La
sèquia, entre l´anomenat Roure Gros i el mas de les Coves, transita
entre hàbils giragonses a cel obert, partint camps de verd curt i
intens d´on destaca l´ermita de Santa magdalena de Bell-Lloc.
Darrera seu, tancant el quadre, la blancor de la muntanya blanca i
pelada – de tons assalmonats a mesura que t´hi acostes –
assenyalant les mines de potassa de Sallent. La germana albina dels
clàssics turons de pi, alzina i roure de les terres mitjanes; de les
seves roques per on l´aigua discorre plàcidament, sense enrenou i
alhora sentida des del caminet que la voreja. Un pas d´aigua on la
vista s´hi pot perdre fàcilment en una mena d´hipnosi viàtica ;
l´aigua hi davalla, s´hi mou sense fressa, sense fer soroll, a peu
pla. L´aigua passa per aquí com el visitant inesperat i generós,
el trobador – i mai millor dit – de la vida arrelada en l´aigua
: el conreu, el poble, la gent. Un riuet per bastir-hi ponts
diminuts, o aqüeductes amb arcs de mig punt, d´edat mitjana :
segons els panells informatius, se´n van travessant varis, la
majoria discrets, quasi bé ni te n´adones, si no és perquè deixes
de veure l´aigua, que passa sota els peus.
El
matí és assoleiat. L´ermita queda un xic allunyada, al mig del
verd d´algun cereal creixent. Abandonada, em dóna l´esquena,
perpendicular a la meva vista. La cosa té la seva lògica : si jo
estic transitant de sud a nord, l´esglesiola ho fa d´est a oest,
com manen els cànons : neixament a la porta de llevant i mort a la
de ponent. Al mig, els murs avui tancats i abandonats ; sé de la
frescor que hi deu regnar a dins, del sobtat silenci fred entre les
seves pedres. El romànic és d´aquesta manera, semblant a l´ànima
del qui transita – i aquí em ve al cap, assegut còmodament dalt
d´una pedra perfecte a tal efecte, el sic transit gloria mundis
conegut – en un dia sencer de festa al seu abast. L´excursió
em menarà vora les mines – amb la descoberta de la via del tren
mig abandonada – per després continuar vora la carretera per
resseguir el trajecte- soterrat ben bé un parell de kilòmetres –
de la sèquia fins arribar, entre polígons i horts al punt final de
les mines de Vilafruns.
Més
tard, de tornada, el dia s´haurà espatllat de manera definitiva,
pel que fa al temps. Al pas del mateix lloc – el Bell-Lloc -,
plovisqueja lleugerament. Cel gris i un cert cansament de cames. No
hi ha gent passejant, ni amb bicicleta, com passa a molts llocs
durant les primeres hores de la tarda. En canvi, a la mateixa alçada
de l´ermita, per allí on passen uns cables, em topo amb un estol
d´orenetes, poques, que han decidit d´aturar-se, no sé si de ben
dir seria a descansar, perquè elles no descansen; elles, bàsicament,
volen. I aquí, assegut altre cop davant la muntanya blanca, l´ermita
i la sèquia, és el que fan. Es deixen veure bé, perquè entren i
surten del canal com qui entra en una atracció turística,
deixant-se anar sobre el seu reflex dins l´aigua ,sense arribar a
tocar-la mai amb els seus lloms marrons, que m´ensenyen a velocitat
moderada, agradant-se, mostrant-me girs, acrobàcies vàries,
tirabuixons, ara a l´esquerra, ara a la dreta. Com trapezistes de
circ, tornen al seu cable, a cercar l´equilibri d´un breu descans. I xisclen amb el seu so agut
i penetrant, curt com les seves ales negres. Xiulen com lloques, amb
conversa agitada. Assegut còmodament, m´imagino del que deuen
parlar,després de mils de quilòmetres a mar i deserts oberts :
esclar, parlen com ho fan els que han partit i han arribat al seu
destí, o estan a punt de fer-ho. Parlen de com tot continua igual a
com ho varen deixar ; o almenys això és el que sembla. Els canvis es van fent de mica en mica per morir de sobte, un cop s´assoleixen les fites. Llavors només en queda el record, fent via a través del que mai canvia. La vida és el suficient curta perquè així sigui. Veure les primeres orenetes de la temporada n´és un bon exemple.
