Fa
dos dies que no agafava el llibre del damunt la lleixa i al
passar-hi els dits hi noto una primera i molt fina capa de pols. De
manera immediata m´adono de dos coses ; bé, si de cas ara que hi
penso, de tres coses : de que feia dos dies que no havia llegit res ;
del ràpid establiment d´un cert protocol per a l´envelliment i
posterior revaloració de tot el que és vell pel sol fet de
ser-ho ; i finalment, de l´alta sensibilitat del tou dels dits.
***
El
vent aixeca un remolí de pols vermella, la pols de la terra roja
d´aquesta part del Vallès que força gent no sap que és roja. Al
gran solar buit,on fa uns mesos van enderrocar les naus d´uns antics
magatzems de begudes, mica en mica – de fet, a molt bon pas – van
sorgint pels costats les primeres parets formigonades del que serà
un nou centre comercial a la ciutat. Abans, les màquines havien anivellat el terreny, deixant-lo perfectament pla. La pols vermella,
la de la terra que durant molts d´anys va mantenir-se sota una capa
d´asfalt, sembla gaudir del seu dret a manifestar-ne la seva
existència, tot aprofitant un agradós cop de vent permetent el seu
vol momentani davant els meus ulls, enmig del solar immens i desert,
encara buit. La pols esdevé l´habitant perfecte dels llocs
verges, inhabitats ; dels més desolats i també dels més
abandonats. Sovint, al final, sols queda la pols del lloc que mai
emigra. La terra flueix per uns breus instants damunt ella mateixa.
El remolí s´apaga, com un petit volcà sense erupció possible
adormit no fa pas tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada