La
pruna, fresca encara, fruita dins la boca, xuclada aquesta des de
l´obertura feta sobre la pell tibant d´on ha sorgit la lluïssor de
la polpa les restes de la qual, als dits, fan l´efecte de ser la
prova evident d´un assassinat ben dolç. Mentre l´assaboreixo me´ls
rento, amb tres o quatre xuclades més. L´os roman, en un joc de
llengua i paladar als tocs més amargs, aquells que són ran de cor.
Llavors
és quan aixeco més la vista i observo el paisatge, amable, orejant
d´estiu dalt de la carena. No m´hi ser estar massa en un lloc, quan
camino, a pesar dels meus costums sedentaris. El cas és que tot i la
placidesa i la soledat, tot i la magnífica vista i la percepció
clara del més mínim bri d´aire mesclat amb la notòria presència
de la llum, acabalant poder a dia que passa, només m´hi estaré
aquí uns minuts, sense més pressa que la de no fer res.
Potser
en seran deu, o potser quinze a tot estirar. Potser la raó té a
veure amb el principi de la fotografia, en aquest impacte de la llum
dins la cambra fosca al ser oberta un instant, el suficient però per
fixar la imatge, amb la diferència d´afegir tota la resta de
sentits més el moviment del propi cos quan respira, quan sent,
arreplegant tot allò que m´envolta per ficar-lo dins d´algun lloc
on sigui prudentment perdurable. En aquest moment de pensament, és
quan hi penso, on ho podria guardar tot això.
Vora
l´os d´una pruna fresca, sense haver d´anar gaire més lluny.
4 comentaris:
Pruna clàudia, japonesa, mirabelle, de frare, vermella? Depèn de quina la dolçor i l'acidesa canvia.
Bona estada dalt dels núvols.
Els instants els assaborim, i no sé si els guardem en algun lloc concret però deixen un solatge insubstituïble.
Vermella, diria. Va ser una breu estada, tot i que de núvols, ben pocs, per no dir ni un.
Plàcides tardes d´estiu. Les millors,a partir de les set de la tarda.
Solatge ! Quina gran paraula.
Gràcies, Novesflors.
Publica un comentari a l'entrada