Es
van trobar al pas de vianants. Ella era en un dels vorals, el cap cot damunt la pintura blanca i esquerdada de les franges blanques
alternant-se amb el gris atrotinat de l´asfalt que les separava. Es
deia Laia, tenia els cabells castanys i els seus ulls eren d´un
color indefinit i melós. Pensava en com ben d´aprop, les esquerdes,
podien semblar petits rius o bé podien ser com ...bé, doncs com el
que eren, esquerdes d´un blanc trencat. Després aixecà els ulls cap a l´altre costat del carrer. Allí, dret, hi havia el Manel,
fixada la vista en les franges blanques a l´igual que ella feia un
moment.
En
Manel mirava de recordar on havia vist feia poc una fotografia d´un
pas com aquell, amb les ratlles exactament esquerdades com aquelles.
Portava el clàssic tabard mariner, amb les butxaques quasi bé a
l´alçada del pit, el coll aixecat, els botons ben cordats, el
cabell negre grenyut, la mirada blava amagada en algun lloc del seu
cervell. Malgrat no veure-li la cara bé del tot, era ell. Segurament
ell no la reconeixeria, els homes com ell – tots els homes,
matisà ella interiorment amb somriure de regust salabrós –
obliden fàcilment. Tot i que en Joan...
De
tant en tant passava un cotxe.
La
Laia s´esperà a que el record d´ell aflorés. No trigarà
massa, pensà. Se la coneixia bé, aquella mirada perduda del
Joan. En Manel, però, no aconseguia recordar res i aixecà la vista,
frustrat. Es trobà amb els ulls d´ella, melosos, rera les parpelles capficats altre
cop sobre l´asfalt. Se´ls coneixia bé , aquells ulls - els podria imaginar mil vegades i no equivocar-se ni d´una sola mil.lèssima de mil.límetre -, els cabells,
la mirada intensa de quan pensava en si una cosa era d´una manera o d´una
altre. Restà sorprès de que ella fos allí, a l´altre costat del
pas de vianants. La Mireia. Tenia el mateix posat de sempre. En Manel
va somriure. Tot i que no li veia bé la cara, estava segur de que
era ella. L´amor és així de clar, de cristal.lí. Quan s´ha
estimat una vegada a algú, no s´obliden tan fàcilment els petits
detalls d´un gest propi, al.liè a d´altres persones. Ell era
així de tanoca, perquè no oblidava res d´aquestes coses i les
enyorava després. Per això alguna cosa li va bategar al pit a
l´observar la figura d´ella, les mans a les butxaques de l´abric
negre, estilitzant la seva finor. Si li pogués veure les mans...
De
tant en tant passava algun altre cotxe.
La
Laia va decidir-se a travessar, dubtant de fer-se o no la despistada,
de girar el cap a un altre lloc o d´evitar la mirada d´en Joan,
que feia tant de temps que... potser fora millor de canviar de ruta,
ja travessaria més amunt. Però malgrat tot, seguia amb la vista
sobre la pintura blanca esquerdada, preguntant-se si els rius es
creuaven més d´una vegada al llarg del seu curs. En Manel seguia
mirant-la. Llavors se´n recordà del disc que li havia regalat la
Mireia el darrer Nadal que varen passar junts. Clar, el disc ! Era
d´en Brad Mehldau, el seu pianista de jazz preferit. Un pas zebra en
primer pla, amb la pintura blanca esquerdada. En certa manera, el pas
de vianants semblava un teclat d´un piano. Un lloc per travessar
d´un voral a un altre, d´una percepció a una altre. La del
pianista i la del seu oient.
De
tant en tant un cotxe alentia la marxa, i semblava mirar-se´ls.
En
Manel va decidir de travessar tot i que després de recordar aquell
disc, no volia pas fer-ho. Volia girar cua. I volia veure els seus
ulls melosos, també. La Laia esperava amb neguit l´encreuament dels
seus, tant blaus i freds i a vegades...en fi, els sospirs vindrien
d´aquí una estona, perquè no ho faria, n´estava segura de que no
ho faria. Als auriculars començà a sonar el Little Person,
d´en Mehldau. Ara mateix voldria sentir-se així de petita, com quan era nena. Respirà fons i pensà en com els autèntics
desconeguts són els que no et fallen mai.
Finalment
sonà un clàxon d´un d´aquells cotxes que passaven de tant en
tant.
Els
dos aixecaren el cap a l´uníson, girant el cap al cotxe aturat
davant el pas de franges blanques i esquerdades. I el Manel veié els
ulls melosos de la Laia, i la Laia els ulls blaus i càl.lids del
Manel. Travessaren i van aturar-se al mig, just sobre la franja central, més blanca i menys esquerdada que les altres. El conductor, un home ja
gran, aixecà els mans del volant amb impaciència, i tots dos
escoltaren, enllaunat, un renec ofegat. Es miraren atentament,
cercant resposta a algunes preguntes. Ella es va treure els
auriculars sense deixar d´observar-lo. En Manel reconegué a l´instant la melodia.
-¿
Ens coneixem d´alguna cosa, tu i jo ?- li preguntà el Manel a la Laia.
Aquella
pregunta, de trillada com estava, semblava condemnada al fracàs.
Però ella tenia la seva preparada :
-¿
Mehldau ? -
-¿
I què tal si acabem de travessar ?- cridà l´home de dins del
cotxe, traient el cap per la finestra.
I
ho feren cap al mateix voral, deixant les franges blanques i
esquerdades sense la Mireia. I també sense el Joan.
