Un salt d'àngel ( III )

 

Els vaig veure poc després, però. Estaven a la parada de l’autobús. Vaig aturar el cotxe. El nen portava encara les ulleres de bussejar damunt el front, em va reconèixer de seguida. Ella portava una samarreta folgada de lli, de color blanc, les cames tapades per un pareo de flors estampades.

-Ei, mans grosses ! -em va dir tot aixecant el cap, com si ens coneguéssim de tota la vida.

-Hola, rècord-man-vaig contestar jo, de igual manera.

Ella no va reaccionar de seguida, perquè el nen ja havia ficat el cap pel vidre i examinava amb ulls crítics el petit cotxe atrotinat que conduïa.

-Quin cotxe més vell, és teu ?-

-D’un amic, que viu per aquí a prop.- vaig contestar.

-Paulino, deixa el senyor tranquil.- va fer ella posant-li una mà damunt el muscle, tot apropant-se.-

Veu greu, bonica però seca.

-No passa res – vaig fer jo apropant el cap per mirar-la. – Que esperàveu l’autobús ? Si no aneu massa lluny, us puc apropar on vulgueu.-

-A Seixal, anem. – va contestar el nen de seguida. – És molt a prop, oi que si, mama ? Segur que ens pot portar. És el senyor de la piscina, el de les mans... –

-Sí, sí, va bene, ja ho has dit massa, això – va intervenir ella de seguida, tot prement la mà que l’agafava.

 Semblava contrariada, però quan el nen va girar el cap, va canviar d’expressió i se’l va mirar com si ell decidís si jo era de fiar o no, que és el que segurament pensava.

-Jo m’estic a Seixal, també...bé, no voldria molestar-la, en tot cas, dispensi’m...- vaig mirar el nen i li vaig preguntar pel seu nom.

-Paulino Cooper- va dir ell diferenciant  la pronuncia del nom, amb tota la cantarella italiana, del cognom, americaníssim.

-Jo em dic Gareth Willburn. Encantat.- vaig afegir tot oferint-li la mà. Va quedar la seva amagada dins la meva, moment que vaig aprofitar per preguntar-li a ella el seu, de nom.

-Em dic Lisa. – contestà amb un mig somriure, prement la mà que li oferia.

Encaixada de dits llargs i forts. No vaig sentir res d’especial. Ella no pogué evitar de mirar-la, aquella mà meva quan es retirava cap al volant altre cop.

-I bé ? – vaig preguntar jo sense afegir res més.

El Paulino, com si fos una petita fura, va obrir la porta i es va colar al seient del darrera. Jo vaig girar el cap tot picant-li l’ullet. Vam poder sentir l’esbufec d’ella, seguida d’un ampli sospir. Després va entrar i es va asseure al meu costat, posant l’àmplia bossa de vímet damunt la seva falda i tancant la porta.

-Anem-hi doncs – digué resignada.

Vaig engegar tot encarant l’estreta carretera que uneix els dos pobles. Ella va apujar la finestreta, el suficient perquè entrés l’aire i li refresqués la cara. Les ulleres de sol li tapaven els ulls. Tenint-la allí , al meu costat, podia advertir aquell rostre mirant la carretera. El silenci no semblava incomodar-la, el Paulino no deia res, absort amb el paisatge de penya-segats que anaven apareixent a la nostra esquerra. A mi ja m’estava bé, mirant de contemplar aquell rostre sense intentar de veure’l, intuint-lo. Era com si ja estigués amagat dins la pedra o la fusta, a punt per ser esculpit. El rostre dins el rostre. Una màscara, vaig pensar. S’hauria de treure les ulleres.

-M’ha fet gràcia, aquest cotxe. És un Autobianchi.- va dir, finalment, ella, més relaxada.

-Ah, no m’hi havia fixat en la marca...encara va prou bé.-

-A casa meva, de petita, el meu pare en tenia un, de color vermell.-

-No m’ho havies dit mai, mama- va dir la veu d’en Paulino des del darrera-

Ella va girar el cap per mirar-se’l, sorpresa per aquella naturalitat infantil.

-Fa molt de temps, d’això, ja quasi bé no me’n recordava.- li contestà amb veu alegre- Jo hi anava com tu, al darrera, traient el cap per la finestra per sentir el vent...attenta a la testa, tesoro... em deia el papa sempre... que em sents ?- pel retrovisor vaig veure com ell feia una ganyota i retirava una mica el cap de cabells rossos, deixant-lo descansar damunt els braços creuats damunt el vidre abaixat.

-A Itàlia, suposo- vaig dir jo. Ella em mirà llavors, més atentament. Mirà la meva camisa desmanegada, els meus pantalons curts, els meus mitjons i les meves sandàlies. Somrigué àmpliament, a punt d’esclafir el riure.

-Sí, a Itàlia – va respondre amb reserva  tornant la vista cap al meu rostre. Vaig girar-me un moment per mirar-la amb gest  encuriosit per aquella versió més dolça d’ella.

-Què li fa tanta gràcia ? – vaig preguntar somrient.

-Vostè és decididament un anglès de cap a peus...- va dir tornant a mirar els meus mitjons i les sandàlies.- Això dels mitjons és definitiu.- afegí amb sorneguera fina, com qui no vol la cosa, tot girant el cap per retornar la vista al nen, que semblava esperar veure alguna cosa.

-Ah ! Els mitjons !- vaig dir jo sense donar-li cap mena de importància. És més còmode així...vaja, em sembla a mi.

Ella anava a contestar quan vam sentir com en Paulino exclamava, excitat, tot assenyalant amb el dit:

-Mireu, les cascades !-

Vam girar la vista cap al tros de costa que quedava ara ben perfilada, abrupte i verda, ben salvatge, d’alts penya-segats. S’hi veien dues cascades no gaire grans, que deixaven anar l’aigua directa al mar.

-Com Jurassic Park !- va afegir ell fixant-hi la vista, imaginant-se ja dins la pel·lícula.- la imatge va durar uns segons, perquè vam entrar dins un túnel. Una frescor sobtada va envair el cotxe. Era un túnel antic, les parets i el sostre de roca, per on es filtrava l’aigua en alguns punts. Vaig notar com la Lisa tensava el cos i s’agafava més fort a la bossa, mig espantada. En Paulino , de seguida, va apropar el seu cos cap al meu seient . Vaig sentir la seva veu just darrera el meu clatell :

-¿ Tu ets una mica explorador, oi ?- em va preguntar mentre notava com allargava el braç dret cap a la seva mare. Ella li va agafar la mà, com si tots dos se n’haguessin oblidat d’aquell pas fosc. Al sortir del túnel , encara les tenien agafades, fins que la dona se’n va desprendre, prement-li suaument la seva abans de fer-ho.

-Jo ?- vaig riure fent-me l’orni. – Si ho dius pels pantalons curts i la motxilla, vas ben equivocat. Jo soc un home de ciutat, no veus lo blanc que estic ? Aquí l’únic aventurer em sembla que ets tu.-

El nano va riure, ja tornava a estar assegut mirant cap a fora. Li havia donat la mà com qui ajuda a una persona cega a creuar el carrer, sense ser-ne massa conscient, com d’habitud. La Lisa ara respirava profundament, com si hagués patit alguna mena d’ànsia dins del túnel. Em va mirar un moment, com preguntant-se si m’havia adonat de res.

-Ja no queda gaire- li vaig dir sense pensar-ho. Ella somrigué forçadament i girà el cap cap ala finestra amb discreció.  Tothom té les seves pors, vaig pensar llavors.

-  En aquesta illa segur que hi ha molts llocs amagats- va dir el nen murmurant per a si mateix, la vista embadalida dins el paisatge. La seva frase va acabar de segellar el silenci que ens va acompanyar fins arribar a Seixal.

La casa d’en Peter quedava a la part alta del petit poble. Ells s’estaven en un allotjament per turistes , a tocar de la platja. Ens vam acomiadar, sense quedar en res més. Era el més normal. La Lisa s’havia tret les ulleres de sol. Tenia uns ulls grossos, molt bonics, de color olivaci, força enlluernadors. Vaig intentar de fixar altre cop a la retina aquell rostre, amb por de perdre’l de seguida. Em vaig adonar llavors que aquells ulls eren ben iguals que els d’en Paulino. Els quatre ulls em van observar , doncs, i jo vaig obrir els braços teatralment tot dient:

-Ja ho veieu, un anglès de cap a peus, amb les mans molt grosses – vaig afegir picant l’ull al nen i tornant-los a baixar sonorament. Ells van riure la petita pallassada meva.-

Ha estat molt agradable de conèixer-vos, de veritat. Si necessiteu d'un xòfer un altre dia, ja sabeu on soc. - vaig afegir després per acabar el nostre petit encontre.

-Sí, potser ens veiem en algun altre moment – contestà ella mirant-me altre cop, sense dir res que aparentment portés a fer-ho realitat, per cortesia. Estàvem d’acord, mirant-nos. Si existien les casualitats, no ens entretindríem pas a buscar-les. Jo havia aconseguit de veure-li els ulls, i amb això ja en tenia prou.

-Nosaltres anem molt a la platja d’aquí, i a mi m’agradaria anar un dia a les grutes, i bussejar-hi, però la mama...- va dir el Paulino com volent trencar aquell acord tàcit que un nen sempre sap que ha de trencar.

-Para, para Paulino- feu ella – Ja hi anirem, a les grutes...ara dona les gràcies al Gareth pel viatge.  -

Ell em va mirar de gairell.

-Ja li he donat abans, ja ho saps oi ? Serà el nostre secret.-va fer tot assenyalant la meva motxilla. Parlava de la petxina, és clar.

-Un secret molt bonic, Paulino. Gràcies.- Ella ens va mirar encuriosida, sense demanar raons.

-Bé, doncs, marxem cap a dinar, que és tard.  – i ens vam tornar a donar la mà.

Els vaig seguir amb la mirada, mentre s’allunyaven, preguntant-me per les seves vides i en com s’havien creuat amb la meva. La figura de la dona en moviment em va semblar la cosa més bonica que havia vist en mesos. Hi ha coses impossible de copsar dins una pedra. O ves a saber... De lluny, el nen encara es va girar una altre volta per saludar-me tot aixecant la mà. Després vaig girar cua per entrar cap a la casa del vell pintor, tot pensant que no sabia si s'estarien gaires més dies a l'illa, com jo.

 

 

( 2 x 1 )

 

Per un moment ,

darrera (enfront ) d'aquesta llum

em ( et ) vaig fer somni

Janey, no perdis el cor

 

Gavines al cel del polígon. Ja fa uns anys que les veig, abans no n’hi havia. De primeres vaig pensar sinó eren senyals d’algú que coneixia i em va fer pensar – i tornar a obrir també – el llibre del Juan Salvador Gaviota, que és un dels primers que vaig tenir, documentat amb el meu nom i una data, el 14 d’octubre de 1983. Tenia quinze anys. Més tard – la grafia és ja adulta – hi vaig escriure uns versos a llapis, al costat . Deien així :

El volar de la gavina

és assossegat i tranquil,

però pot convertir-se

en frenètic i exaltat.

És això el que fa l’home,

volar alt o baix

dins l’encreuat infinit

de la bonica llibertat.

Qui sap si va ser quan les vaig començar a descobrir damunt el polígon, una mica fora de lloc, sense mar a prop. Abans escrivia versets d’aquesta mena, quan creia que era poeta. Ara només ho faig en comptades ocasions, quan el cos m’ho demana. La darrera fa més o menys un any, un dia de primavera. El llibre és una edició molt bonica, plena de fotos. Russell Munson n’era l’autor. Pel mig del llibre, a més, n’hi ha unes de sobreposades en quatre fulls de paper de seda, on s’hi veu l’efecte d’una gavina volant, davallant, cap a una roca en una platja on hi ha dues gavines més. Recordo que em va captivar tot aquest embolcall de llibre, segurament més que la història, que era de redempció. A la feina, ahir, una senyora que es passejava pel showroom va dir-li a una companya : em puc quedar una estona ? és que em flipa tot això que teniu aquí. Em flipa, va dir. Una senyora més gran que jo, de cabells blanquíssims. El cas és que si jo avui hagués tingut quinze anys  també ho hauria dit : em flipa això d’aquestes fulles de paper de seda . Però ni tant sols hauria dit és guai, als meus quinze anys, simplement un m’agrada, que avui està també molt en boga. Ara tenim una noia nova treballant a l’oficina. Té vint-i-dos anys. Diu coses d’aquestes també, una petita anella clavada al nas, un tatuatge al braç, fi, simulant un collaret amb una tanca on hi ha dibuixat un penjoll que és el signe de la vida en egipci. Porta unes ulleres que li van una mica grosses, de carei fi ; vesteix roba lleugera, dessuadores i una mena de pantalons que no sé si son de xandall o de pijama. No l’he vista mai amb texans. Té un rostre de nas clàssic, ben dibuixat, llavis prims i barbeta ben definida, cabells llargs més aviat foscos, els ulls petits i expressius, que s’aixequen ràpidament i que enxampo ullant-me quan surto del despatx, com si fos un professor. Jo me la miro fixament i de seguida els abaixa. Llavors somriu. Som de caràcters semblants, dins una oficina on es xerra molt. Em fa sentir un senyor gran, i em fa gràcia, perquè mai no ens solem veure com realment som fins que apareix algú i t'ho recorda, sense haver de dir res. 

Sol a l’oficina, vaig organitzant la feina de la setmana entrant. Responc un parell de correus pendents, tanco l’ordinador. A fora fa fresca. Ja no hi ha gavines. Al cotxe torna a sonar la cançó que aquesta setmana he descobert de nou. Un single perdut de l’Springsteen que m’agradava molt, al seu temps. Ara l’escolto en una versió feta per ell mateix, amb tota la cadència d’una cançó country. L’escolto en bucle, cosa que normalment no em passa sovint, com la d’escriure versos o pensar que feia jo amb quinze anys i aquella lletra encara poc treballada que miro avui a l’obrir el llibre de les gavines altre cop. He fotografiat algunes gavines, també, al llarg dels anys, tot i estar poc a la vora del mar. Aquí al polígon van aparèixer buscant menjar. Deixalles. Vora aquí, ja fa uns anys, va construir la central de reciclatge l’ajuntament de la ciutat, tota de fusta sostenible.