Automàtica.23

 

Hi ha les elits i hi ha els viatges ; hi ha els contes d’estiu, la mar i ara la pluja, si se’n pot dir així ; potser sí. Hi ha les hores i les onades, mai acabarem de saber-ne les seves identitats, falsament acceptades. El temps lliure i el fer tard, l’espera. L’obsessió passatgera , la comunicació fallida. Una primera frase, sorgida de sobte : sembla com si ens hagués de salvar un campana que mai sona. Els tendals dibuixen itineraris ja explorats, poc definits en el records. I la pols rera els quadres, les fotografies, sota els llits i els mobles, esperant els seus draps invisibles al pas del temps. La recerca, la calor mal portada. Al darrer dia, l’esperança desdibuixada en un reflex, una imatge, un mirall. Uns pantalons curts. L’escuma i les canes, difícils de veure als cabells, ara més rossos. Matí de núvols, de darreres paraules, d’algun comiat, de neteja. Tic-tac, tic-tac. La una. Dormida, pinassa a les escletxes, seques i punxegudes, sempre en parella. Escletxes sense llum. Cansament momentani, cap emoció sinó fos per aquests nens, corrents dins un camp verd. Il·lusionar-se, dormir, dormir, dormir. Nit. Finalment, trona, llampegueja. Plou. Serà que sí, ara que s’acaba, com aquell cotxe descapotable, passant per una carretera de costa. Com l’escorpí vora el mar o la marmota xiulant a la vall. La tempesta s’acaba ràpid, com tot a l’estiu. Deien dels amors, els cossos xops, els versos ... el cel era ple de dolcesa de pluja i rastre de llampecs  ... seguits de fondes campanades de trons ... vet aquí la campana, qui ens salva a nosaltres ? ja no és així com ha d’anar, si jo no soc pas tu. Acabo Juliol i ja demà, altre cop,

 

vacances

Comme d'habitude

 

Què ens apropa sinó un desig, un alè sense mirada on ni els ulls vessats d'aigua s'enfronten a tants adéus esmicolats com qui trepitja petxines damunt la roca. Per uns instants tot feia pensar que la balandra de la fortuna, avui, navegava dins aigües braves.

Però no. Volaven coloms de matí i al vespre foren orenetes, preparant el seu camí de tornada.

Vida d'un nàufrag ( XXIII )

 

Converses ( II )

-         Sort del bot. Amb aquesta marea alta ens haguérem ofegat, aquí dins. Guaita ! - fa l’Stevenson tot assenyalant endins des de la proa del petit esquif, el qual llisca suau per l’ampla galeria de pedra.

En Nho s’espera a contestar. Espera a que el bot s’apropi més. Finalment s’endinsen dins una gran gruta, dominada pel que sembla una llacuna interior, damunt la qual centenars d’estalactites els observen. La barca sura lleugera fins aturar-se en un punt, com si aquella hagués anat a parar damunt un magnet ocult dins la profunditat de l’aigua. Tot resta quiet, tan sols queda el so del mar, ara llunyà, com a teló de fons dins un paratge impertorbable, intemporal ; un lloc on qualsevol sentiment humà, per força, ha de transcendir o bé fondre’s, simplement, en el no-res.

-         Té un aire de tomba, aquest lloc –  diu el vell amb veu baixa, mormolant, mentre encara l’aigua allargant el coll per damunt l’escàlem tot esperant- se qui sap què.- Una ombra, només, el reflex negre atiat per la meva sang...- diu observant el reflex del seu rostre, rient sense rialla, com filant tenebres.

-         Els ulls s’hi han d’acostumar, a aquest tenebra.- contesta l’amazic amb el seu somriure habitual, franc.

Li agrada , d’haver sortit d’aquell cul de sac de cala que els obligava cada nit a lligar la barca i pujar fins una mena de talaia des d’on va divisar una possible entrada a l’illa, ni que fos sota terra.

-         Els meus ulls- continua ell - ... darrerament veig moltes cares, Roig. Rostres que fa temps que no veig, gent de la qual no recordo el nom. – Es redreça, tot esperant aquesta llum amagada dins la foscor sobtada. Gira el cap cap al jove company. En Nho observa el lloc bocabadat, el cap alçat seguint minúscules gotes d’aigua caient damunt la lassitud de l’aigua.

-          Miri aquests anells – diu indicant-li els breus cercles que van sorgint i desapareixent al ritme de les gotes caient de les puntes de les estalactites – allarga un braç i una li cau a la mà. Acte seguit la llepa. Aigua dolça ! – exclama amb alegria.

El vell mira els anells sense fer-li massa cas. Des que no té rom per beure, es troba cansat, meditabund. Res sembla importar-li massa, com si s’hagués adonat d’ un gran pes arrossegat com els grillons d’un condemnat i del qual no en sabia res fins ara, al darrer tomb de tots els tombs de la seva vida.

-         Els rostres ... – diu fixant-se en com l’aigua dibuixa, concèntrics, tots aquells cercles durant segons fins empassar-se’ls de nou.- Els noms oblidats.- afegeix tot sospirant.

-         Aigua, Capità Stevenson !! – crida ara amb veu més alta. Les tres paraules ressonen per tot l’aire de la cavitat, cada cop més febles, fins deixar un son..son..son (*) perdent-se en una profunditat cada cop menys fosca.

L’home es queda parat, davant aquella veu recordant-li el seu cognom ; fent-li memòria del seu fill, el rostre del qual apareix també ara, sota una altre gota caiguda del sostre de pedra. Es mira el noi, com si fos una mena de bruixot. En un altre temps de ben segur que l’haguera matat, pel sol fet d’haver-li portat a la memòria. De manera natural se n’adona que la mà li ha anat al cinturó que ja no té, cercant una daga inexistent. Aquest impuls el revifa, i el pes sembla minvar. Se’l mira i se n’adona que no hi ha ningú més allí, apart d’ells dos. Per alguna raó desconeguda, son allí. El seu destí els ha unit. Un naufragi, una barca, una illa. I ara tots aquells noms.

-         Sí, aigua, noi. – i li somriu.- Qui m’ho havia de dir. Saps, jo tenia un fill, un fill del qual no en vaig voler saber res. I vaig tenir un pare. ¿ El recordes, el teu pare, Nho ?-

És el primer cop que li diu pel seu nom. El jove dubte un moment però finalment s’obre la camisa. Li ensenya un objecte, una petita joia plena de signes en àrab, circular, penjat d’una cadena de plata. Un astrolabi. Se’l treu i li mostra. El vell l’agafa.

-         Era del meu pare- diu sense afegir res més.

-         Molt bonic – diu passant el dit per sobre la seva superfície. – ¿ navegava ?-

L’amazic se’ l mira, trist. Fa que sí, amb el cap.

-         Me’l va donar la mare. El meu pare va salpar quan jo era molt petit i ja no va tornar. – L’Stevenson assenteix.-

-         ¿ On vivíeu ? –

-         A Jerba. Fa temps que no hi he tornat, tampoc. Però ella ja ho sabia, això. Deia que era com ell, que no havíem nascut per sortir a pescar i prou.-

Els ulls ja hi veuen, en aquella mitja foscor.

-         Cadascú té el  que la sang li dona, Roig. I ningú se n’escapa. – sentencia finalment el barbut corsari. Hauríem de mirar de sortir, noi. Apa, remem ! – diu tot tornant-li la petita joia.

Llavors agafa cadascú un rem i remen, cap el que sembla una sortida. Mentre la barca s’allunya, encara sentim dir al corsari, amb veu difuminant-se lentament :

-         Si un dia hem de fer un mapa, d’aquest lloc en direm la caverna dels noms perduts ...

-         I del pas a  la caverna, el pas dels ofegats – afegeix la veu d’en Nho, més difuminada encara.

-         I el tresor ... – però no se sent res més.

I desapareixen en la foscor, mentre l’aigua de la llacuna continua empassant-se històries, i noms, en un gota a gota d’històries passades, impertorbable i petri, quasi bé etern. Com passa amb les generacions dels homes.

  ( * ) fill, fill, fill ... ( de l’original anglès ).

També

 

La granota, immersa dins el seu líquid element, va girar els seus ulls inflats i sorruts cap a mi amb parsimònia, sense moure un muscle del seu cos. Abans d’aquell lleu moviment haguéreu dit que potser era morta ; però no, la seva quietud , pensant-ho bé, tenia la falsa disfressa adoptada pel depredador, cercant una víctima propiciatòria.

El petit dipòsit d’aigua on jeia es trobava en una antiga teuleria abandonada, vora el camí per on jo transitava una tarda calorosa d’estiu, cap al tard, quan la marinada fa de la seva frescor un bàlsam per cos i ànima. La granota, com he dit, se’m va quedar mirant amb la seva cara eterna de pomes agres, amb aquell punt estrany en la rotació de les seves pupil·les que dominaven tot el que l’envoltava, semblant a la suficiència d’una emperadriu o d’una reina quan estan avorrides. Vaig pensar, llavors, si no ho fou en una vida anterior, si no amagava alguna corona al fons d’aquell dipòsit farcit de la pols que la natura anava deixant com  fabricant un univers on ella pogués regnar sense haver-se de preocupar de tota la sequedat que l’estació havia deixat en la contrada. Sense aquell dipòsit, la granota seria morta, de ben segur.

-El meu univers – em va dir aleshores com responent el meu darrer pensament – no és gaire diferent del teu. – Jo tinc el meu sol – afegí girant encara més els seus ulls cap al reflex d’aquell en l’opacitat de les aigües, darrera seu -, les meves estrelles – m’indicà rotant-los hipnòtics cap a totes aquelles partícules surant vora el seu cos estarrufat- , la meva nit – i aquí els tancà, com meditant les seves foscors animals-.  I també...- digué obrint els ulls, però no acabà la frase perquè en aquell moment un mosquit d’aquells anomenats tigre s’aturà al voral del seu territori, fet que provocà una immersió sigil·losa per immediatament veure jo un atac-llampec en tota regla, on la llengua de l’amfibi s’apoderà de l’insecte fent-lo desaparèixer en un tres i no res.

En aquell moment, el dipòsit, amb el seu sol i les seves estrelles restà com abandonat, buit de vida, doncs la granota havia desaparegut sota l’aigua. Em vaig quedar esperant, fent una ullada a l’antiga teuleria, un edifici petit amb tot de finestretes sense vidres, per on la vista enquadrava el paisatge com si fos un puzle, com aquelles quadrícules que m’ajudaven a mantenir la proporció quan copiava algun dibuix de petit. Estranyament, encabat mai quedaven iguals i sempre hi havia un braç d’en Massagran o el barret d’en Lucky Luke o la panxa ratllada de l’Obèlix deformant el conjunt. Com si les coses no fossin mai el que semblen ; com si pels batents de les finestres s’hi amagués tot el que feia falta per fer del mon un lloc entenedor, proporcionat, perfecte.

 Feia calor allí dins, així que vaig sortir i vaig fer un darrer cop d’ull al dipòsit, on les primeres foscors de la nit tornaven a mostrar el cos de la granota damunt un cel, ara negre, com si no hagués passat res. Aquest cop no vaig copsar els seus ulls, tot i estar segur – després de l’exhibició anterior – que ja em tenia calat, de dalt a baix; com si sospesés el seu estat de golafreria, ella, que podia fer el que vogués amb algú com jo, tant lluny del seu mon.

-I també ? – vaig preguntar amb veu baixa, apesarat per una falsa esperança. Ho he de reconèixer : jo no canviaria mai i per això vivia amb la meva quietud, que era d'una altre mena.

Però ja no em contestà. Tant sols vaig poder veure – o em penso que va ser així, com quan esborrava les quadrícules fetes a llapis un cop finalitzava un dibuix fent fonedissa certa il·lusió - el reflex d’alguna brillantor en les seves ninetes quan es van tornar a girar,  indiferents, sorrudes i inflades, lluny de les meves. Inclús ara, sempre.

Va raucar, després, com fent-me fora.