Per contrast, fins les ombres es desdibuixen. Arreu es forja l´invisible, xop de petits monstres ; apareixen i se´n van, transiten els esperits de la natura. Desemboquen sons de rius al reialme de la calma, la terra del roc més dur plora pels ulls dels cingles. Entumeix la boira, entumeix com la pluja la fusta de la porta, sense poder-la tancar. La natura - la humana - defalleix com l´ombra de si mateixa : davallen les pulsacions en una síncope anunciada; el món, literalment, es perd de vista, i l´enteniment troba el seu propi món a recer de l´invisible. No hi ha fita, no hi nord ni sud, no hi ha res més que rius poderosos morint-se ofegats en la terra eixuta.
Per contrast, restaran fòssils d´aigua, quan tornis pel bon temps. L´arbre, l´ocell, la pedra... com la flor d´anís assecada, la seva olor despertarà la pluja de Març, la boira del matí, els castells encantats. Observant la memòria, desentumida la fusta, la porta de l´oblit es podrà tancar sobre el batent d´un cel blau.
Hivernant dins l´estiu
l´aroma en flor de l´anís.
Cau dolça boira
5 comentaris:
Les portes de l'oblit són com aquelles del far west que tant s'obren cap enfora com cap endins.
Bonics i melangiosos els rierols de paraules que regalimen post avall.
Bon cap de setmana.
Bon símil, el de la porta del far-west.
Igualment - el que queda d´ell -.
Les paraules tornen
com ho fa la claror
després de la boira.
La pluja degota olors
de bon temps.
I el sol destil·la
l´anís de la flor.
el que fa la boira...
vénen ganes d'escriure un haiku... :)
Benvinguda sigui, si fa coses així ( però no gaire estona, que llavors ens posa tristos ).
Moltes gràcies, A.
-------------------------------------
Oi que si ? De retruc, un haikú,tot i que no sé encara com funciona.
Publica un comentari a l'entrada