Cercles.
Hipnòtics, un se´ls mira encuriosit, sobretot per aquesta mena de
perfecció de les corbes, com només saben fer els amants de
l´estilisme més acurat. Tant se val que sigui un camp de lavandes
com un de blat, o de girasols o vinyes, o un simple hort ; en tots
els casos la mà d´un bon pagès en fa petites obres d´art,
tapissos de colors damunt la terra, l´híbrid perfecte de natura i
home. Llavors és quan un recorda les seves mans, com les del manobre
o les del fuster, i se´n fa creus del portent habilitat en elles,
que, com les d´un jove artista de talent, desconeixen la seducció
de les lloes futures. La raó és inapreciable : aquests camps sempre
han estat cuidats així, de pares a fills, i el sentit de la bellesa
només pot arrelar en el moment de marxar. A tot arreu passa el
mateix, i la paraula desarralament prové de totes aquestes coses.
*****
El
camí és una randonnée, una altre mena de cercle per sobre,
i per sota, de dos blaus ben diferents. Un mezzo per on viatja
el perfum d´un i els petits somnis de l´altre. Essent dilluns, està
poc transitat. Hi ha pocs dilluns d´aquesta mena. M´assec : unes
bales de palla, tornejades de llum, em fan aturar. El groc, el blau,
el vermell de les paparoles, la ginesta florida, el brunzit de les
abelles...trobo a faltar el riu ; el Roine passa per l´altre costat
dels turons, més a l´oest, per sota el pont d´Avignon , on la gent
balla en cercles, segons diu l´antiga cançó infantil.
*****
En
aquesta època de l´any, els colors s´ho empassen tot. El paisatge
és com un préssec a punt de mossegada. I jo sempre tinc gana.
8 comentaris:
Sí, és preciós aquest aire provençal! Però fixa't-hi, són camps elaborats per amb una racionalitat comercial, existeix aquest terme?, si no, me l'invento, perquè no només de raons pràctiques viu l'home, també de la creativitat que és el que tu fas quan descrius aquests camps de forma tan emocional.
Als pagesos se'ls escapen aquestes dues roselles que han crescut lliurament enmig de la laborisitat i l'arrenglarament del seus camps.
Fet i fet, prefereixo els jardins romàntics, que no deixen de ser jardins,
però que imiten la naturalesa en allò que la fa diferent. Els jardins afrancesats em semblen massa quadriculats, els jardins anglesos combinen molt millor raó i emoció. Les emocions que ens porten a la comprensió, i no l'excés del sentimentalisme francés que després l'utilitzen amb una finalitat purament comercial.
Bones vacances!!!
La història dels jardins és apasionant. A mi m'agraden TOTS. I aquests camps són d'una bellesa subtil que agombola. Després de veure desastres com els de Gaza, això és una medicina. Abraçades!
Òstres, fixa't quin a diàleg pot portar un camp de lavanda, tot i tenir aquest aire de "wild flower".
Només tres coses, crec que no hi ha camp conreat que no tingui finalitat comercial, fins i tot els subvencionats, els que ni tan sols recol·lecten, tenen una finalitat econòmica. I la majoria tenen una bellesa plàstica impressionant, perquè més manipulada o no, són natura.
Llavors, l´altra cosa:suposo que aquest conreu circular a més d' una finalitat estètica en deu tenir una de més pès, la pràctica. Tenia pendent aquest camp o era pla? De vegades per- que l' aigua no erosioni planten d' una determinada manera, com les vinyes.
I la tercera, aquests paràgrafs, com diu la Mac, son artesania.
(... i quatre, també ets dels que sempre tenen un budell buit? benvingut al grup!)
Bé, en principi jo només volia destacar la idea de que el pagès pot fer - en certa manera - poesia sense saber-ho. Dit això, jo crec que els francesos sempre han sabut cuidar molt bé el seu país, no pas com nosaltres, sense anar gaire lluny. I no parlo de jardins, sinó de conservació del seu patrimoni. Cada poble per on passes n´és un testimoni,i si ho fan per motius comercials em sembla perfecte. Ara, jo crec més aviat que és una manera de ser, i que aquesta manera de ser els ve de lluny, diria que dels temps de la guillotina.
Els anglesos en saben molt de jardins també, em penso que tens molta raó amb el que dius. I també de cuidar l´heritage. Com els alemanys, els espanyols o és clar, els italians.
En fi, que el cas és que no anava per aqui el meu post. Cadascú és de la terra on ha nascut, i m´agarda pensar que això ens fa diferents malgrat globalitzacions, turismes i tota la pesca mundana per aconseguir diners.
Si que tens raó. Haurien de fer jardins, en comptes de guerres. M´has fet pensar en una pel.lícula que em va agradar força, al comentar això de Gaza. Es diu "Los limoneros".
Ja m´ho suposo que té una finalitat comercial. De fet, vaig comprar sabons i mel de lavanda en una botigueta que hi havia vora la carretera. Però vaja, és com els camps de blat o les vinyes, i conrear la terra és una cosa que es fa des de fa molts anys, i la feina a la terra, si es fa bé, té les seves recompenses, no només econòmiques.
Referent al camp, tenia un desnivell, veig que t´hi has fixat. I suposo que el tema del drenatge hi té alguna cosa a veure en la posició de les fileres. El que si em vaig fixar és que la conreen sobre una base de pedra calissa, que és molt característica d ela zona. es veu que en estat salvatge creixen en roquetars, més a la zona del midi.
I res, la gana és metafòrica, tot i que no sóc cap desganat - els moules amb frittes n´es una bona prova -.
Gràcies,
on es el botó per olorar el post? ;)
És molt fàcil : una mica d´espígol al teclat i apreta el que vulguis, Pons.
Publica un comentari a l'entrada