Concentració

Per a molts, jugar als escacs resulta avorrit. Jugar als escacs requereix concentració i inteligència, a més d´ una bona dosi de inuició i paciència. Això diuen els entesos. També diuen que un no ha de fer cas el rival, sinó dels moviments del rival,  buscar l´anticipació a aquells, averiguar la seva estratègia.

Desconcentrar al rival està mal vist. Però es clar, hi ha maneres i maneres de desconcentrar un rival...la Faye Dunaway, a ritme de jazz, m´ha deixat bocabadat aquesta tarda. Bé, a mi i a l´Steve McQueen. Després d´aquesta escena m´han vingut ganes de tornar a fer una partida.

Pluja

Cada gota que cau és un ull que em mira.

De por, calma i certesa...de furia, goig i tristesa

cada gota que cau em mira.

Passa, m´esguarda i em plora

poc abans de batre la terra.
Daltabaix cau ;

silenciosa, mor amb un lleuger tap-tap continu :

d´aquell ull que era

en fa torna la pluja.

Consciència

Si hi ha pluja, els ocells canten. Si els ocells canten, surt el sol. Si surt el sol, la terra s´escalfa. Si s´escalfa la terra, la vida sorgueix. Si sorgueix la vida, una nova olor s´escampa.I és llavors, com diu Stevenson, que la ment en pren consciència com un perfum, i el gust nèt dels arbres, el gust de la terra al matí, és impregnat dins l´aire.

Instant de sol sota els roures, la humitat s´eleva amb lleugeresa. Xopes les campanetes, d´altres s´eleven en silenci pels troncs impertorbables d´on broten fulles noves. El pi roig perfuma l´aire del matí. I sí, canten els ocells, però ho fan a cor, sense floritures. Hi ha encara moltes gotes per comptar, i moltes d´altres pendents de regalimar pel suau talús verd de la primavera.

El sol torna a marxar i en el camí, la pluja fa la seva feina a batzegades, ni intenses ni minses, calant cuixes, calant esquenes, desfent clenxes per allí on passa. Sobre els morrals, el cel té doble fons i diverses durades, i el sol que no il.lumina aquí, és allí, i allí i més enllà, i després aquí i després se´n va, i així fent, del gris plom es passa al blau fosc, i del blau fosc al blau cel, i el cel es reinventa de colors una i una altre vegada. El mapa d´isòbares medita la propera jugada i mentrestant, als camps de pastura les margarides s´engreixen daurades i blanques, encasullant la cerimònia on l´orgue de les tronades s´allunya, meditabund, dins l´eco envoltant la contrada.

Amb les mans a les butxaques

Quan ja no queda ningú, els rossinyols canten enmig del bardissar, dins la llarga llengua de la riera atapeïda del groc de la ginesta, que és la senyora de la casa . Altres ocells travessen el camí amb presses alegres, parant-se a les branques de l´ametller més verdós, o sobre els fils metàl.lics dels tancats dels horts. Els ratpenats drapeguen altre cop com si algú una mica maldestre els hi fes bategar els braços amb fils invisibles per sobre seu. Algun conill treu el cap, quan ja fa una estona que els darrers gossos han deixat d´olorar els marges del camí cercant-ne els seus rastres, i els seus amos ja estoven el sopar dins els microones. Sota la figuera, arran de les escales que pugen cap al món més desconegut del dia rera dia que va passant amb els seus canvis més subtils i substancials dels anys rera els anys, les fulles cobreixen ja les branques que fa unes setmanes eren ben buides. L´olor, però, no té la força de les cebes que ja són a punt, o dels pètals dels milers de roses que ja van desfullant la primera collita.

Bufa l´airet de la riera, i el cel s´estronca lentament. Una filera d´un sol núvol, llarg i esprimatxat, s´allarga, interminable, direcció est. El sol arriba a la seva alçada i el tinta de color salmó. Un baix relleu fulgura una estona sota el núvol, envoltat del blau fosc per on alguna estrella va pigallant la nit a punt de caure. La linea corba color de peix té la percepció d´una aurora boreal kitsch, com de gelat de maduixa i nata, congelada un instant pel caprici del núvol llarg i esprimatxat, diluïnt-se sobre el meu cap.

Brahms ressorgeix del migdia d´un Diumenge en la quasi nit d´un Dilluns, les mans a les butxaques del xandall, els ulls enblanquinant el salmó que s´apaivaga en direcció a la llunyania del mar.

Relectura

El príncep Mixkin torna a Petersburg i va a casa d´en Parfen. Fa temps que no es veuen. En Parfen li confessa que durant aquest temps de silenci entre ells dos ha generat una gran rancúnia envers ell, però que amb un quart d´hora d´estar-hi parlant  ja se l´aprecia  com ho feia abans. Entremig d´aquesta trobada m´adormia ahir a la nit, pensant en les conseqüències dels silencis perllongats, en com el distanciament porta a la rancúnia sense sentit o a la indiferència més absoluta. Dostoievski és un mestre explicant aquesta mena de coses, i “L´idiota” està resultant ser una delícia de llegir. Rellegueixo aquesta història sense recordar res de la primera lectura feta, fa uns quants anys. M´adono del silenci perllongat que hi havia entre el llibre i jo. El meu record era vague, la d´haver llegit un llibre avorrit, amb una història de la qual ho havia oblidat tot. Veient la data de la compra – 26/01/99 – em pregunto com deuria ser jo per avorrir un llibre així. I el record, en els paràmetres de la meva vida, és el record d´una època, mai d´un any, d´un mes, d´un dia en concret. A la meva vida no tinc moments estelars, no tinc sinó el pas dels anys i els canvis acumulant-se com un pòsit dins el cervell, creant èpoques on puc definir a grans trets com anava tot.

Els records, els bons i els dolents, es concentren en punts lluminosos breus, i aquests s´assemblen en la seva concepció segons l´època viscuda. Aquests punts lluminosos lliguen aquests anys plens de moments intrascendents, silenciosos de records. Sense aquells potser només hi haura indiferència, o rancúnia com la del Parfen. Revisito la meva tirallonga lluminosa, de llums febles com estrelles llunyanes, retrobant veus conegudes. El que abans no m´interessava ara m´agrada, el que abans no m´agradava ara m´interessa, el que no entenia comença a prendre forma. Retrobo un llibre explicant-me la vida d´un home al que tots prenen per idiota.

Avui, al Viena, he llegit un aforisme en un diari . Més o menys anava així : “ Tot el que és vertical, acaba en runes “. Retornant al vespre abans, quan lo del Parfen i el príncep Mixkin, fent una comparació subtil amb la vida, la pròpia, no sé si per sort o per desgràcia – encara no ho he esbrinat del tot - : no sé, jo no n´he sabut  mai  de fer gratacels, he pensat...

I és clar, el príncep no és un príncep de veritat. No ho solen ser mai, tot i semblar idiotes.

Nou món

Hi és ell i la seva mare. El té agafat en braços, el cap sobre el pit. S´arrauleix, els braços sobre el melic, els dits entrellaçant les manetes, els ulls clucs, les cames un xic doblegades . El cos més que moure´s flueix, com si encara bellugués dins la massa líquida on ha viscut fins ara : els seus tres kilos de pes vibren lleugers amb la ressonància de la gota quan cau dins una banyera.

Rera el vidre, les ombres van encalçant la nit sobre la plaça, al final del Passeig. La ciutat és muda des d´aqui dalt, un segon pis aïllat del brogit provincià de l´hora aquella quan la gent torna a casa. Uns metres més avall vivien els avis, a l´altre cara de la plaça hi ha el vell edifici de l´antiga Clínica, allí on vam néixer els de casa. A l´entrar feia fresca, Maig és potser el mes més viu de l´any. Em giro i m´assec, al costat d´ells dos. Més que dos en són un, com si algú hagués enretirat l´envoltori del regal que ella portava dins seu.

Parlem. M´explica que li ha enviat un mail al seu cap. El seu cap li ha explicat que el seu germà té un tumor al cap, que l´havien d´operar en uns díes. Reflexiona sobre com un dia pot ser dels més feliços d´una vida, i per algú altre pot ser dels pitjors. Ella parla però manté la mirada sobre el nadó, la mà lliure ressegueix l´esbós de la seva cara, els braços alliten l´oreig com de balandre lliscant en un llac plàcid al capvespre. Creuament de destins, que dic jo. Ella assenteix, però tot i el pensament, el seu somriure bonhomiós no es desplaça de la seva cara.

De repent es decideix a obrir els ulls. La barbeta, ben definida, li tremola sota els llavis que semblen remugar alguna cosa. Ell no hi veu encara, la vista triga a desenvolupar-se. Té els ulls d´un blau fosc, opacs, bonics de veure, amb un punt de brillantor de bola de cristall. Quan un nadó de dos díes obre els ulls tothom s´hi fixa com si es volguessin desenterinyar antics secrets, com si el fet de mirar uns ulls que no han vist res d´aquest món ens hagués de revelar una part d´algun altre, potser proper com el d´un somni tot just acabat al despertar. Els antics oracles solien ser cecs.

Parlem dels seus ulls, de si seran blaus com els del seu germà gran, de coses així. Dins l´habitació s´hi respira una pau senzilla, mentre té els ulls oberts s´il.luminen moltes coses. Finalment els tanca, i torna a remugar, fa una mena de ronc rogellós, com demanant què li ha passat de fa dos díes ençà. La mare se´l canvia de braç i es treu el pit, oferint-li. Ell no es fa pregar. Altre cop, aquesta simbiosi de mare i fill : ells dos, dins el seu núvol. És hora de marxar. M´aixeco i em despedeixo amb un copet al braç. Ella aixeca un moment el cap i m´agraeix la visita, retornant tot seguit al seu nou món acabat de néixer.