Fragment d´un somni llarg

Estic assegut havent dinat, mirant els núvols. Fa vent, l´escalfor del sol és un va i ve bessó al remor de les fulles de l´arbre del carrer, al grinyol sèc de porta mal tancada del llarg xiprer fent bandades . El vol de les orenetes és alt, molt alt , travessant el quadre dels ulls sense temps per saludar-les amb un hola o un adéu. Els núvols es fan, però es desfan de seguida pels seus extrems com si algú n´agafés un tros amb els dits com s´agafen el núvols de sucre acabats de fer en una tarda de fira, ara que les fires transhumen ja les primeres festes majors dels barris de ciutat.

Els núvols es desfan. Es desfan en teixits prims de fums blancs transparents, i transiten una estona dubtosos, sense força per marxar, a punt de fer-se fonedissos. Els ulls de la tarda són com aquests núvols, volen marxar però no poden, dubtant dins boirines que van i venen . Cerquen algun senyal, una forma definida. Mentre la busquen, una música sorgeix del carrer, d´un pati veí, entre xiscles de canalla intermitent : sembla el so d´un vibràfon, de notes delicades , de vellut sonor. La música s´exten com en un conte per l´aire sobreentaulat de la tarda, defineix la singularitat del somni perquè és indefinit, sense melodia aparent, però encaixa en la percepció del pensament que cerca algun significat al fons de les formes dels núvols, al va i ve del sol, al so del remoreig dels arbres del carrer, a les rialles dels nens jugant als patis veïns.

No penso en el somni, perquè sóc dins d´ell. Només l´escric de pressa, molt de pressa, perquè sento com el vaig oblidant com s´obliden tots els somnis, accelerant el pols del cor als dits neguitosos.

Finalment...al final la música s´atura, els núvols tornen a compactar-se en un de gran i gris, les rialles dels nens cessen, i tan sols queda el cruixit del tronc del xiprer, la creu negra d´una oreneta, i el vent, movent les ales d´un record amable, un tros de vida d´un altre lloc, d´un altre pensament. Oníric, com un mar encassolat dins un forn.