No és fàcil per una nena de tres anys adonar-se que no té pare. La petita Sílvia mira a la seva mare amb aquells ulls grossos que marquen la seva petita faç, endolcida pels rínxols que li banyen el front i el petit rictus que li fa ajuntar els llavis en una mostra d´expectació pel què li passarà a la Caputxeta ara que el llop se li ha menjat l´àvia. Però l´expectació deixa pas ràpidament a un afebliment dels sentits, en la veu de la mare allunyant-se tendrament, en un primer aclucament d´ulls que en pocs segons es tornarà en profunda son; en aquest pas natural que l´infant entèn tant bé, el d´endinsar-se del somni del día al somni de la nit, amb total naturalitat, amb natural rapidesa.
La petita Sílvia té en Max agafat entre els seus braços, i quan la seva mare,aixecant la vista del llibre, veu que ja dorm, li agafa l´altre mà i l´acompanya a la suau textura de l´ós de peluix; la nena es gira un xic a la seva dreta i l´apreta contra el seu pit. Així estant, la Sílvia la tapa amb la manta fins al coll, abaixa el cap i amotlla un petó al seu front. Després sortirà de l´habitació tot deixant la porta ajustada, i a dins una dèbil llum sommorta que traspassa la quietud del pis.
Els ulls inertes del Max, el seu somriure permanent, la seva pell suau, són el darrer record que té la petita Sílvia d´un rostre, d´un altre somriure, d´un alè que batega dins seu : d´un regal que mai podrà oblidar, que és el de la seva pròpia vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada