Gavines
al cel del polígon. Ja fa uns anys que les veig, abans no n’hi havia. De
primeres vaig pensar sinó eren senyals d’algú que coneixia i em va fer pensar –
i tornar a obrir també – el llibre del Juan Salvador Gaviota, que és un dels
primers que vaig tenir, documentat amb el meu nom i una data, el 14 d’octubre
de 1983. Tenia quinze anys. Més tard – la grafia és ja adulta – hi vaig
escriure uns versos a llapis, al costat . Deien així :
El
volar de la gavina
és
assossegat i tranquil,
però
pot convertir-se
en
frenètic i exaltat.
És
això el que fa l’home,
volar
alt o baix
dins
l’encreuat infinit
de
la bonica llibertat.
Qui sap si va ser quan les vaig començar a descobrir damunt el polígon, una mica fora de lloc, sense mar a prop. Abans escrivia versets d’aquesta mena, quan creia que era poeta. Ara només ho faig en comptades ocasions, quan el cos m’ho demana. La darrera fa més o menys un any, un dia de primavera. El llibre és una edició molt bonica, plena de fotos. Russell Munson n’era l’autor. Pel mig del llibre, a més, n’hi ha unes de sobreposades en quatre fulls de paper de seda, on s’hi veu l’efecte d’una gavina volant, davallant, cap a una roca en una platja on hi ha dues gavines més. Recordo que em va captivar tot aquest embolcall de llibre, segurament més que la història, que era de redempció. A la feina, ahir, una senyora que es passejava pel showroom va dir-li a una companya : em puc quedar una estona ? és que em flipa tot això que teniu aquí. Em flipa, va dir. Una senyora més gran que jo, de cabells blanquíssims. El cas és que si jo avui hagués tingut quinze anys també ho hauria dit : em flipa això d’aquestes fulles de paper de seda . Però ni tant sols hauria dit és guai, als meus quinze anys, simplement un m’agrada, que avui està també molt en boga. Ara tenim una noia nova treballant a l’oficina. Té vint-i-dos anys. Diu coses d’aquestes també, una petita anella clavada al nas, un tatuatge al braç, fi, simulant un collaret amb una tanca on hi ha dibuixat un penjoll que és el signe de la vida en egipci. Porta unes ulleres que li van una mica grosses, de carei fi ; vesteix roba lleugera, dessuadores i una mena de pantalons que no sé si son de xandall o de pijama. No l’he vista mai amb texans. Té un rostre de nas clàssic, ben dibuixat, llavis prims i barbeta ben definida, cabells llargs més aviat foscos, els ulls petits i expressius, que s’aixequen ràpidament i que enxampo ullant-me quan surto del despatx, com si fos un professor. Jo me la miro fixament i de seguida els abaixa. Llavors somriu. Som de caràcters semblants, dins una oficina on es xerra molt. Em fa sentir un senyor gran, i em fa gràcia, perquè mai no ens solem veure com realment som fins que apareix algú i t'ho recorda, sense haver de dir res.
Sol
a l’oficina, vaig organitzant la feina de la setmana entrant. Responc un parell
de correus pendents, tanco l’ordinador. A fora fa fresca. Ja no hi ha gavines. Al
cotxe torna a sonar la cançó que aquesta setmana he descobert de nou. Un single
perdut de l’Springsteen que m’agradava molt, al seu temps. Ara l’escolto en una
versió feta per ell mateix, amb tota la cadència d’una cançó country. L’escolto
en bucle, cosa que normalment no em passa sovint, com la d’escriure versos o
pensar que feia jo amb quinze anys i aquella lletra encara poc treballada que
miro avui a l’obrir el llibre de les gavines altre cop. He fotografiat algunes
gavines, també, al llarg dels anys, tot i estar poc a la vora
del mar. Aquí al polígon van aparèixer buscant menjar. Deixalles. Vora aquí, ja
fa uns anys, va construir la central de reciclatge l’ajuntament de la ciutat,
tota de fusta sostenible.
