Lliscar

Hi ha calitja a l´horitzó. Per als primers passos, una tènue llum em banya l´esquena. No és diàfana, és més com una presència que se´m revela en la pròpia ombra, gens fosca. No sabia d´ombres així, però de seguida es fan agradables. El dia es desperta així al bosc, banyat de grocs damunt els roures i les fines línies d´ombra provinents de la llum d´un sol abocat damunt el vell monestir mirant de trasspassar un altre bosc, aquest de boirines, per donar el punt just al paisatge l´aspecte que hauria de tenir, malgrat manqui la humitat, el xaragall, l´aigua.

El dia es mantindrà eixut, malgrat la boira. Tot i així, més amunt, a la Sesta Grossa, la vista segueix obedient el traçat del que sembla la pau al pati del cel. Per aquí no passen gaires avions, però sempre sorgeix alguna cosa...

“ I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l´altre “ , diu el conegut aviador en un dels seus llibres.

Dels Castellots de Tanca a Montserrat, per aquí llisca, i més enllà després, difós pel blau i el blanc avui, disfressant de mar i illes el panorama. Però l´itinerari avui em reserva la pujada al Turó de la Fosca, dalt del qual hi havia una alzina morta, anomenada l´alzina del Norbert. Amb aquest nom, i amb l´antiga alzina, i el tal Norbert, a saber la història de tan fosc nom. El turó és de pujada neta i cim arrodonit. Es puja per un costat i es baixa per l´altre. M´aturo i esmorzo. M´adono que el millor ja ha passat. El sol ja no es queixa i deixa fer a les inofensives nuvolades de caire baix, d´aquelles que si algú sobrevolés, no veuria sinó més que una taca agrest damunt del mapa petit pel qual viatjo. Llavors baixo fins al punt del retorn, vagarejant la ment damunt el camí de tornada, pensant en com van lliscant coses d´un món cap un altre, sense cap mena de pressa. El dia és una hora més llarg, pel qui es lleva d´hora. I aquesta hora ha estat aprofitada.