Petit quadre d´estiu

Sorprenentment, el quadre es revela dins el paisatge, com si fos dins del mar - o el mar dins seu -, l´expressió darrera del pintor que hi braceja  més avall de les roques, dins la cala d´aigües serenes. El vespre abans – o qui sap si fou uns vespres abans – llegia aquell conte  anomenat “ Undr ”, que vaig recordar a l´encetar el camí i aturar-me per primera vegada, mirant de capturar la imatge del cavallet i els olis sobre el quadre. Possiblement penjat a la paret d´una casa de ciutat sols aportarà el benestar al propi pintor, que li recordarà el dia aquest, que durant uns segons, sense ni tan sols avistar-nos, vam compartir sense voler-ho. Possiblement la fotografia que n´he fet representarà per mi això mateix, però això ho penso avui, mentre escurço la imatge dins l´ordinador. Durant el matí- ara hi sóc altre cop -, camino albirant l´horitzó del mar, recorrent sota un bon sol part d´aquesta costa que en diuen Brava; albiro el blau fins al fons, i em desentenc sovint dels banyistes, dels campings, de les torres i cases que es succeiexen.El mar va sorgint, indefinidament. De vegades sorgeix l´ombra d´uns pins en la geografia dibuixada als mapes que travesso ; en un moment donat, dos cedres, robusts i alts airegen el meu matí.

De fet, però, hi ha el pensament recurrent mentre es viu dins un marc poc habitual, difícil de repetir-se en el curt futur dels propers mesos, com aquest. De fet, em pregunto com puc sentir enyorança del que estic vivint. Ni tan sols el futur inmediat, que em represento dins la frescor de les aigües del capvespre, se´n salva. Ni el dinar a la terrasseta del petit restaurant al final del camí, ni la cervesa entrant a glop – aquest primer glop de cervesa de canya ple de felicitat -, ni la caminada de la tarda pels camins solitaris que menen a la Vall de la Santa Creu, ni el Port, ni el retorn albirant la lluna sobre els turons crus del far del Cap de Creus, ni la revolada dels llums als turons de Roses. Ni, finalment, altre cop les campanades a les que m´he acostumat en dos díes, tan diferents de les que escolto ara mateix...

Res se´n salvava d´aquest enyor, abans i tot de que succeís. Mirant ara el quadre, recordo aquest dia com si l´hagués acabat de pintar jo mateix, i no resta aquell enyor, sinó un altre d´una altre mena, aquell que és com un adéu, difícil d´explicar.

Avui rellegueixo el conte de la paraula que vol dir meravella. Però com el protagonista del conte, cal agafar l´arpa i buscar-ne una altre, una de diferent però que vulgui dir el mateix. I en aquestes estic tractant de descobrir-la, mentre escric com si estigués encara rera les persianes. Callo doncs, que sona una campana: una estrella fugaç, com la lluerna del vers.