La
princesa promesa, convertida en arbre. Galàdriel, en les primeres
llums del dia. De que és una dona, no en tinc ni el més lleu dubte.
Ho és, pel secret que amaga la seva bellesa, que li descobreixo en
la seva brancada on la vestal se´m dóna a conèixer, sense por a
cap falsa creença suscitada pel meu testimoni anònim , forà i de
provada profanitat. El d´un pobre llaütista, sense pena ni glòria.
La
bellesa és un do que no hauria de fer despertar les ànsies de cap
príncep blau – m´assegura -, perquè el blau, com aquest
color de cel d´aquí sobre, és terra de somnis i sovint, de
tristeses.
Llavors
fa créixer una mica més el verd del seu vestit nimfal i em retorna
la ment cap al camí que he de seguir. Em miro el meu propi, de
vestit, avui de tons foscs. Alleujat, però una mica trist també,
continuo. Els encanteris sempre solen ser de curta durada.
4 comentaris:
Però curts i tot, per sort, n'hi ha.
Molt dolç.
N'hi ha, sens dubte, com l'instant en què l'arbre-dona va aparèixer amb aquesta bellesa retallant el cel... La seva durada no importa; un instant pot omplir tota una vida.
Almenys una mica de dolçor.
N´hi ha, per sort.
Tota una vida per omplir d´instants. Així hauria de ser de inacabable.
Ben trobada, Galionar.
Publica un comentari a l'entrada