La broma

“ La broma “ , de Milan Kundera. L´he acabat de llegir avui. Bé, he llegit el que el llibre m´ha deixat, perquè de les darreres trenta planes, dotze eren en blanc, és a dir, que a partir de la plana 258 només estaven impreses dos de cada quatre planes. La darrera també era en blanc. La novel.la parteix d´una suposada broma que escriu en Ludvik, el seu protagonista, en una postal adreçada a una nòvia de joventut. I a partir d´aquí, és condemnat i llavors, van apareixent diferents personatges al voltant del destí d´aquest home, sota la incipient dictadura comunista txeca. Tots els fils es van teixint de mica en mica el.laborant una teranyina on el temps hi va fent la seva feina. El cas és que quan he arribat a les dos primeres planes en blanc, he pensat que no passava res per dos planes. Però després, he arribat a les dues següents, i quan he vist les terceres pàgines en blanc he pensat que enviaria una nota a l´editorial, a veure si em podien fer  el favor d´enviar-me un altre exemplar.

Però després, mentre seguia llegint, he reflexionat que s´esqueia bé al llibre. Al cap i a la fi, el personatge , quan encara no està atrapat entre planes en blanc, fa la lúcida reflexió si en el seu cas, la vida no li ha acabat fent una broma, en la seva relació amb les dones i el món que l´envolta. Així doncs, la broma continuava dins el mateix llibre.

Em sap greu per la darrera plana, pel final. Un final sempre és un final. En aquest bonic i espero que únic exemplar,  la novel.la s´acaba amb el següent paràgraf :

“ Si les muntanyes fossin de paper i l´aigua tinta, les estrelles escribes, si tot el món immens i ample volgués escriure´l, mai no arribaria al final del testament del meu amor” cantava Jaroslav sense treure´s el violí de sota el mentó i jo era feliç dins d´aquestes cançons ( a dins la cabina de vidre d´aquestes cançons ), en les quals la tristesa no és juganera, el riure no és tort, l´amor no és ridícul i l´odi no és esquerp i la gent estima amb el seu cos i la seva ànima ( sí, Lucie, alhora amb el cos i l´ànima ! ) en la seva alegria l´amor és encara amor i el dolor és dolor, i els valors encara no estan devastats ; i em va semblar que dins d´aquestes cançons m´hi trobava com a casa, que jo havia sortit d´elles, que el seu món era el meu senyal original, la meva casa que havia traït però que per això era encara més la meva casa ( perquè la veu més lamentable és la de...

¿ Quina és la veu més lamentable ? ( ¿ La de la traïció , potser ?)

 Em quedo en el dubte. No són gaire bo endevinat finals . Pel que a la meva "broma" particular,  sempre he estat afortunat, per aquesta mena de coses, així com no ho he estat per d´altres..