespre, l´alè de la terra, trenant boirines al mig aire de la ciutat amb una lluna prou abrigada d´estels polidets de grans promeses. L´Otis va acabant-se, dins el cotxe. Segueix lamentant-se amb veu trencada d´algun amor perdut i llunyà, com una tempesta de tarda. Sort en té de la secció de vent, sorneguera i amatent, redimint-lo de tanta tristesa acumulada.


1/3/15

De mica en mica...


Obro el llibre, com cada nit, allí on ho vaig deixar. A primer cop d´ull una frase m´espera, surant al mig de la plana :

A solas con el inmenso océano “

Tanco el llibre i em trec les ulleres. Per avui ja està bé.