Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.

 

Al llac de Puigcerdà

 

Feia molt de temps que no veia el llac de Puigcerdà. Hi arribo tot seguint, des d’Ur, el camí a Rigolisa després de creuar breument la carretera i enfilar una avinguda de plataners al mig de la qual hi passa aquella provinent de la capital de comarca .Al final d'aquesta llarga avinguda, l'antic camí es separa de la nova carretera seguint ara la traça de l’antiga sequia de la vil·la, un canal perfectament operatiu després de segles de portar l’aigua cap a aquesta cisterna d’aigua que és el llac, en la mateixa direcció on es dirigeixen les meves passes. Seguint-la, no em puc perdre. Camino, doncs, per aquest camí que abans de l’abans, en èpoques prehistòriques, formava part d’un llac que cobria tota la comarca. En vaig escriure unes ratlles, fa uns quants anys. Totes aquestes coses les aprenc llegint els panells informatius que es troben escampats al llarg i ample de la comarca, situant-me una mica més dintre de la història d’aquesta terra per on transito , d’aquestes restes del mon d’ahir, com l’església de Rigolisa, al costat del mas d’igual nom i que de lluny, del camí estant i amb tot el massís del Puigmal de fons, em recorda amb el seu campanar alt i sobri la figura sòbria i puritana dels primers colons d’Amèrica, amb les seves levites negres, els seus colls blancs i les barbes de capitans de vaixell. Ahab, per exemple. Digueu-me Ismael... aquesta església no respon a aquest món d’ahir d’aquí, però la fa alhora singular, particular per a mi ara que he llençat l’àncora en aquest racó de camí tot pensant en la gran balena blanca. Els rètols informatius em diran, en canvi, que aquest tros de camí en diuen el camí dels Enamorats, perquè es veu que per aquí venien a festejar els d’antes, quan la gent es mirava als ulls i es podien dir t´estimo abans d’anar a pastar vaques o encendre xemeneies dins cases envoltades de neu per totes bandes.

Segueixo encara l’estela de la sequia una mica més  al llarg del darrer carrer de la vil·la, vorejant camps per on algun cavall roig de pèl blanc em mira. Vora el llac és on s’hi van construir la majoria de cases d’estiueig a començament de segle XX : es tracta de cases grans on hi destaquen les teulades, rematades  de motllures de fusta amb figures geomètriques, com brodats rematant cortines ; sostres tallants de teules de pissarra negre, amb mansardes i petites torres que recorden, d’alguna manera, els casals campestres de les novel·les russes. D’això me n’adono quan finalment arribo al llac i l’observo, amb totes aquelles sobresortint més enllà, un petit skyline on el llac glaçat exerceix d’amfitrió altre cop a la imaginació, transformant-lo en una estepa plena de neu, amb aquell casal de pel·lícula ple de caramelles congelades, prenent forma al fons mentre el trineu, lliscant de sobte en un primer pla, trenca un silenci que només existeix dins la meva càmera, el meu ull observant l’escena abans de pitjar el botó com si fos una claqueta tancant-se dins el meu cervell. L’acció on Pasternak cita als enamorats uns quants dies dins un casal fred, on ell escriurà els seus millors versos.

Vet aquí com, de vegades, la càmera aconsegueix d’allunyar-me del munió de gent que m’envolta, del tràfec de totes aquestes vides alienes passejant com jo, prenent el sol mentre fan l’aperitiu, fotografiant-se amb les tranquil·les aigües mig glaçades de fons, on uns quants ànecs i un parell de cignes adornen el conjunt, fent-lo ben bonic ; deu ser, potser, aquesta negror envoltant la imatge, aïllant-la, protegint-la del temps present, transformant-la a l’instant en record . Deu ser alguna cosa més, potser, un viatge momentani cap a un món que no afirmaré desconegut ni on tot és possible; no, aquest món ja me’l començo a conèixer i haig de reconèixer el fet de que m’hi agrada fer estada perquè pren la seva pròpia realitat, sempre impossible de dur a terme, com somnis de mirada oberta. El gel, el sol i les cases ; el cel blau, el fred i llavors, de sobte, el trineu, lliscant com un miratge damunt el llac. El pas de la vida és com el mirall d’aquest gel, desdibuixant-la i refent-la de manera que una cabellera rossa aconsegueix d’allunyar-se enmig d’un silenci d’estepes blanques.

No cal patir massa tampoc, perquè tot passa tan ràpid com la velocitat aquella de la llum que apreníem de petits : exactament tres-cents-mil quilòmetres per segon. Fet això, vaig encerclant aquest tros de vida per eixir finalment cap al centre de la població, on m’aturaré a menjar una mica.

 

 

Ur

 

A l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra , petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont,  em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins un altre riu, després fins a un o dos  pantans, més tard seguirà el seu curs fins al mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on diuen que arrelà un dia la vida.

Vaig bé, em dic mig burleta tot pensant en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête, que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert. Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...

Tot i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers, com si Ur fos un poble sense veïns.  Dos ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del poble.