A l´obrir la finestra, flocs de neu davallant sobre el terra xop de la pluja nocturna. Des del llit s´escoltava en l´obscuritat, des del llit escalfat a la temperatura justa, agradosa, del son vespertí. Sorpresa, la neu cau uns minuts, sempre s´espera a que algú la pogui veure. Després, ja dins del cotxe, cerco el meu pol nord particular, i entre boirines de color gris i blau s´endevina la pols blanca enfarinant-lo de cap a peus.
El viatge és diferent, tancat i amb el silenci que el fred sempre otorga als seus silencis. Veure neu caure vora de casa … recordo – sempre venen els bons records, perquè són escassos, únics i irrepetibles – una de les primeres excursions, ni tant sols adolescent. A la vora la vella pedrera abandonada, la imatge del mantell blanc de mig metre d´alçada estirant-se fins al bosc, el so de pura aventura dels “descansos” blaus enfonsant-se en la brillantor del dia després. La gossa de casa, plena de vitalitat, obrint camí, el pelatge negre envoltat de blanc, la cara somrient, la llengua fora, els ulls vius...bafarades d´esforços al nou món, com els herois d´en Jack London fets realitat en un matí clar d´hivern ple de solitud i neu verge per trepitjar, acabada de caure...Cinc graus abans de dinar, tota una novetat. El pol nord segueix viu, i jo me´l miro feliç. Que nevi vora de casa és de les poques coses que em segueixen fent feliç, infantilment feliç.
Si, sóc com un nen amb una nevada nova. O com un gos quan la veu per primera vegada.Com el vell Buck, sortint de les pàgines esgrogueídes de les primeres novel.les llegides, gambant lliure per escenaris on cau el teló al cap de dos díes.
6 comentaris:
La neu...Sempre ha aconseguit omplir-me de silenci i de gatzara. Són poques les vegades que l'he vista caure i pintar paisatges, però quan això passa al dia d'avui, em du un ninot de neu que va fondre el sol, sense que jo entengués per què.
Potser les llàgrimes van ser tan fredes que es van confondre amb el mantell blanc i hi tornen, agafant la forma del pensament que les recorda...I amb elles el ninot. El "meu" ninot de neu, amb uns ulls grossos de botó d'abric i una bufanda que va desaparèixer.
Sento enveja i una barreja d'emocions difícils de definir. Confessaré que estic a punt de plorar.
En Panxo la primera vegada que va veure nevar anava amb la llengua a fora, però per poder atrapar els flocs abans no arribessin a terra. Quin fart de riure ens vam fer!
Veure nevar és...
Si Buck ha sortit del llibre, jo he entrat al teu post.
La bufanda se la devia emportar, allà on anava sempre hi deu fer un fred que pela. Pel que fa a la neu, potser perquè cau tant poc vora casa i ho canvia tot tant...és com un petit miracle.
-----------------------------------
No en sentis pas d´enveja...d´això en fa una pila d´anys, i la gosseta ja no hi és. Tú rasca-li el darrera de l´orella al Panxo de part meva, que els hi agrada molt. I si hi has entrat, disfruta del dia.
I ara pensava que millor no haver posat la cançó dels Beatles que il.lustrava el post. Va ser la primera cançó que em va agradar molt fa molts i molts anys - com exagero,è? -. El post, llavors, haguera sigut massa ensucrat i de llàgrima definitiva.
i quina cançó era?
no trobo pas que en sigui gens d'ensucrat.
l'enveja la sento al llegir que sortint de casa vas veure flocs de neu caient... encara que només siguin 4 de mal comptats.
Una vegada a Olot es va posar a nevar a la nit. Vaig obrir la finestra de bat a bat i vaig estirar els braços cap enfora, el gat s'ho mirava encuriosit. M'hi vaig estar una bona estona...
oh! gràcies :)
(és la primera que em vaig aprendre)
Publica un comentari a l'entrada