...grana

blau...

Roses

Tenia als llavis un polsim de brillantor com de crema de cacau, una brillantor que feia fixar-t´hi quan la miraves. Els llavis eren lleugerament molsuts, sobretot l´inferior, carnós de subtil mossegada . Ell mai havia besat uns llavis com aquells i certament era impossible imaginar-ne el tacte, tot i que la visió de la besada emergia breu i intensa com si algú encengués un llum i després l´apagués quasi bé de inmediat. Aquella brillantor representava una quimera, un senyal perdut, un miratge de dolça amargor. Una petita metàfora de solitud. La seva, és clar.

Un parell de passades lleugeres de dit sobre aquells llavis ; una lleugera mirada de vist i plau al retrovisor del cotxe ; el foulard blanc, se´l treuria poc després de saludar-lo; la camisa...si, la deixaria un botó més oberta; els cabells, recollits en una trena curta fins a la base del coll, blanc de porcellana. Al sortir del cotxe, es miraria les botes negres de talons prou alts per estirar el millor del seu cos : les cames, i més amunt...

-Hola. Està lliure, aquesta cadira ?- diu assenyalant la que té just al seu davant.

Ell aixeca el cap i se la mira. El local és ple a vessar de gent. Fa un gest afirmatiu. Ella li agraeix amb un altre de cap i l´agafa, i tot traient-se el foulard blanc, la fa girar i s´asseu a la taula del seu davant amb algú altre mentre somriu sense impaciència.

Ell segueix escrivint les seves coses. Entra un indi al local, amb tot de roses dins un cistell. En ven unes quantes i passa pel seu costat.

-¿Rosa ?- li diu amb un somriure de negociant. - 1 euro – afegeix. Ja és tard, i demà no en farà res, de les que li sobrin.

Ell li diu que si, que li´n comprarà una. A la taula del davant, ella gira el cap, mira la ràpida transacció i després es fixa en la rosa, que ell deixa sobre la taula mentre s´acaba el cafè i va plegant veles. Després fixa els seus ulls glaucs i petits en ell un instant, per retornar-los a lloc quan l´indi s´adreça a la seva pròpia taula.L´home amb qui està segueix parlant per telèfon. Es mira l´indi i a ella. -No hi ha més remei-, que pensa mentre penja. Hi ha un altre regateig amistós, però l´indi sap el que es fa i li ven per tres euros. Ella es mira aquest últim amb complicitat mentre li dóna la rosa amb el seu somriure fixat sobre les bosses negres dels seus ulls cansats dins el seu rostre fosc, amable i rodó  de pagès del Punjab.

S´aixeca. A l´altre taula, l´home del telèfon també ho fa, disculpant-se abans amb ella, mentre surt a fora amb rapidesa. Els dos homes es troben i un fa com que no veu l´altre. L´altre sabia que ho faria. Ella no en sap res, de tot això. Es mira la rosa de tres euros i pensa, decepcionada, que cada any valen menys, les roses de Sant Jordi. Ell es mira per darrer cop la seva, a sobre la taula. Quan passa pel costat d´ella, amb el braç dret li toca l´espatlla dreta mentre s´esmuny cap endevant, desapareixent dins la munió de gent i taules.

Ella es gira al notar el contacte i veu la seva rosa – la seva - sobre la taula. Gira el cap, però ell ja no hi és. Torna la vista a la rosa . A sota, hi descobreix uns papers, que llegirà més tard, a casa, estirada al llit, els cabells solts, els llavis amb un deix, encara, de brillantor, mentre pensarà en com deu ser, potser de dolça, una subtil mossegada sobre els seus llavis molsuts.

I tancarà el llum, i somiarà.

El raig verd ( tanka )

Darrers instants :

dolçament s´estiren

cercant refugi,

corol.les de petúnies.

Finalment, el raig verd.

Green grass

Ja canta ( per fi ) el rossinyol vetllant la nit, amb aquesta lluna acompanyant-la.Escoltant-lo refilar, el silenci pren qualitat i es manté com em pensava que ja no existia, com als anys passats. Però aguanta, i l´ai del cor queda baldat en successives onades baixant una tensió que com un soroll persistent, ignorava dins meu. Patia .

La primavera madura, fruit de moltes primaveres. La de les abelles, a sota un gran cirerer. La de les roses vaticinant diades. La de la carxofa, perfecte i olorosa. La de la pluja a mitja tarda i la de la terra molla. La dels peus movent-se al ritme d´una nova cançó de la Joana Serrat. La de les veus familiars assegudes al pati. La de l´aire, ara fresc a l´ombra, a la matinada, canviant a càl.lid quan cau a plom a nouranta graus del meu centre de gravetat, fent-me arremengar les mànigues encara llargues del final dels freds. N´hi ha més, vestides de ferro colat. Avui, al final dels graons, la figuera ombrejava ja el meu tros de camí, i era, amb seguretat, l´arbre més bell de tota la terra...que trepitjava, com ho va ser-ho l´ametller,  la mimosa,  el cirerer.

Comptar-les resultaria difícil, no tant com els graons que em baixen on sembla que per la manca de tot, aquest es fa possible. Hi ha algú que m´acompanya, fugaçment visible. Viatjar més lluny, mai costa res.

Ruïnes

Les ruïnes de l´hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Camino pel que devia ser la planta noble, deslliurada de sostre. De fet, camino per sobre d´ell, desfet i amuntegat entre les parets que encara aguanten.Runes, que no ruïnes. Enmig d´elles, finestres desballestades, amb bones vistes al Pirineu algunes, d´altres a Montserrat. Pel costat, el Camí Ral que anava- que encara hi va, si un vol - de Manresa a Barcelona enfilant la serra de l´Obac i el Vallès.

A sota meu, encara es mantenen els estables, a banda i banda d´un llarg corredor fosc i fresc, no massa alt, de volta feta de totxana. Entro a una de les estances, on encara s´hi veu un abeurador ben treballat de pedra i al darrera, el que devia ser el pessebre, amb una petita finestra per on entra la llum del dia. Fins a setanta mules hi cabien a l´Hostal nou de Vallhonesta, perquè del vell, ja no en queda gairebé res, un parell de parets i l´era, que és el queda sempre dels masos abandonats fa més de cent anys. No es comptava la capacitat en persones, sinó en mules. El camí era per a elles, i pels traginers que menaven les mercaderíes en un trajecte que durava unes disset hores. Avui, mitjahora llarga, a tot estirar. Aquests traginers...l´Espinàs en parla, del darrer traginer del país, que va conèixer pels anys cinquanta en un poblet del Pallars : en Cintet de la Polla. I diu :

“ El Cintet de la Polla té setanta-set anys, uns ulls petits sota la pell plegada d´aguantar el sol i la neu, una gorra torta i, a l´orella, una mica de paper cremat que algun dia fou una burilla.(...)El Cintet es recorda dels hostals i els mossos de fa cinquanta anys; els hostals, avui, són runes, i aquells mossos, vells com el Cintet. (…) Seria terrible que el Cintet tingués forces, altre vegada, per a fer de traginer : li faltaria tot, fins i tot els mateixos camins, que la carretera ha aixafat. L´únic camí possible és ja el que baixa de casa seva a la fonda. Quan entra a la fonda el Cintet de la Polla saluda amb una frase solemne, de traginer que ha conegut terres i gent. Llavors s´asseu i beu el vi posant una boca perfectament rodona, amb un estil depuradíssim.”

M´aturo davant les finestres sense vidres, enmig del migdia. Provo d´imaginar-me l´activitat de l´hostal: els crits a trenc d´alba, el soroll dels cascs sobre el paviment d el´era, les converses de tarda, la llum de les espelmes, les olors dels estables, de la suor, dels roncs dels traginers. Segurament si em parlessin, no entendria res del que em dirien. No entendrien res que no fos el Camí Ral, que he trepitjat tants cops sense ni saber-ho, perquè el camí tan sols s´ha mantingut en trossos molt determinats, prop dels hostals : els Hostalets del daví, Matarrodona, el Puigdoure, La Barata...els més desafortunats ruïnes, on encara aguanta l´era i la figuera. Les vides dels traginers, anònimes i perdudes, com les dels oficinistes d´avui en dia. 

Però l´Hostal al seu dia també va ser edificat al costat de l´antic, vora l´ermita de Sant Jaume, restaurada i antiquíssima, de l´època en què els pobles s´alçaven dalt dels turons i s´encastellaven com podien per combatre els enemics. Algú devia de pensar que quina desgràcia d´edifici que han fet aquí, tan gran i tapant tan bella ermita, amb lo bonic que era l´antic hostal...algú ric, segurament el suficient per tenir prou temps per lamentar-se amb nostàlgia de temps passats. Diferent del traginer, on la poesia del lament segurament queia sobre les seves mans i el seu rostre d´ulls petits solcat d´arrugues.

Mitja façana m´observa. L´altre meitat ja ha caigut, i en la seva caiguda ha dibuixat una frontera difícil de guardar, inestable com totes les fronteres, les d´ara i les d´abans. Ruïnes, algunes belles, d´altres convertint-se lentament en runes. Acabo assegut en uns graons de pedra, observant-la. Fa un sol ben agradable. No hi ha ningú més, de fet el lloc queda el suficientment allunyat perquè no s´hi arribi massa gent. Mentre he estat aquí, he estat pensat en una paraula, pronunciada per en Roger Mas cantant Verdaguer : ruïnes.

Comarcal

Avui també tinc ganes de conduir llargament, com feia díes que no feia. Llarga ruta per carreteres comarcals, niu de ciclistes i motociclistes circulant de poble en poble, mig omplint terrasses d´antics restaurants tot picant una mica de sol barrejat amb alguna beguda fresqueta, sense pressa per seguir kilometrejant carreteres. Un matí tranquil conduint per llocs, alguns de nous com Marganell, fruit d´errors per mandra a mirar un mapa i la voluntat de cometre´ls, amb la premeditació d´un esplèndid dia d´incipient primavera.

Aturar-se a Rellinars i contemplar la seva església romànica, passar pel Bruc i veure des d´un nou front la figura del drac adormit. Carenejar a mig aire els col.lossos grisos fins a Santa Cecília, amb Johnny Cash fent-se miner per un cor d´or... i baixar, del trencall del monestir fins als seus peus, a Monistrol. Retrobar la principal i en pocs minuts, trencar a Sant Vicenç i passar de llarg, fins allí on s´atura l´asfalt i començar altre cop el dia : només ha calgut colgar-se la motxilla a l´esquena i posar-se a caminar, tot travessant el túnel creat per l´autopista on circulen, sobre el meu cap, totes les angúnies de modernitat a més de cent vint kilòmetres hora. A sota, el degoteig encara de les darreres pluges, malmetent l´orgull del formigó. I després, un nou i petit món per descobrir, Vallhonesta.