" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


29/12/16

Proverbi


El dia de Nadal em van regalar un llibre. L´obro i hi llegeixo un proverbi xinès, a l´inici del pròleg :

Si vols ser feliç una hora, embriaga´t.
Si vols ser feliç un dia, mata el teu porc.
Si vols ser feliç una setmana, fes un bonic viatge.
Si vols ser feliç un any, casa´t.
Si vols ser feliç tota la teva vida, cuida el teu hort.

I comença un nou any, i segueix sent tota una vida.






I Feliç Any Nou

23/12/16

Nadal




La terra eixuta i el desert estan de festa,
d´alegria l´estepa floreix.
La seva florida s´esbadella com l´Iris,
s´engalana i crida de goig.
Li han estat donades
la glòria del Líban,
les gales del Carmel
i de Saron.

( Is 35,1-6a.10)

I Bon Nadal.

21/12/16

Mehldau


Es van trobar al pas de vianants. Ella era en un dels vorals, el cap cot damunt la pintura blanca i esquerdada de les franges blanques alternant-se amb el gris atrotinat de l´asfalt que les separava. Es deia Laia, tenia els cabells castanys i els seus ulls eren d´un color indefinit i melós. Pensava en com ben d´aprop, les esquerdes, podien semblar petits rius o bé podien ser com ...bé, doncs com el que eren, esquerdes d´un blanc trencat. Després aixecà els ulls cap a l´altre costat del carrer. Allí, dret, hi havia el Manel, fixada la vista en les franges blanques a l´igual que ella feia un moment.

En Manel mirava de recordar on havia vist feia poc una fotografia d´un pas com aquell, amb les ratlles exactament esquerdades com aquelles. Portava el clàssic tabard mariner, amb les butxaques quasi bé a l´alçada del pit, el coll aixecat, els botons ben cordats, el cabell negre grenyut, la mirada blava amagada en algun lloc del seu cervell. Malgrat no veure-li la cara bé del tot, era ell. Segurament ell no la reconeixeria, els homes com ell – tots els homes, matisà ella interiorment amb somriure de regust salabrós – obliden fàcilment. Tot i que en Joan...

De tant en tant passava un cotxe.

La Laia s´esperà a que el record d´ell aflorés. No trigarà massa, pensà. Se la coneixia bé, aquella mirada perduda del Joan. En Manel, però, no aconseguia recordar res i aixecà la vista, frustrat. Es trobà amb els ulls d´ella, melosos, rera les parpelles capficats altre cop sobre l´asfalt. Se´ls coneixia bé , aquells ulls - els podria imaginar mil vegades i no equivocar-se ni d´una sola mil.lèssima de mil.límetre -, els cabells, la mirada intensa de quan pensava en si una cosa era d´una manera o d´una altre. Restà sorprès de que ella fos allí, a l´altre costat del pas de vianants. La Mireia. Tenia el mateix posat de sempre. En Manel va somriure. Tot i que no li veia bé la cara, estava segur de que era ella. L´amor és així de clar, de cristal.lí. Quan s´ha estimat una vegada a algú, no s´obliden tan fàcilment els petits detalls d´un gest propi, al.liè a d´altres persones. Ell era així de tanoca, perquè no oblidava res d´aquestes coses i les enyorava després. Per això alguna cosa li va bategar al pit a l´observar la figura d´ella, les mans a les butxaques de l´abric negre, estilitzant la seva finor. Si li pogués veure les mans...

De tant en tant passava algun altre cotxe.

La Laia va decidir-se a travessar, dubtant de fer-se o no la despistada, de girar el cap a un altre lloc o d´evitar la mirada d´en Joan, que feia tant de temps que... potser fora millor de canviar de ruta, ja travessaria més amunt. Però malgrat tot, seguia amb la vista sobre la pintura blanca esquerdada, preguntant-se si els rius es creuaven més d´una vegada al llarg del seu curs. En Manel seguia mirant-la. Llavors se´n recordà del disc que li havia regalat la Mireia el darrer Nadal que varen passar junts. Clar, el disc ! Era d´en Brad Mehldau, el seu pianista de jazz preferit. Un pas zebra en primer pla, amb la pintura blanca esquerdada. En certa manera, el pas de vianants semblava un teclat d´un piano. Un lloc per travessar d´un voral a un altre, d´una percepció a una altre. La del pianista i la del seu oient.

De tant en tant un cotxe alentia la marxa, i semblava mirar-se´ls.

En Manel va decidir de travessar tot i que després de recordar aquell disc, no volia pas fer-ho. Volia girar cua. I volia veure els seus ulls melosos, també. La Laia esperava amb neguit l´encreuament dels seus, tant blaus i freds i a vegades...en fi, els sospirs vindrien d´aquí una estona, perquè no ho faria, n´estava segura de que no ho faria. Als auriculars començà a sonar el Little Person, d´en Mehldau. Ara mateix voldria sentir-se així de petita, com quan era nena. Respirà fons i pensà en com els autèntics desconeguts són els que no et fallen mai.

Finalment sonà un clàxon d´un d´aquells cotxes que passaven de tant en tant.

Els dos aixecaren el cap a l´uníson, girant el cap al cotxe aturat davant el pas de franges blanques i esquerdades. I el Manel veié els ulls melosos de la Laia, i la Laia els ulls blaus i càl.lids del Manel. Travessaren i van aturar-se al mig, just sobre la franja central, més blanca i menys esquerdada que les altres. El conductor, un home ja gran, aixecà els mans del volant amb impaciència, i tots dos escoltaren, enllaunat, un renec ofegat. Es miraren atentament, cercant resposta a algunes preguntes. Ella es va treure els auriculars sense deixar d´observar-lo. En Manel reconegué a l´instant la melodia.

-¿ Ens coneixem d´alguna cosa, tu i jo ?- li preguntà el Manel a la Laia.

Aquella pregunta, de trillada com estava, semblava condemnada al fracàs. Però ella tenia la seva preparada :

-¿ Mehldau ? -

-¿ I què tal si acabem de travessar ?- cridà l´home de dins del cotxe, traient el cap per la finestra.

I ho feren cap al mateix voral, deixant les franges blanques i esquerdades sense la Mireia. I també sense el Joan.


15/12/16

Consol


Línia de cotxes, tots amb els fars encesos, il.luminant-me. Segueixen un tractor, fent cua per anar allí d´on he vingut. El meu carril buit, seguint la direcció contrària, d´allí on venen ells. La nit, just abans del dia.

¿ És això – tant diferent del que es podria pensar – el que se sent al marxar abans d´hora ?

Una pregunta pel consol, si més no ; de les anades i vingudes de la vida, dels amics i els seus destins, quan no hi ha res més a fer.

11/12/16

Fugit


Diagonals i simetries. Llums i ombres. Perspectives. Natures mortes i retrats molt vius. Misticisme i profunditat. Mans de filadora i un rostre sortint del quadre, de mirada i somriure arrogant. El violinista trompa, el barret d´arlequí i Rembrandt, d´ aire cansat. Contextualització i un incipient mal d´esquena. Fra Angelico, diví. Un bosc profund i Venècia, amb una història per ser explicada. Misteris del fugit ,aquí i ara, ben viu.

¿ Com atrapar tantes coses a la vegada ? És com una borratxera de bon vi. Així que em prenc els meus respirs, m´assec i glopejo. Miro la gent. Cap a l´hora de dinar van fent via. Així que m´espero, tot i haver-lo vist ja una llarga estona. Si he vingut ha estat motivat per veure´n un de ben d´aprop, un d´autèntic. Hi torno i em quedo a soles uns minuts amb ella. No cal llegir la fitxa, aquí només hi ha la solitud d´algú que la va saber interpretar, penso jo, com ningú. Hooper es va passar la vida pintant quadres així. Dona en habitació d´hotel. Amb una carta a les mans, afegiria. M´agrada pensar que és una carta, malgrat estar en blanc. Una carta esquinçada al vent, que diria el poeta.

Diu l´escriptor  Baricco que totes les històries tenen música pròpia. I parlant d´un llibre seu, Seda, diu que aquella història tenia una música blanca. Afegeix que aquest tipus de música, quan s´executa bé és com escoltar el silenci i als que la ballen molt bé, un els mira i semblen immòbils. Em sembla una perfecta definició d´aquest quadre. Dins seu hi ha una història pendent de ser explicada i potser per això no deixes de mirar-lo, per si et dóna alguna pista de la teva pròpia, tan blanca com la seva mentre ets davant seu.





8/12/16

Walker Evans





Veig una fotografia d´en Walker Evans. Anys 30,una casa, una família, la Gran Depressió en cada racó del blanc i del negre. L´home recolza l´esquena en un dels pilars del porxo. No sembla que l´aguanti sinó que més aviat sembla refiat que no cedirà. Dues noies adolescents se´l miren mentre s´arreglen els cabells. Una nena petita mira la càmera mentre es tapa l´ull dret – alguna cosa li deu picar – i un nen rera l´home, fent de contra-pes al pilar desmanegat. Els vestits, parracs. Els peus descalços. Si m´hi fixo més, un altre peu sorgeix al darrera, ¿ el d´una altre nena ? ¿ el de la mare ?, no ho sabré mai, em temo. Hi ha un gos, de prim que està quasi bé no se´l veu.

L´home tampoc mira a la càmera. Va calçat. Mira alguna cosa que té a les mans. A primer cop d´ull sembla que miri el mòbil. Penso això i acte seguit somric i sospiro amb el nas. Avui dia veus molta gent així, recolzada com aquest home, possiblement amb la mateixa cara de concentració en el que mira. Cadascú, però, és fill del seu temps. Si m´hi fixo més, veig que escriu alguna cosa en una llibreta que no s´arriba a veure. És esquerrà. És veu un petit full en blanc, potser el més polit de tota la fotografia.


Després descobreixo que l´home no és el pare dels nens. Els nens són els fills d´un arrendatari d´uns camps de cotó a Alabama. Llegeixo que el 60% de la població rural no tenia res en propietat en aquella època, a Alabama. No tenir res és això. L´home del mòbil es diu Floyd Burroghs, i els nens porten el cognom de Tingle. Hi ha una fotografia de la dona del Floyd. La dona d´en Floyd té una mirada aguda, intel.ligent. Traspassa el seu temps per dir-me que segurament ella tindria un mòbil també, si visqués allí i ara. No em diu res de lo dur que és viure, de la gran sort que tinc de viure en un món on tothom té tantes coses. Després mira de somriure. Porta un vestit molt bonic. El seu nom és Emma.