" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


25/12/21

Bon Nadal

 



L'alegria de pensar serenament

que de tot el bagatge de la vida,

de tot l'orgull passat i present,

no hi ha res que ens apagui la set,

ni ens ompli la mirada,

no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred

de l'ànima descarnada,

i només aquesta mica

de cançó, aquesta música

d'una Verge i un Infant

i un Fuster que la contempla,

té la força enlluernant

que no té tot l'or del temple .


 J.M. de Sagarra , "El Poema de Nadal"



19/12/21

Breviari ( X )

 

·         Un noi amb aires “d’home gran”, fatxenda i segur de si mateix. Un “quasi-nen” pensant-se ja que la vida és això, una façana per mantenir. Deia Kundera alguna cosa semblant de les aparences, de la construcció del jo partint d’allò que pensem dels demés.

 

·         ¿Potser és que cada Mal amaga dins seu la indefensió ?, es pregunta Czeslaw Milosz. Un gat té urpes i malgrat això, cerca moixaines.

 

·         Em mira amb els ulls mig plorosos. Té uns ulls petits i rodons, molt rodons i petits, d’un color ametllat allí on encara es pot veure dins l’iris. Miro de consolar-la quan potser el millor seria desviar la conversa però hi ha el fet aquest de l’educació, del condol per la pèrdua d’un ésser estimat. Tanta tristesa em posa trist, de quan el cor es mig buida per emplenar-lo amb una pau mal acceptada, una pau “restada en pau”.

 

·         “Jesús salva, Jesús salva !” – crida el gitano a la seva tribu, en un descampat vora el pàrquing del súper. Al·leluia ! - responen tots a l’uníson.  Mentrestant em poso els guants de làtex i la mascareta, i miro al cel, repetint la jaculatòria abans d’anar a fer la compra setmanal.

 

·         Escriure després de pelar cebes i patates és, sota un prisma olfactiu, una delícia.

 

·         Avui he vist onades al cel. Son onades a punt de trencar-se però sense fer-ho mai. Els serrells tant sols es van desfent, com alguns somnis.

 

·         La distòpia no és que sigui molt original. Tenint un present com el que vivim, imaginar-se futurs apocalíptics resulta redundant. Millor pensar en utopies.

 

·         Ànecs salvatges sobrevolant el poble en clàssica formació  formant una V. ¿ Els ànecs emigren ? Anaven direcció nord-est. Les oques sí que ho fan, ho sé per les aventures del Nils Holgersson, que vaig llegir de petit.

 

·         Diu Valéry que quan les fulles abandonen l’arbre, arrossegades, mai més troben el vent. Les ganes i la por de partir, afegeix. Les ganes i la por ... tot el dia que penso en aquestes dues paraules.

 

·         A l’horòscop diu que avui serà un dia de grans oportunitats. Després explica que per a l’optimista, la calamitat és una oportunitat i en canvi, pel pessimista l’oportunitat és una calamitat. Un aclariment del tot innecessari i impropi d’un bon astròleg o endeví. M’he recordat d’un acudit de l’Eugenio: Toc, toc ...

 

·         Tots els cotxes bruts de sorra del desert. La igualtat és això.

 

·         De la pel·lícula “ My Salinger year : cal cuidar el santuari ni que siguin quinze minuts al dia, li diu el Salinger per telèfon a la protagonista. Jo no el cuido tant, faig dissabte quan el veig una mica descuidat. Com l’hort a l’hivern.

 

·         Tinc esperances, aquest any, amb la mongeta del ganxet.

 

·         Darrera els quadres, o hi ha pols o una caixa forta.

 

·         Llegit en un rellotge de sol, a Vilada ( Berguedà ) : “ Totes fereixen, l’última mata ”. Quina calamitat !

 

·         Penso en un conte : el conte del bala perduda. Després m’ho repenso : el conte de LA bala perduda. Seria més curt d’escriure.

 

·         Respecte als morts, sempre anem recuperant el temps perdut.

 

·         Dins la comissaria, esperant per renovar el DNI, em sento fora de lloc, com si fos un estranger. De fet, ho soc, com tota la gent que s’espera amb mi.

 

·         Un anunci a l’avinguda, reclamant anunciants : “ si no et veuen, no existeixes “. Em miro la mà, no fos cas que estigués desapareixent. Dins un altre ordre de coses, passar desapercebut però mai ignorat. Difícil d’aconseguir.

 

·         De l’oficina estant, de la finestra, de bon matí, passa un avió dibuixant una estela molt blanca i ben definida darrera seu. Me la miro com si anés separant el dia que m’espera aquí baix, ara, d’un altre que mai existirà.

 


8/12/21

Analecta

 

Aquests dies de festa ha fet vent, un vent fort que em fa estar dins de casa, sense masses coses a fer, sinó llegir. Feia temps que no llegia tant i tant dispers, amb una claredat certament inusual. L'atzar, si més no, m'ha fet llegir al diari, per exemple, que aquests episodis de vent son deguts a diferències de pressió atmosfèrica entre la zona de les Açores i la del golf de Lleó. Una explicació que sentia per primera vegada, ben simple, del perquè passa una cosa com aquesta. M'ha fet pensar en papallones bategant ales al tròpic i creant tempestes a l'altre punta del món, en sorra del desert depositant-se al capó del meu cotxe, en com, de vegades, cal explicar, divulgar, fer saber sense caure en la temptació de parlar només del desastre, de posar noms a tempestes i de parlar de futurs incerts. El vent , ara a la tardor, m'ha fet adonar a més, en un altre moment de lucidesa estàtica, de la cosa més simple com la de les fulles caigudes dels arbres, tot fixant-me en una colla ja perfectament pelats i a punt per passar l'hivern. M'he fet amic del vent, tot i no agradar-me massa.

També m'he assabentat del fet que els ocells son els únics  dinosaures vivents. Aquesta notícia m'ha deixat una mica perplex ; pel fet de ser ocells, vull dir, i de que un dinosaure sempre l'he pensat com una cosa grossa, més aviat molt grossa. A més, resulta que els seus parents més propers son els cocodrils. Llegir per creure, aquesta mena de coneixements em meravellen.

He rellegit també "Les aigües estretes", de Graq. Un llibre breu sobre un viatge pel riu Evre, un afluent del Loira a la Bretanya. Graq és complex però fascinant, totalment clos al seu mon. Parla de la màgia del viatge sense aventures ni imprevistos - ben bé al revés dels veritables viatges, aquells que ens porten a la possibilitat del no-retorn - una màgia on precisament es torna a on mai podrem arribar. Les paraules, altre cop, el fil d'Ariadna. Dilluns, que feia bo, hi vaig pensar tot caminant per la meva muntanya, recorrent antigues passeres i pujant murs de pedra natural. Altre cop la nitidesa i la claredat, en un dia on el vent va netejar tot el paisatge d'ancestre per on caminar no és només un mer exercici, d'això ja n'estic del tot segur. Uns quants corbs - dinosaures vivents, segons sé de fa poc - em van acompanyar una estona a les zones altes dels ( meus ) roquetars.

He començat - i potser pel llegit serà un autor de referència - a llegir a Theodor Kallifatides, escriptor grec que escriu en suec i viu a Suècia de fa una pila d'anys. Em vaig topar amb el llibre ahir dimarts en una llibreria, es titula " Una altra vida, encara ". A vegades agafo llibres pel seu títol, per la portada o per la pròpia mida. Aquest reunia les tres condicions, i ni m'ho vaig plantejar de no comprar-lo. A la pàgina 16 m'hi trobo això :

" Jo no era el resultat de unes circumstàncies determinades, sinó la confrontació amb unes circumstàncies donades, com, d'altra banda, ho som tots. Estava convençut que també hauria escrit a Grècia, potser amb una acollida diferent o sense tenir-ne cap, però hauria escrit per la senzilla raó que no tenia cap altra manera d'existir als ulls dels altres, i tampoc dels meus ".

M'he adonat de seguida de la raó que té al parlar de les circumstàncies, de que no soc resultat d'elles sinó de la confrontació amb elles ; de com no m'he confrontat a elles massa sovint, acceptant-les com a inevitables. Un petit matís aclaridor, cristal·lí, explicat com la diferència de pressions atmosfèriques entre dos llocs aparentment tant llunyans : el que soc i el que podria haver estat. Igualment cert el que explica sobre l'escriure, la d'obrir els ulls els altres, però també als d'un mateix. Les circumstàncies, he pensat com a consol, també tenen a veure en les raons del meu escriure, tot i anar a parar a molts pocs ulls...però als meus també. Existir és una cosa important, suposo.

I també he rellegit un conte de Pere Calders, un portàtil, ras i curt, que m'he après de memòria : 

" Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà-passat. Ara només penso en com passaré el cap de setmana." .

Es titula Nota Biogràfica. Jo no hi penso massa en el cap de setmana, tot i que de vegades deixen, inesperadament, bons fruits. Com alguna paraula nova, llegida en un altre llibre. Vol dir : col·lecció de fragments literaris escollits. Meus i dels altres, sense haver de ser necessàriament literaris.

Analecta