Alta muntanya

 

La imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada. Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el refugi de la vall.

Per sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si fos just a la vora d’una muralla, sota el cim. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn, els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre cop. No me n’adono fins que  ho faig i sé que és totalment efímer : la rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot i el cansament acumulat a les cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu  del qual mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.

 Veig com passa la tempesta i em giro per veure el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer. A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me.Llavors li recordo al meu germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar per resar l’Àngelus. 

Hem començat massa tard, de vegades passa. 

  

Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.

Bourdeaux

 

Bourdeaux : ciutat francesa d’aires grans. El Garonne en separa la seva part antiga de la nova, baixant ben majestuós sota el pont de Pierre, que travessem vàries vegades durant el dia. Dissabte calorós de juliol. Em fixo en la gent, des dels barbut desnonat dormint en una vorera de la Rue Fusterie, ja de bon matí, fins a la parella sopant just davant meu en una atapeïda terrassa vora el riu. La dona és bonica, francesa, pantalons curts blancs i cames morenes, fina, ben corbada de pit, llavis lleugerament molsuts, ulleres retro de cantells arrodonits, cabell llis de color castany que li cau a mitja esquena ; no ho puc evitar, la tinc ben bé a un metre, la veig en secció, la taula nostra està orientada a l’avinguda i la d’ella a la façana vella del restaurant, pintada de blanc i blau cel. Fruits de mer. L’ostra té gust de mar, d’oceà. És discreta, no mira al seu voltant ; en canvi, el company ulla, gasiu i fugaçment els veïns de taula mentre va parlant, no sé de què. Entre ells, una plata elevada de peix fresc que coronen dues llagostes. Té les mans fines, ella, com el cigarret llarg i prim que fuma abans de ser servits. Té classe, és distant, lleugerament freda, podríem estar a la dècada dels seixanta i no desentonaria. Tot torna, la bellesa i tot, només canvien les persones i ella potser és una excepció a tot el batibull de races que registra la ciutat, farcida de cares brunes i ametllades puntejades de blancs. I els turistes, com jo.

Miro la gent mentre caminem, durant tot el dia, pel centre de la ciutat. miro la gent mentre caminem pels carrerons plens de restaurants, les places i placetes esquitxant patis de llum sota tots aquests sostres vells que hem vist pel matí des del capdamunt de la Fleche de Saint-Michelle, far de la ciutat antiga, plena de gent nova. Miro la gent mentre em menjo un gelat de xocolata negre, un pèl amarg pel meu gust ; tota aquesta gent mirant-se als ulls, tots amb les seves vides aturades aquest dissabte al vespre, creuant-se per un instant amb la meva. Mai més la tornaré a veure, aquesta gent, ni a elles ni a la dona del restaurant, que he deixat un pèl avorrida mirant la llagosta sense avidesa.

Dissabte al vespre, passejant ara vora el riu, a la fresca, fent fotos a la norià de color blau, al vaixell de vela atracat a la vora, a les aigües que ja no son marrons ni plenes de fang sinó platejades i miraculosament blaves, reflectint les darreres llums de la posta i tots els reflexos damunt el mirall d’aigua, quan aquesta ha deixat ja de brollar dels blocs de granit que l’han fet coneguda a tot el mon. Le Miroir d’Eau damunt el qual els nens encara xipollegen els seus peus nus i menuts. Fotografio les llums enceses, ben distribuïdes, boniques, acollidores.

És quasi bé de nit quan d’un grup de quatre joves que passen pel meu costat, un d’ells, el més alt, em demana de fer-los una foto. Em sol passar : et veuen amb una càmera de les de veritat i es pensen que saps fer fotos. Els hi demano un mòbil per fer-la, també és l’habitual, de seguida te’l donen. Però el noi em diu que no, que amb la meva càmera. No l’entenc bé i me’l miro : barba de dos dies, ulls cansats amb un punt de melangia massa accentuat per la seva edat, com d’altres temps, de quan els herois eren antiherois. Porta un gorra i llueix una samarreta sense mànigues, desmanegat tot ell. Potser va begut però no m’ho sembla. Dos dels nois que l’acompanyen – l’altre és una noia que somriu davant l’escena – m’ofereixen de seguida els seus mòbils, com per sortir del pas a l'estranya petició de l'altre. N’agafo un i els fotografio, una , dues, tres vegades : a la pantalla surten dins uns quadres petits totes les cares, com si n’hagués d’oblidar alguna, com si fos important la nitidesa del retrat, emmagatzemat enmig de mils de fotografies que no s’acaben de veure mai. Potser és per això que després de fer la foto, ell insisteix : amb la teva càmera, em diu. Li explico que no la veurà mai, aquesta fotografia. Ell em mira llavors i em diu allò que he estat pensant bona part de la vesprada i del dia :

-Precisament per això, tu i jo no ens veurem mai més –

Em sorprèn i em convenç. Els hi faig la fotografia. A la meva càmera no surten quadres petits per enfocar els rostres, i la noia, al darrer moment, gira el cap damunt el pit del cap de colla, que els abraça tots, com protegint-los. Riuen tots – potser de l’absurd de la situació, de la meva ingenuïtat o raresa també - , menys el xicot de la gorra, que segueix amb el seu rostre immutable, d’ulls cansats, mig somrient a l’objectiu. Com sabent que segurament ha triat bé.

Llavors em saluden, i se’n van. Em miro la foto i veig que m’ha sortit un pèl borrosa, no tenia la velocitat adequada per fer un bon retrat. És clar que no importa massa - vaig pensar- , perquè no ens tornarem a veure mai més. Per si de cas, però, la deixo aquí.

 

 

Aturar-se

 

Aquests dies m’he quedat aturat, a estones, contemplant el mon que m’envoltava. Feia dies – masses dies – en què tot semblava perdre’s en l’ocàs del sol, fonent-se rere Montserrat, o en l’albada observada breument des de la finestra de la meva cambra. Pel mig, el dia, desaprofitant-se per fer-ne profit , és a dir, per pagar les factures. Per cuidar i ser cuidat. Algun moment però, ara que travesso el carrer d’una nau a una altre per qüestions de canvis d’espais laborals , era alguna cosa semblant al fet bàsic de la passejada i la simple contemplació del mon. Breu, és clar, però viu, tant sols per ser a fora. Torno a llegir Walser, em penso que l’entenc millor. Una frase seva només, fa que tot torni a fluir amb sentit, de pausa però també de continuïtat. El fil, descabdellat, torna a l'agulla.

Diu Walser :

“ El que entenem i estimem també ens entén i estima “.

Així que m’he quedat aturat, a estones. Arran de la vesprada, contemplant el pi solitari al marge dels camps de la Farinera, sense conreu però verds, acompanyat d’un fred ja inofensiu però vivificador encara ; al costat d’un dolmen mil·lenari , dalt d’un turó al Montnegre, amb un sol més que amable també, i un cel blau, i boscos d’alzina surera, d’escorça de pessebre ; observant una masia abandonada, d’arcada noble, ben construïda, però buida de vida ; alçant el cap cap a dues orenetes de cuablanca, damunt un fil elèctric d’un carrer solitari de vacances, cercant nova llar; plantat a l’hort com un enciam, escoltant refilades d’ocells, l’aigua a les mans escolant-se com els grans d’un rellotge de sorra. I als roquetars estimats, de bon matí, observant una parella d’aufranys sobrevolant majestuosos un cel de boirines primaveral. El mon per encetar, badant tranquil i silenciós.

També em vaig aturar davant el mar d’Arenys, per sentir les onades un altre cop. Necessito escoltar el mar de vegades, mirar d’entendre’l i estimar-lo. Pel demés, com diu Walser, no cal ni pensar tant sols, tant sols aturar-se i contemplar-ho per saber que és així, tot esperant la reciprocitat. La vida del flàneur, que és una mica la del somiatruites.

Per cert,  em diuen que les truites ja les faig força bones.    

 

Any nou

 

Començo un any nou. M'agradaria ser una mica com el burro aquest que vaig fotografiar fa un parell de dies. Poder reposar el cap damunt un any de llom suau i guaitar el present de cada dia amb mirada plàcida i un punt mandrosa. Sense esperar res més a canvi. Descansar de la vida sense ànim de lucre, sentint l'ànima en coses com aquestes.  

Avui he baixat a l'hort. Des d'allí he vist mitja muntanya enfarinada. He calçat una estona les cols, sota una fina pluja freda. La terra és ben molla. A la tarda he passat fotografies de la càmera a l'ordinador. He vist la dels burros, abans d'aquesta una d'un cavall blanc, vell, que pasturava dins un tancat. Em va seguir el pas al llarg d'aquella, acompanyant-me en silenci, només trencat pel so de les seves peülles damunt el fang. Tenia la mirada trista i resignada. Quan ja no podia continuar més, em vaig aturar i llavors  vaig mirar els seus ulls negres, sempre insondables. Ens separava la porta que delimitava la propietat,  el cadenat , els ferros punxeguts. Jo era a fora i ell a dins, però la sensació era de companyonia. Em vaig acomiadar i va girar cua, amb parsimònia . Un cavall ben blanc.

Després em vaig topar amb els burros, sense tanques al voltant, tots vora un feix de palla xopa. Ben lliures però sense moure's massa. Fent la seva feina de burros. Llavors vaig seguir caminant, sense cap mena de pressa.

Vint-i-un dies

 

És la regla del 21. Ho diu una noia que porta tatuada la cama i el braç esquerres amb uns motius que em son difícils de desxifrar a simple vista però que son bonics de veure pel simple fet de la pròpia fermesa de la carn on s’exposen : la noia es veu sana i forta, jove, de pell tibant com la d’un tambor . Amb ella, dues noies més i un gos que els segueix amb cara sorruda, pelatge marró, un gos ben fibrat, ben alimentat i ben educat, que ni es molesta a olorar-me quan passa el grup pel meu costat, camí d’Angostrina. Com que el lloc i el matí son solitaris, sento les seves veus abans de topar-m’hi. Una de les noies, la que sembla menys en forma, es queixa de lo que li costa sortir a fer exercici, i és llavors que l’altra li explica lo de la regla del 21, que consisteix en fer la mateixa cosa durant vint-i-un dies perquè aquesta esdevingui una rutina i , per tant, la fem sense pensar com qualsevol acte al qual ens hem acostumat. Però per aconseguir-ho cal fer-ho durant 21 dies exactes – rebla ella després de saludar-me amb un bon dia exageradament efusiu – i després tot és molt més fàcil. Un cop em sobrepassen les seves veus es perden pel camí que he estat pujant els darrers vint minuts . Van de baixada, i de baixada tot es veu millor.

Ara estic al darrer dia de vacances, estic sol a casa, son les sis de la tarda. Escric al pati del davant, que dona al carrer. Passa gent caminant, els hi sento les passes i les veus com sentia les d’aquelles noies, retalls de converses passatgeres ; acabo de llegir un conte de Borges, que no recordava : “ El jardin de los senderos que se bifurcan “  . Mentre ho feia podia notar la placidesa de la tarda enmig del relat de l’autor argentí, mesclant-se en harmonia paraules amb el pas mandrós del núvols pel cel, el cant de la cigala o la marinada de sud-est,  planant damunt les fulles dels plataners, remetent la seva lleugera frescor al pas pel cos, airejant el pensament i el pas tranquil, tranquil·líssim del temps. El conte l’he recuperat perquè en parlava un article llegit al diari aquest matí, una ressenya d’un altre llibre i un altre jardí, vertebrant històries. Aquest jardí del Borges...feia temps que no llegia Borges. Aixeco el cap i bado com manen els cànons. Defora passa la Sra. B. Amb la seva filla M. parlant de vacances, els hi conec les veus. Reflexioné que todas las cosas le suceden a uno precisamente, precisamente ahora ... llegeixo. Ara. Em miro els peus, les espardenyes d’espart que porto posades ; me’n compro unes cada estiu. Les d’aquest any, ara que me n’adono, tornen a estar foradades a causa de les ungles del dit gros de cada peu ; per més que talli l’ungla no ho puc evitar, les tinc una mica deformades i gruixudes. És com un senyal de la fi de les vacances, d’aquest vint-i-un dies a partir dels quals ja hauria d’haver aconseguit que aquelles esdevinguin rutina, segons la teoria de la noia dels tatuatges.  Però em sembla que no. Algun roser ha tornat a florir al jardí, amb roses xiques, com si fossin de propina. Xiulen les merles, com si avisessin algú. S’està bé, aquí.

Aquell dia vaig arribar a Angostrina i d’allí a Ur, per un camí que seguia una sèquia dins un bosc ufanós ; abans l’havia fet d’hivern, els arbres eren buits i l’aigua gelada. Ara l’aigua corria mansa i transparent i la mateixa sèquia feia del camí un petit túnel de verdor i silenci, per on els raigs de sol feien petites lluminàries, per on algunes papallones aixecaven el vol al meu pas, per on semblava discórrer jo dins un estiuet allunyat potser fins i tot de mi mateix. Era l’ara aquest dels segles de Borges. Per la tarda tornava a casa, just havien passat onze dies de vacances.

A fora tot sembla passar una mica més ràpid, perquè els llocs visitats son molts i diferents ; el temps es mira d’aprofitar millor i tot i la rapidesa, el mon estranyament es mou més lent i l’oblit de les rutines s’allunya més dels dies laborables que no pas dels de cap de setmana. Pel matins segueixo llegint mentre esmorzo, per exemple. “Al far “, de la Virginia Wolf. L’he gaudit llegint-lo mentre tothom dormia encara. O mig estirat a la gandula, després d’un dia de caminada, després d’un bany a la piscina d’aigua ben freda. A fora encara m’hi puc estar uns dies, però no masses. A casa no passen aquestes coses, em puc fins i tot avorrir i per solucionar-ho, llegeixo un conte de Borges i em poso a escriure una estona al pati, avui que molts encara estan de vacances. No escric mai al pati sinó és ara, a l'Agost.

Me dije adiós al espejo, diu el protagonista del conte. Que bo.

Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)

Santander. Notes ( II )

 

(...) El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu  despunta prima i molt verda, un arbre semblant a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de ser un temps normal i homogeni, constant   ... la idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia un far. (...)  

Santander. Notes ( I )

 

(...)  Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja, enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia, de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa, només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols, difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena.  (...)

 

Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.

 

Al llac de Puigcerdà

 

Feia molt de temps que no veia el llac de Puigcerdà. Hi arribo tot seguint, des d’Ur, el camí a Rigolisa després de creuar breument la carretera i enfilar una avinguda de plataners al mig de la qual hi passa aquella provinent de la capital de comarca .Al final d'aquesta llarga avinguda, l'antic camí es separa de la nova carretera seguint ara la traça de l’antiga sequia de la vil·la, un canal perfectament operatiu després de segles de portar l’aigua cap a aquesta cisterna d’aigua que és el llac, en la mateixa direcció on es dirigeixen les meves passes. Seguint-la, no em puc perdre. Camino, doncs, per aquest camí que abans de l’abans, en èpoques prehistòriques, formava part d’un llac que cobria tota la comarca. En vaig escriure unes ratlles, fa uns quants anys. Totes aquestes coses les aprenc llegint els panells informatius que es troben escampats al llarg i ample de la comarca, situant-me una mica més dintre de la història d’aquesta terra per on transito , d’aquestes restes del mon d’ahir, com l’església de Rigolisa, al costat del mas d’igual nom i que de lluny, del camí estant i amb tot el massís del Puigmal de fons, em recorda amb el seu campanar alt i sobri la figura sòbria i puritana dels primers colons d’Amèrica, amb les seves levites negres, els seus colls blancs i les barbes de capitans de vaixell. Ahab, per exemple. Digueu-me Ismael... aquesta església no respon a aquest món d’ahir d’aquí, però la fa alhora singular, particular per a mi ara que he llençat l’àncora en aquest racó de camí tot pensant en la gran balena blanca. Els rètols informatius em diran, en canvi, que aquest tros de camí en diuen el camí dels Enamorats, perquè es veu que per aquí venien a festejar els d’antes, quan la gent es mirava als ulls i es podien dir t´estimo abans d’anar a pastar vaques o encendre xemeneies dins cases envoltades de neu per totes bandes.

Segueixo encara l’estela de la sequia una mica més  al llarg del darrer carrer de la vil·la, vorejant camps per on algun cavall roig de pèl blanc em mira. Vora el llac és on s’hi van construir la majoria de cases d’estiueig a començament de segle XX : es tracta de cases grans on hi destaquen les teulades, rematades  de motllures de fusta amb figures geomètriques, com brodats rematant cortines ; sostres tallants de teules de pissarra negre, amb mansardes i petites torres que recorden, d’alguna manera, els casals campestres de les novel·les russes. D’això me n’adono quan finalment arribo al llac i l’observo, amb totes aquelles sobresortint més enllà, un petit skyline on el llac glaçat exerceix d’amfitrió altre cop a la imaginació, transformant-lo en una estepa plena de neu, amb aquell casal de pel·lícula ple de caramelles congelades, prenent forma al fons mentre el trineu, lliscant de sobte en un primer pla, trenca un silenci que només existeix dins la meva càmera, el meu ull observant l’escena abans de pitjar el botó com si fos una claqueta tancant-se dins el meu cervell. L’acció on Pasternak cita als enamorats uns quants dies dins un casal fred, on ell escriurà els seus millors versos.

Vet aquí com, de vegades, la càmera aconsegueix d’allunyar-me del munió de gent que m’envolta, del tràfec de totes aquestes vides alienes passejant com jo, prenent el sol mentre fan l’aperitiu, fotografiant-se amb les tranquil·les aigües mig glaçades de fons, on uns quants ànecs i un parell de cignes adornen el conjunt, fent-lo ben bonic ; deu ser, potser, aquesta negror envoltant la imatge, aïllant-la, protegint-la del temps present, transformant-la a l’instant en record . Deu ser alguna cosa més, potser, un viatge momentani cap a un món que no afirmaré desconegut ni on tot és possible; no, aquest món ja me’l començo a conèixer i haig de reconèixer el fet de que m’hi agrada fer estada perquè pren la seva pròpia realitat, sempre impossible de dur a terme, com somnis de mirada oberta. El gel, el sol i les cases ; el cel blau, el fred i llavors, de sobte, el trineu, lliscant com un miratge damunt el llac. El pas de la vida és com el mirall d’aquest gel, desdibuixant-la i refent-la de manera que una cabellera rossa aconsegueix d’allunyar-se enmig d’un silenci d’estepes blanques.

No cal patir massa tampoc, perquè tot passa tan ràpid com la velocitat aquella de la llum que apreníem de petits : exactament tres-cents-mil quilòmetres per segon. Fet això, vaig encerclant aquest tros de vida per eixir finalment cap al centre de la població, on m’aturaré a menjar una mica.

 

 

Ur

 

A l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra , petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont,  em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins un altre riu, després fins a un o dos  pantans, més tard seguirà el seu curs fins al mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on diuen que arrelà un dia la vida.

Vaig bé, em dic mig burleta tot pensant en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête, que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert. Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...

Tot i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers, com si Ur fos un poble sense veïns.  Dos ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del poble.

 

Internacional

 

El general menja un bistec rus, ben cuit, com a ell li agrada. Mentre ho fa, els soldats al seu càrrec avancen implacablement dins un nou territori ocupat. Els habitants del territori fugen de les seves llars, cercant seguretat en d’altres països. Els altres països creen camps de refugiats. Els refugis son finançats per organitzacions no governamentals, fetes d’aportacions desgravables fiscalment : 15 €, una tenda per família ; 50 €, una estufa per passar l’hivern.

El general s’aixeca , ben tip, i somriu al president quan encaixen les mans. La guerra és bona, es diuen en silenci. Els soldats miren enrere, al silenci de la gent morta i les llars destruïdes. Volen tornar a casa seva. Els refugiats també, però ploren per no poder-ho fer. L’enemic s’amaga en caus desconeguts. L’enemic de l’enemic sempre guanya, perquè té la guerra assegurada, passi el que passi. Un fusell rus s’aixeca enmig d’una oració. El seu déu és també l’enemic, perquè és un déu que salva vides de miracle, puntejant bales en orelles en comptes de cervells forassenyats. Déu feu l’home i veié que era bo. Déu deu plorar de vegades, malgrat els segles. El reporter informa, tot assenyalant el cel ple de míssils. Els presidents amenacen com feien els antics reis : nosaltres...

Nosaltres també ens morim.

  

Ad hoc

 

De sota el ràfec

pren vida el primer matí :

l'ocell ja vola.

Tot el temps del mon

 

Fullejava fa uns dies, havent dinat, un llibre sobre el caminar d’un tal Le Breton, antropòleg, sociòleg, etc. A la introducció hi comenta que el llibre en qüestió era el quart que escriu sobre el tema. Hi parla del viatge a peu, de l’abans fins al després, reflexionant sobre temes diversos, tots damunt camins ja força trillats, a mode d’estudi basat en una àmplia bibliografia, que es pot llegir al final i que dóna suport a bona part del llibre. Thoreau, Hazlitt, Stevenson, Walser ... tots hi son. Prou bé per després d’un bon àpat d’aniversari, el dia abans de marxar cap a casa. Una setmana de caminades diàries per la Cerdanya francesa, majoritàriament sol.

El dia abans de l’àpat, pel matí, plovia i es feia tard. Feia una bona randonée, tota una circular de un dia sencer, amb parada per dinar al mateix lloc on el dia després llegiria aquell llibre. Matí i tarda oposats. Plovia i encara em quedava un bon tros de recorregut. Com sempre em pensava que tenia tot el temps del mon. Primera reflexió mentre em queia una pluja que no em molestava massa, però que em feia anar de pressa . El paisatge havia desaparegut com passa sempre que un fa tard, sigui on sigui. Amb pluja tot regalima com quan mires el mon darrera una finestra mullada. Pels camins dels riverians no hi transitava ningú, al cel no hi havia ocells i només predominava a l’ambient la pluja omplint bassals i rierols. El so de l’aigua en un mon buit. Le Breton parla dels moments avorrits del viatger. No sé si serà per lo poc que camino a l’aire lliure però el cas és que l’avorriment no és de cap manera present quan ho faig. I recordo aquella caminada sota la pluja com la d’un heroi una mica talòs, entestat a només fer servir els peus durant uns dies per recórrer distàncies extremadament curtes : podia trucar i que em recollissin al trencall d’Osseja, sense anar més lluny, però això, en certa manera, seria com un petit fracàs a la planificació del dia, consistent tant sols a caminar per senders unint pobles, cadascun dels quals formaven part d’un itinerari amb inici i final en un mateix punt. Així que vaig continuar fins arribar a lloc, fer un bon àpat regat de bona conversa, per seguir la ruta a la tarda.

Fou una bona tarda, després de la pluja. El cel s’obrí i el sol aclarí el panorama, el paisatge i la gent, que aparegueren com els cargols. El corb feia de vigia damunt l’atalaia d’un arbre frondós ; la terra transpirava certa flonjor, l’aire fresc es respirava millor ; el pensament del temps desapareixia amb el caminar agradós, tranquil i benigne. Tot semblava a lloc, com si la tarda retornés totes les reflexions dels erudits moderns, resumits en aquesta bonica frase que diu que tot viatge és el camí mateix, i allò de que–  citant Le Breton a Antonio Machado- caminante no hay camino / se hace camino al andar -. No sé si és això, però. La poesia d’un exiliat no és la mateixa com la d’algú com jo. Emular Graq, per exemple, quan pren notes al seu llibre “A lo largo del camino” o al magnífic llibre que és “ Les aigües estretes” és un bell objectiu al qual m’he dedicat durant anys sense saber si em portaria a algun lloc. Suposo que  escriure és una manera de caminar, cal posar-se les botes, agafar la motxilla i veure per on tiraràs el dia que et poses a fer-ho. Llavors sorgeixen idees, records, potser una mica de poesia i tot. o algú amb qui parles de la lumière, com la senyora francesa que s’atura tot fixant-se en com faig una fotografia a la capçada d’un arbre sobresortint d’un petit turó de camp, acabat de segar. Té la cara plena d’arrugues fortes dins un rostre saludable. Va amb un gosset que després de bordar-me unes moments m’olora i m’accepta, tot entenent que no soc perillós. Em diu que l’any passat va fer un reportatge sobre les marmotes, a Porté, o almenys això és el que jo entenc, mentre parlem en un català-francès-francès-català prou bo. Tant ella com jo, doncs ambdós hi posem voluntat. Vet aquí com acabem parlant de la llum i de l’eté i la fotografia. S'acomiada tot mencionant  la pau d’aquella tarda tot caminant sense fer soroll pel terra humit. Del lloc, del moment. Jo somric i assenteixo, tot pensant en aquest matí sota la pluja. Tot canvia, fora lloc, fora d’hores, una mica a fora de tot.

Ara pinto una paret del menjador. He tret quadres i fotografies , he apartat mobles, he rascat els trossos vora les esquerdes, tot arrencant algunes tires de pintura antiga. La paret és buida, amb totes les marques deixades pel pas del temps. Com els dies d'abans de la pluja, quan tot era sec, el cel potser massa blau i a les nits encara feia calor. Em volten el cap aquestes coses veient la paret buida, així que aturo la feina i em poso a escriure, amb la voluntat d’endreçar un excés de pensaments.

Com sempre que faig vacances, tinc tot el temps del mon per fer-ho.

D'hivern ( II.II )

 

Segueixo amunt per la pista rural fins arribar a un trencall on em desvio per trepitjar definitivament terra, per entrar als antics camins de pastures, giravoltant un tros de bosc fins una tanca que m’obre la perspectiva d’un canvi de rasant aponentat : apareix la claredat de l’horitzó al fons i els vessants muntanyencs un rere l’altre al davant meu com solcs d’un camp enfilant-se a nord enmig de boscanes i algun poblet estancat en planar, fent de sentinella.  Les tanques s’enllacen, les obro i les tanco com qui entra ara en un jardí, ara en un altre . En un, el camí és suau, de vista clara ; el següent m’endinsa en la fragància fresca d’un avetar ; després, un passadís d’avellaners i més enllà, el camí vorejant marges de pedra. Murs de pedra seca construïts fa temps, anivellant camps de conreu, eixamplant cultures primàries. Fotografio un primer pla dels rocs alineats, tornejant el sender. El camí, finalment, m’apropa a un pont : a sota, el riu.

El riu passa per la Vall de la Llosa, i porta el seu nom. El pont el travessa just per entrar al mas del Vilar, que sembla tancat. M’aturo al pont i observo l’amplada del cabal, en direcció sud. Sempre m’he sentit atret per aquesta mena d’aigües, lliscant avall enmig de les pedres , trencant-les per damunt dibuixant petites ones blanques al seu pas ; un quadre inalterable i viu, amb tota l’acústica salvatgina que l’acompanya, la veu de la deu, allí on, segons diu el diccionari, aflora l’aigua a la superfície terrestre provinent d’un aqüífer subterrani. Mai se sap d’on prové certa felicitat, però en  aquest cas, aquest aqüífer ho fa des d’uns quants estius de primera infància, quan les pedres eren grosses i blanques i l’aigua la més freda de la terra. Contemplo ara les aigües baixant i  és clar, la història i les ànimes de tots aquells homes i dones, com escumes blanques, es divisen més a prop o més lluny, però sempre fins on s’atansa la vista. Recordo quan llençava un tros de branca i veia com anava salvant tots els obstacles fins que moria en un remolí llunyà .Llavors, el riu tornava a ser el mateix. Potser és això, ara que hi penso. El riu és el mateix.

Tot i així, no hi ha neu, com no acaba d’haver-hi hivern. Per aquestes contrades hores d’ara el riu dormiria més plàcidament, i el gel es faria present. Sense això, la ment recula massa de pressa cap al que ja no hi és, i amb ella certa tristor també, vestida de pau. Aquí no faig cap fotografia, perquè falta llum i no trobo cap motiu interessant, no pas més que aquests pensaments per on passejo també.  Acabo de travessar el pont i enfilo cap al petit pàrquing que hi ha vora les restes de l’ermita de Sant Marc, de la qual només en resten els fonaments. La vall és al punt més ample aquí, i hi passa una petita carretera direcció Viliella, que és a l’altre banda del vessant oest, visible des de més amunt. A nord, el camí cap al Salt del Molí i més amunt, les restes del Castell de la Llosa , on no podré arribar, vora la frontera andorrana. És bo de no poder arribar també. No arribar fa sempre la tornada més dolça.

El camí del Salt del Molí és una excursió breu en si mateixa, i per aquí em trobo gent. Una parella amb els seus fills, nen i nena. Estan aturats. El pare amb el fill, afilant amb una navalla una branca d’arbre ; la mare amb la filla, aquesta darrera filmant-la amb el mòbil mentre la primera fa uns passo de ball prèviament assajats. No hauria de ser al revés ? em pregunto. La nena li torna el mòbil i mentre mira el resultat, passo entremig de tots sentint-me invisible. Quan soc al molí, mig enrunat, em dedico a fotografiar el Salt. El sol ha sortit una estona, practico amb la velocitat de la càmera per aconseguir que l’aigua s’aturi dins ella. N’observo el  resultat mentre la petita família arriba a lloc. L’home es posa ben a la vora del salt, ben dret i d’esquenes, observant-lo. La mare el fotografia des del camí, damunt un petit pont on un ciclista fa una estona s’ha fotografiat també. Suposo que les imatges no trigaran a ser dins el famós núvol, on tothom es dedica a penjar estrelles. Les meves trigaran una mica més, sovint les penjo en una xarxa de fotografia, on també em dedico a fabricar estrelles veient llocs on segurament mai estaré. La nena m’observa, a mi i a la meva càmera, curiosa. Li somric, amb complicitat. Pel que he vist abans, de moment encara no balla.

M’espero a menjar, tot i l’hora que és. Son vora les tres. Amb tranquil·litat torno. A la llera del riu, menjo i em faig una foto dret, amb el dispar retardat, tot esperant de veure – qui sap – alguna traça d’aquella primera infància on somreia a la càmera sense por. Ara em veig entotsolat. No m’acaba d’agradar i l’esborro. Més endavant m’estiraré una estona en una de les deveses transitades durant el matí, i tancaré els ulls plàcidament al pas del sol, dels minuts, de la tarda ; els obriré i la serralada seguirà al fons ; m’aixecaré i caminaré altre cop sabent que avui ningú m’espera ; passaré altre cop per Ardòvol i la mateixa vaca blanca amb taques negres - o negre amb taques blanques ?- mugirà sense jo saber si per dir-me hola o adeu. Baixaré per la ruralitat de la carretera a Prullans, m’aturaré a la font i m’asseuré una estona al banc, vora el doll. No pensaré massa en res, tan sols deixaré les cames reposar. Badoquejaré. Tot baixant el darrer tram, encara fotografiaré el vol d’una àguila.

Finalment, arribaré al cotxe quan ja el sol s’esmunyi. Aquests dies sembla que fa drecera mentre  marxa. Agradablement cansat, tornaré cap a la llar de foc i la lluna creixent. No em cal gaire cosa més.

 

 

 

 

d'hivern ( II.I )

 

Vaig fer moltes fotografies. La càmera, al engegar-la cada cop que la treia de la seva funda, m’anava avisant que havia de configurar el dia i l’hora. Jo no li feia massa cas, anava veient i comprovant que aquelles sortien bé i quedaven guardades a la tarja de memòria. Ja ho faria al vespre, com va ser. No hi vaig pensar més. Al tornar a casa les vaig traspassar a l’ordinador. N’havia fet moltes, en cinc dies. Després, sense comprovar si aquell les havia entrat totes, vaig fer neteja de la memòria. És una cosa que no he fet mai, doncs l’antiga càmera no m’ho permetia, les havia d’anar esborrant d’una en una ; amb la nova hi ha una funció que permet  fer-ho de cop. L’ordinador no m’havia avisat ; la càmera tampoc. Només importa fotos amb dia i hora, per lo que totes aquelles fetes aquell dia es van quedar a la càmera, juntament amb la resta. I al netejar la memòria, es van volatilitzar.

No em va saber massa greu per les fotos en si mateixes – la història de la fotografia no se’n ressentirà pas – sinó perquè perdre aquelles fotos va ser com perdre el fil de la història d’aquell dia, del recorregut fet a peu de Prullans al Salt del Molí. La fotografia em serveix com em serveix l’escriure : després d’anys de no veure-les puc  recordar al moment com  vaig fer-la, en quines condicions, on i com vaig arribar a aquell punt de pitjar el botó. Escrivint, l’efecte és superior : en comptes d’escriure en paper, quan llegeixo al cap del temps una excursió feta o una vivència o un pensament sembla com si ho hagués fet sobre una pedra. Té un efecte sorprenent en la memòria del viscut, com si em fos donat un cert do d’eternitat, que la sola vivència mai faria. És per això que ara, quan encara son fresques, faré una memòria fotogràfica d’aquell dia, el qual, sense data ni hores, em fa l’efecte de que, pensant-ho bé, va ser  el millor dia- possiblement l’únic de l’any passat- en què vaig desaparèixer del mon amb la sensació de ser com aquell home que es va adormir sota un arbre més de cent anys.  

Prullans és un poble encarat al Cadí, dins el seu Parc Natural, arraulit sota els primers turons orientats a nord, per on els camins s’alcen ràpidament cap a diverses valls enmig de bosc i pastures, per camins que porten cap a França. Avui faré un tros de la ruta dels Bons Homes, dita també dels Càtars, la que va de Berga a Foix. Un cartell me n’informa a l’entrada del poble, on deixo el cotxe en un petit pàrquing que hi ha sota el conegut Hotel  Muntanya, avui convertit en el que s’anuncia com a spa-resort. De fora estant miro la terrassa. Hi havia estat fa molts anys, la recordo ample, enfront l’antic edifici de l’hotel, amb herba ben segada per tot el recinte, esquitxat de para-sols  i amb vistes magnífiques a Bellver i al Cadí, molt assolellada. Ara hi veig herba artificial enmig d’un espai més urbanitzat, com si el lleure s’organitzés en zones ben delimitades, segons el que es vulgui, tot sense sortir del recinte : piscines cobertes, jacuzzi a l’aire lliure, zona de jocs per nens... no es veu molta vida a la resta del poble, en general, tot i l’hora i el fred . El casc antic, però, queda una mica més enllà i les franges vermella i roja del GR em porten ja de seguida cap a un camí rural que s’enfila en direcció Ardòvol. Un tractor em passa pel costat, conduit per una dona, que sembla anar per feina. El campanar de l’església toca quarts de deu. Fa força fred, tot i la tèrmica, el forro polar i l’anorac. El fred però, és de fondalada més que d’estricte hivern.  Em fa dubtar una estona, el necessari fins que el cos agafa temperatura ; aquest primer tram el camino de pressa, a pas ràpid. Hi ha molt terreny en venda, antigues bordes i cases abandonades, algunes de reformades, altres a mig fer. Segones residències.

Primera foto del poble, en la distància adequada, ja mig lluny del cotxe- sempre em sorprèn el lluny que queda el cotxe a poc que començo a caminar - ,després d’un  quilòmetre i mig de pujada enmig de prats on pasturen vaques. Una , ben a prop, ajaguda, em mira mentre faig la fotografia. Molt tranquil·la, indiferent com ho son les vaques en el camp, em mira i jo miro el meu reflex en els seus ulls, com si fos dins un zoom ; tinc la impressió de que qui m’ha pres la imatge és ella, i la mastega tot meditant sense dir-me res. Guardo la càmera i segueixo. El dia és gris, amb núvols baixos. Al poc, una font, la font de Subirana,  d’aigües toves, amb poc potassi i sodi segons m’informa un cartell al costat del caminet que hi baixa. Bones vistes, altre cop. El broc és lliure i l’aigua hi surt amb ganes neta i clara. Bona i fresca, la tasto quan hi deixo caure la mà a sota mirant de que no se m’escoli tota portant-la ràpid a la boca. Fotografio el broc i l’aigua caient i penso que ja m’asseuré al banc quan torni per la tarda, per pensar, potser, en com l’aigua s’escola entre els dits sense remei, com tantes d’altres coses.

Com un bon home seguint el seu camí, continuo caminant per la petita pista rural asfaltada plena de pegats recents de quitrà i sorra, signe de gel foradant la via, la qual va  fent giragonses al meu pas, voltant el relleu de la muntanya, mostrant-me un mas abandonat, mig enrunat, voltat definitivament de bosc abans d’arribar a Ardóvol, ben a la vista de fa estona, allí dalt, quatre cases orientades a sud , amb més camps i vaques, més rural, més rude, menys cuidat i tot i així, segurament més acollidor. Aquí dalt, el camí deixa el llebeig per girar a tramuntana : un petit coll on hi ha una caseta d’aigües i on m’aturo per fotografiar un camp tancat, a unes roderes de camí damunt l’herba enfilant-se fins a fondre’s amb les parets de roca de la serralada, com si fos una pista d’enlairament cap a un mon perdut o més aviat retrobat- aquell mon on certes àguiles hi fan de missatgeres -, quedant difuminat en tons grisos i blaus, quan l’observo un cop feta. Un rètol abonyegat pel anys, i que marca cap a Prullans amb forma de fletxa, es deixa igualment fotografiar. Una vaca remuga alt, no sé si per dir-me hola o passi-ho bé. Giro i continuo, encarant nord.

 

...d'hivern ( I )

 

Cases sense sostre o , més ben dit, cases amb sostre natural, reflexes d’arbres protegint vides sense demanar res a canvi. Amb aquestes paraules recuperades del magí  una tarda de Nadal , continuo : així és la natura, fins i tot a l’hivern. Passeig de tarda amb suficient fred per sentir-me viu encara. M’aturo a escoltar el riu, a respirar l’aire, a fixar-me en les boirines dels fums de les xemeneies. Un carrer de poble, cases de pedra, un portal amb data antiga al damunt i el cancell de fusta, tancat. Truco al temps i li pregunto on para. Em mira sense dir-me res, com el pidolaire quan estén la seva mà demanant almoina.

 De sobte, un cavall solitari de crinera i peülles blanques, cos ferreny i rogenc, pasturant solitari en un prat de immensitat dubtosa – potser és el punt de vista de l’ull  desassossegat – , fondejant el Nord rere seu amb neu clapejada i cel gris. Recordo llavors els tres reis, però al girar el cap, ja no hi son. A l’estiu van desaparèixer sense deixar rastre. I encaro més arbres nus, alguns amb formes de gegants soferts, petrificats en algun moment de lluita del passat, per causes difícils de discernir : si la gelosia, l’amor o la ira del perdut en combat, convertida ara en oblit mentre camino per entremig d’ells com qui camina entre columnes de palaus destruïts. Decideixo fer de la necessitat, virtut.

El sol, esmorteït entre núvols tot el dia, decideix d’aparèixer just al final, mentre baixa lentament, oferint-me una recompensa vaga, una benedicció pagana als meus pensaments que les botes masteguen al seu pas pel camí. Un gos apareix a l’horitzó, corrent lliure per uns moments. Com deia Dylan, si els gossos corren lliures, llavors, perquè no ho fem nosaltres ? L’observo tot gaudint de la seva felicitat momentània, enmig d’una llum decidida a fer més bell el paisatge, abans d’apagar-se. Una veu de dona el crida. Ell no li fa cas.

 

L'espera

 

Estar-se quiet i no esperar res. Potser, tan sols, el temps. Passa el temps lentament, a cop de sol amagant-se rere les muntanyes. Veig, llavors, un contrallum al marge del camí : espigues, flors seques, herbes...totes alineades en negre. Penso en ombres xineses, mogudes pel vent suau de la plana. El so de la màquina nova, al disparar, m’agrada ; és suau i quiet, poc estrident. Les fotografies resultants son boniques.

El paisatge és sec, no hi ha bassals, la terra crostada i les restes de les tiges segades, punxegudes, d’un color groc dur, cruixen sota les botes al trepitjar-les, amb un  obscur, quasi bé  demolidor so , una mena de missatge profètic de la llum mentre mor, un dia més. Regnes. Palplantat, espero el pas d’una au xisclant a l’ocàs ; m’imagino un cérvol a contrallum, amb la cornamenta ben perfilada, observant-me. Potser és l’efecte d’haver estat llegint aquests dies “ A la pell del llop”, de la Kerstin Ekman. El protagonista hi veu un llop ; es tracta d’un caçador suec, a les acaballes de la seva vida. Records de caça, de natura, d’ancestres i salvatgia. De llibres, també. Jo penso en un cérvol, una àliga, un mussol, però el cérvol, més tard, assegut a la gandula del petit pati emmurallat de verd, se  m’apareix emmarcat per la llum de la porxada, mirant-me sense reticència. Tant difícil fora això com que jo escrivís bé.

Com Pessoa, per exemple, força inintel·ligible de vegades però transmetent la certesa, la veritat, l’autenticitat de les paraules bellament escrites.

“ Així, entre els murs alts de l’audàcia absurda, a les rengleres d’arbres i en els ensurts d’allò que es neuleix, un altre que no fos jo sentiria dels llavis trists la confessió negada a millors insistències “  .

Els murs alts de l’audàcia absurda...poca gent escriu així de bé. Pessoa era poeta, pel que sé, però aquest “Llibre del desassossec “ és, llegit amb la precaució i el distanciament necessaris, un llibre que se’n podria dir de vers lliure. I el protagonista, que escriu una autobiografia sense fets, podria ser jo. Podria, en certa manera, tot i que no. Jo espero el cérvol i mentrestant trobo ombres xineses. El sol i la llum segueixen al darrera, amagant tots els seus secrets.

Telecadira ( i III )

 

Aquest és dels que no parla, dels que no inicia cap conversa, com jo. Pugem junts un parell de cops, ell a una punta i jo a l’altra, en el que sembla un acord tàcit per mirar de no anar sols, la qual cosa i amb el pas de les hores, és el que acabem fent, quan ja no hi ha cap rastre de cua al telecadira.

Seu inclinat endavant, els braços recolzats a la barra de protecció, la mirada fixe, concentrada cap un punt indeterminat endins la lenta monotonia de l’ascensió, feta de pilones, una rere l’altre ; la velocitat és de parsimònia, la qual cosa resulta alliçonadora, apreciant-se aquell punt de resignació cap a totes les coses que el temps va llimant de mica en mica : potser és cap a on mira ell, estossegant a estones per seguidament fer pujar els mocs del nas amb una inhalació ràpida. És alt, de faccions serioses ; porta una petita perilla entre el llavi inferior i la barbeta – fa uns anys va estar molt de moda -, esquia amb snow-board i ja té una certa edat també. Els nois que envaïen fa uns anys les pistes amb l’snow es fan grans, potser aquest és el darrer de una colla d’amics que venien a passar-s’ho bé els caps de setmana; potser els amics ja s’han afaitat la perilla i fan coses més serioses, com tenir feina , dona i fills. Potser pensa en com, de jove, no hi ha cap final. Com jo, potser es fixa en les nostres ombres negres desdibuixant-se damunt la neu al pas lent del telecadira.

Quan escric això, ja no hi ha neu a les muntanyes.