Ambre

 

A vegades, per sobreviure, llegeixo un vers al matí, abans de sortir cap a la fatídica feina. Ho faig per no oblidar. Miro de recordar-lo, llavors, enmig d’aquest traginar – paraula associada al traginer, que era aquell que transportava mercaderies d’un lloc a un altre, que feia un camí que sovint era el mateix, acompanyat d’un o varis matxos ; un camí on segurament devia pensar en tot allò relatiu a la seva feina, amb tots els problemes que li devien sorgir, com li sorgien al pagès o al pescador o el picapedrer o al ferrer o com a mi, avui en dia, dins una oficina amb la meva vida de jornaler, atrafegat perquè tot surti bé i quan cal...- on res del que importa generalment sorgeix i on al final el cansament del dia priva d’aquest ressorgiment que només un vers pot ser capaç de fer, ni que sigui uns segons, uns minuts a tot estirar enmig del dia, quan giro el cap i miro Montserrat al calendari d’aquest mes de setembre, una posta de sol en la qual recitar de pensament

als vagues perfums de l’ambre

vers que tinc que dir dues o tres vegades abans d’agafar les claus del cotxe per no oblidar-lo, tot mirant de recordar, després, una sola paraula...ambre.

I què és l’ambre, i a què fa olor l’ambre ? Recordo vagament colors de rovell, però l’ordinador – el de la feina, que protegeixo de la fredor dels números tot fent-li buscar de vegades coses com aquestes de l’ambre – em diu que és una resina fòssil de color groc, castany o vermell clar que sol ser translúcid. L’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa “que sura al mar”, fet que al llegir-lo, em fa pensar en aquells noms dels indis americans, que sempre volien dir alguna cosa relativa al seu caràcter o pròpies d’ella. El seu nom , únic i irrepetible. La paraula, efectivament, va arribar surant pel mar, dels països àrabs i abans, de Pèrsia, d’una llengua anomenada pahlavi.  Els grecs i els romans en deien d’una altra manera, menys poètica : electrum, per la seva capacitat a l'hora d'aguantar electricitat estàtica. La paraula en si - electricitat - ve d’aquest mot que designava l’ambre. Tot i així – segueixo llegint – els grecs en feren un mite, una llegenda, un origen on sempre hi apareix la tragèdia, doncs es diu – temps era temps- que quan Faetont, fill d’Hèlios, va ser assassinat, les seves germanes de dol es van convertir en pollancres i de les seves llàgrimes en va sortir l’ambre. Em quedo, doncs, amb la paraula àrab i el mite grec. La primera font coneguda en català data del s.XIV – Llull, qui sinó ell ? -. Haig de llegir Llull.

I així, en petites ràfegues de temps robades furtivament, m’assabento que, en particular, l’ambre és un resina fòssil, és a dir, que perdura al llarg de milions d’anys , d’aquí que  s’hagin trobat restes d’ambre de fa dos-cents milions d’anys amb restes de flors a dins, o algun insecte, o un esquelet de granota, amb l’ADN intacte. Del Cretaci, de l’època dels dinosaures. I que de resines vegetals n’hi ha moltes, però que la majoria no son tan perdurables i es fan servir per altres coses, com fer planxes de caràcter fenòlic – les conegudes resines fenòliques -, aptes per posar a l’exterior, que aguanten humitats i pluja, aigua de dutxes i algun cop de peu malintencionat. Tinc un tros de tauler a la mà, de resines fenòliques. El faig servir de petjapapers. On treballo en tallem molts, d’aquests tipus de tauler. Ves per a on, que penso mentre me’l miro, una peça petita, quadrada, de cantells negres. : dins seu hi ha una mica de poesia, també. El mon és petit, almenys el meu.

Finalment, divendres. Arribo fins a la Xina : si l’ambre es crema en condicions adequades – diu l’extens article de la Vikipèdia – es produeix oli d’ambre, que emet una fragància característica de fusta de pi . Els xinesos van ser els primers a fer-ho, com moltes d’altres coses. Segles després tenim els perfums d’ambre, on no hi ha ambre, perquè al ser fòssil, produeix molt poca olor i com a pedra preciosa, escasseja. La seva olor prové del làdan, que és una altre resina vegetal, i de la qual se’n deriva una olor càlida, de mesc,  rica i semblant a la mel, i també una mica terrosa. Les aromes d’ambre estan associades a la imitació de l’opulenta calor daurada del fòssil. El sol radiant. Vet aquí el perfum d'ambre. Essència, en diuen també. Es fa difícil d'imaginar si no s'olora de debò : com és una olor càlida i una mica terrosa ? I el mesc ? Al diccionari només diu que té un sabor amarg i que es fa servir com a matèria base en perfumeria. El misteri de l'olor d'ambre se'm revela com el dels versos, que mai s'acaba sabent com és. El vers, dins el poema, fa així :  

(...)

Des meubles luisants

Polis par les ans,

Décoraient notre chambre ;

Les plus rares fleurs

Mêlant leurs ordeurs

Aux vagues senteurs de l’ambre,

Les riches plafonds,

Les miroirs profunds

(...) (*)

Llegeixo, un cop l'he transcrit, el títol :  La invitació al viatge. 

Gràcies, Charles Baudelaire.

(*)(...) Llustrosos moblats ,/ pels anys pentinats,/ens ornarien la cambra ; /flors de rars colors/ mesclant les sentors/als vagues perfums de l’ambre,/opulents plafons,/ els miralls pregons,/ (...)