Vida d'un nàufrag ( XXIV )

 

El nàufrag guarda l’astrolabi a la seva bossa i recobreix el forat que ha anat fent al vol del gnòmon, com si hagués comès alguna mena de profanació. Aquest lloc indocumentat – per a ell tota la documentació del món habitable li proporciona el mapa pirata – i el que ha trobat l’han inquietat una mica. Tot i així, el lloc és dins del seu somni, i el nàufrag es torna a preguntar pel sentit d’aquell en relació a la seva pròpia trajectòria dins l’illa ; es qüestiona si no tindrà algun paper clau, de desllorigador, de complement o com d’una peça de trencaclosques impossible d’acoblar a la realitat del trajecte dibuixat a través dels guionets del vell pergamí ; alguna cosa oculta però perfectament compatible amb la incomprensió de tot plegat, si és que realment tot té un sentit. Apart, hi ha la por, la por a passar la nit i patir les angoixes recordades del somni. No hi ha res de pitjor que un malson, de vegades, sinó fos que un es desperta i respira alleugerit. Però el nàufrag té la pròpia certesa del lloc, on aquest malson pot fer-se realitat ; o més ben dit, pot acabar en el pitjor, sinó hi ha  l’home-llum al seu costat, per fer fora mals esperits. O ves a saber... Això i el temps, que pensa el nàufrag.

El temps s`ha assecat, en aquest indret, com totes les males herbes que el rodegen. Es torna a mirar l’abast de la plana i es pregunta quan trigaria a netejar tot aquell espai ; s’acaricia la barba, pensatiu : I doncs, perquè l’hauria de netejar ? es pregunta adonant-se de tot el que comporta haver pensat en aquella acció. Com si això fos un jardí i fes anys i panys que no se’n cuida ningú ! -medita tot mirant-se el lloc -. Ai, aquest esperit civilitzador, genètic quasi bé, de l’home blanc. Quina absurditat ! Ara entén millor aquell poeta amant del jardins, com es deia ? Ceric, es deia .Va fugir de la guerra i es va fer jardiner tot viatjant per Europa. Va arribar a la conclusió que escriure no valia per res, com ho deia ? Pretenia abolir l’espai, el que ja no hi ha, el desaparegut. Escriure servia només per crear una il·lusió. Valia més la pena aprofitar el temps tot cuidant la terra, la natura, el seu jardí, que era com una selva, segons explica al seu llibre. Per ell era escriure, pensa nàufrag, però per a mi precisament és el contrari,  amb el mateix resultat: tanta natura verge a l’illa només la pot contrarestar amb paraules. Escriure frases l’allunya de tanta selva.

Era per això, el llibre en blanc ? I el cartutx que encara té de tinta, una bomba de rellotgeria ? Què farà quan s’acabi ? Haurà arribat a  algun lloc ? El nàufrag sap que no li queda més remei que seguir. No cal arreglar res, aquí. Estalviar paraules, pensa tot mirant el lloc que és a punt d’abandonar, com una estació per on el tren passa sense aturar-se a on hi ha arribat per error, un convenciment tanmateix coherent amb aquella famosa línia seguida per, qui sap si per moltes raons o només una. El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.   

Així que segueix, tot alliberant la seva ombra al fer un primer pas. La prada s’allargassa dins una vall llarga , cada cop més estreta. Porta hores caminant quan, finalment, torna a la roca : davant seu, una tartera de pedres grosses puja amunt, cap un punt on no sap si podrà continuar. Troncs d’arbres secs resten com testimonis muts d’alguna esllavissada. La terra, com els homes, es mou ; com els arbres creixen i moren. Tot és estranyament viu.  El nàufrag es calça les seves bambes per després, anar saltant d’una pedra a una altre, cabriolant àgilment. Al llarg dels mesos, el seu cos s’ha enfortit i la  pell s’ha arrapat als ossos desganats com si estiguessin recoberts per cuir noble, amb el brunyit de l’or fosc. Transformant-se, canviant, sense tenir-ne consciència, deixant l’òrbita dels ulls exactament iguals, discernint blaus entre cel i aigua.

A poc de fer-se de nit, troba un petit refugi, d’on d’una pedra hi sorgeix un doll d’aigua, com una promesa de vida nova. Fa un bon foc i es menja les darreres provisions, frugalment. Després, escriurà, tot pensant en el jardí que va deixar abandonat a casa seva.