Cita a cegues

 

La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien.

Plovia. L’octubre ja passava com una exhalació, sense temps per lamentacions. Ella ho sabia molt bé això i és que en aquella ciutat plovia poc tot i que, al ser diumenge, va pensar que era el millor dia per fer-ho, només pel fet de la pluja en si, va pensar altre cop a l’obrir el paraigües i posar-se a caminar per sobre aquelles llambordes antigues, d’un color grisenc i fosc. El so dels tacons compassaven el de les gotes caient damunt la lona, la seva figura planava com un vers lliure al mig d’una plaça despoblada d’aparent vida fins que les seves passes s’aturaren davant un bassal, on es desdibuixaven dues imatges, la seva i la d’ell.

S’havien apropat massa, el repicar de les gotes continuava ara sol, damunt els dos paraigües. Aquell so  era demolidor. Va ser ella qui aixecà la vista per copsar aquella veritat d’ulls blaus i freds.  La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien. Era estrany de veure’l allí, en carn i ossos. L’aire inanimat del reflex semblava fer-los més propers del que semblava, quiets, enfrontats dins el bassal, dues realitats equidistants i llunyanes, sempre paral·leles. Les aigües estretes, pensà llavors ell. I la pluja, el so d’aquell repicar de gotes úniques elles, morint-se per tot arreu, configurant la seva història la qual, atzarosa, encara no finia. El rostre fosc i viu alhora d’una proporció aura de corbes llanguides on cap dels dos es coneixia.

Ell va tenir por, por d’aquell descobriment inesperat per part d’ella. El coneixia prou bé per saber-ho només amb una mirada, una de sola. Llavors d’això, només quedava l’esperança d’aquell bassal, fidel a les seves pròpies necessitats fora de culpes, com si fossin dins un teatret de cartró representant tot el que haurien volgut ser. L’amor sense glòria, el llit compartit. Van rodejar aquell bassal, per costats oposats. El repicar dels tacons d’ella va allunyar-se sense el ressò de cap paraula colpidora, sense cap excusa compartida. Ell la podria haver encalçat, si hagués volgut, però el temps passat és el que té, que mai es pot canviar.

Ell l’encalça, l’atura, i li diu que no és veritat allò dels ulls. Ja no plou, és estiu i la ciutat és una altre. Hauria de ser així.  

(Foto: Guido Kulecky)