Collita

 

Vaig collint faves mentre plovisqueja. És una pluja distreta, de núvol passavolant. Repica sobre les fulles verdes de tot el que és nou, em sento envoltat de fins moviments, com de violins allargassant notes tendres per una platea on es copsa l’avenç de la vida, així, en minúscula ben petita. Mentrestant surt el sol, i el degoteig queda ben visible, completant un quadre perfecte de primavera, d’Abril. M’ajup i m’aixeco entre les rengleres del meu petit sembrat tot omplint la bossa. Dos ocellets, doncs son ben petits, entren fent giravolts juganers per l’airecel fins branquejar al lledoner, que ja és ben verd. Allí juguen als enamorats. Joc d’ales rialler i festiu, amb tota aquella inconsciència i despreocupació innata dels qui vam ser joves alguna vegada, tot observant-los en posició d’espantaocells amable i condescendent.

Acabo d’omplir la verdor de la collita amb unes quantes fulles de bleda, de tronxo ferm i blanc. Ventre i melic de dona. Al tancar el cadenat em quedo guaitant el petit verger que és ara l’hort. Pel meu costat, passa un noi estrany, ara corre ara camina. Va picant de mans de seguida que veu algun estol d’ocells, espantant-los, com un professor mirant de posar ordre a una classe ingovernable. Xerra sol, el noi, paraules indesxifrables. Sembla alemany, tot i que no sabria dir-ho. S’allunya riera amunt, ara corre, ara camina. Pica de mans. Qui sap on va, la seva vida.

Al vespre acabo de llegir el Breviari Mediterrani del Pedrag Matjevecic. L’he gaudit molt, aquest llibre, llegint-lo els dissabtes al matí, tot esmorzant a la cuina. La pau de la cuina i de la lectura, el somieig, el sentit aquest de desinflar-se, física i mentalment, tant necessari de vegades.

 

Aturar-se

 

Aquests dies m’he quedat aturat, a estones, contemplant el mon que m’envoltava. Feia dies – masses dies – en què tot semblava perdre’s en l’ocàs del sol, fonent-se rere Montserrat, o en l’albada observada breument des de la finestra de la meva cambra. Pel mig, el dia, desaprofitant-se per fer-ne profit , és a dir, per pagar les factures. Per cuidar i ser cuidat. Algun moment però, ara que travesso el carrer d’una nau a una altre per qüestions de canvis d’espais laborals , era alguna cosa semblant al fet bàsic de la passejada i la simple contemplació del mon. Breu, és clar, però viu, tant sols per ser a fora. Torno a llegir Walser, em penso que l’entenc millor. Una frase seva només, fa que tot torni a fluir amb sentit, de pausa però també de continuïtat. El fil, descabdellat, torna a l'agulla.

Diu Walser :

“ El que entenem i estimem també ens entén i estima “.

Així que m’he quedat aturat, a estones. Arran de la vesprada, contemplant el pi solitari al marge dels camps de la Farinera, sense conreu però verds, acompanyat d’un fred ja inofensiu però vivificador encara ; al costat d’un dolmen mil·lenari , dalt d’un turó al Montnegre, amb un sol més que amable també, i un cel blau, i boscos d’alzina surera, d’escorça de pessebre ; observant una masia abandonada, d’arcada noble, ben construïda, però buida de vida ; alçant el cap cap a dues orenetes de cuablanca, damunt un fil elèctric d’un carrer solitari de vacances, cercant nova llar; plantat a l’hort com un enciam, escoltant refilades d’ocells, l’aigua a les mans escolant-se com els grans d’un rellotge de sorra. I als roquetars estimats, de bon matí, observant una parella d’aufranys sobrevolant majestuosos un cel de boirines primaveral. El mon per encetar, badant tranquil i silenciós.

També em vaig aturar davant el mar d’Arenys, per sentir les onades un altre cop. Necessito escoltar el mar de vegades, mirar d’entendre’l i estimar-lo. Pel demés, com diu Walser, no cal ni pensar tant sols, tant sols aturar-se i contemplar-ho per saber que és així, tot esperant la reciprocitat. La vida del flàneur, que és una mica la del somiatruites.

Per cert,  em diuen que les truites ja les faig força bones.