Nadala

Ses blanques manetes, petites com són,

sent tant petitetes formaren lo món.

Ses galtes hermoses són blancs llessamins

sembrats entre roses pels àngels divins.

Anem, anem, anem a Betlem

BON NADAL !

Nit i llums al parc. Reflexions

Per la nit ha plogut. El vent, a més, sembla que ha bufat, tot i no haver-lo escoltat com habitualment em passa, del llit estant. El dia gris en revela el seu testament damunt les voreres del passeig, de gris inexistent : l´ocre de til·lers i  plataners s´ha escampat per terra o, més ben dit, s´hi ha enganxat formant una esplèndida catifa . L´arbrada mostra diversos graus de nuesa : hi ha arbres completament buits ; d´altres que conserven ben distribuïdes les darreres fulles a punt de caure ; finalment, alguns de ben curiosos , els quals, com si patissin tinya, conserven estranyament totes les fulles en una part de la seva capçada, propera a l´enforcadura, sense cap mena de proporcionalitat que faci observar-los amb la poètica de la decadència que, per exemple, sí llueix l´esplèndida figuera elevada damunt un monticle al mig del petit parc que tanca la zona verda del final de l´avinguda. Aquesta figuera esdevé el darrer testimoni, juntament amb la masia abandonada uns metres més enllà, del que van ser camps no fa pas tant de temps, quan l´antiga carretera ja portava uns quants quilòmetres fora de l´antiga ciutat, avui eixamplada fins aquestes darreres fronteres. Passejar i trepitjar tota aquesta fullaraca, abans que la brigada la retiri amb puntualitat funcionarial, esdevé una necessitat urgent, ni que sigui de minuts mancats de la suficient experiència. Em sento un aprenent, respirant aquest aire pretesament gèlid. La roba no escalfa com abans, però fa de més bon veure.

Després de quaranta dies sense gota de pluja, aquest cel gris i emboirat resulta vivificador, d´enyor desaparegut per una estranya alegria del tornar al pas de les hores que tant bé descriu Pla, i que segons diu, provoca en aquesta època de l´any, l´àlgide en l´esclat dels enamoraments provocat per la urgència del fred, la pluja i la inevitable curta durada del diürn quotidià, que fa cercar l´escalfament dels cors en més gran mesura. Aquestes reflexions semblen haver entrat en decadència, com la tardor, i no només per raons purament climatològiques , sinó sobretot per raó de la pròpia relació interior amb la natura, ignorada per les comoditats i obsessions més modernes dels nostres temps. Quan s´ estima més és quan més s´està en la fosca solitud d´un passeig nocturn enmig d´aquests parcs de ciutat, totalment orfes del gènere humà. I qui diu un parc, diu un bosc, una platja desballestada pel mar o un camp banyat de gebrada. De les mancances se´n fan virtuts, que deien els avis d´abans. Si estimar és una virtut, en virtut de la mancança jo en sóc vostre més fidel servidor. Cyrano de Bergerac, ara que torna als teatres, ho podria haver xiuxiuejat sense perill a Rosaura, quan tot és acabat.

L´anticicló inacabable se´ns ha emportat, com un programa de televisió de qualsevol canal un dissabte a la nit, pensaments sorgits del fred, la pluja i l´obscuritat , tant necessaris de vegades. Mentrestant, el Nadal s´apropa, altre cop amb les seves llums. Aquest any els he assimilat com un fet especialment normal, sense cap mena de sorpresa; ni de neguit tampoc. Em passa com  en alguns llocs on després de festes ningú es molesta a treure-les. Segueixen allí tot l´any i, simplement, quan arriba el moment, es tornen a encendre. En aquest tros de ciutat , voltada de polígons industrials, no n´hi ha cap de pública. El pensament ve quan, en una finestra oberta cap aquest racó de gronxadors quiets i solitud aparent, apareix gradualment una tirallonga de llums formant el que em sembla una figura com d´avet seguit de dos turons en to vermell i al seu darrera, com unes muntanyes, aquestes de llums blanques . La intensitat de la lluminària creix fins arribar a un punt àlgid on aquella queda fixada uns segons, per anar davallant paulatinament, primer el vermell, i després el blanc. Aquest petit ocàs em permet veure per uns moments la tebior fosca de l´interior de la cambra : una paret, un quadre, una taula amb el que sembla un centre amb flors seques i les cadires ; només dura uns instants perquè de seguida, les llums s´encenen de cop, però ara de manera intermitent, mesclant alhora intensitats, com si fos una atracció de fira. Les figures es desdibuixen encara més fins que el ritme alenteix altre cop cap a l´inici de la seqüència, sens dubte el més esperançador. El Nadal ve a ratxes, segons passen els anys. I els menjadors com aquest, esperen omplir-se altre cop, ni que sigui en d´altres cases. Abrigat, dono mitja volta i camino altre vegada sobre l´ocre fosc envernissat a l´aigua. La lluna, minvant, s´ennuvola damunt meu. 

( escrivint , l´atzar d´aquesta música )

La fe de la muntanya

Probablement en Fidel era l´home amb més fe del poble. Aquest fet es va demostrar el dia en què els veïns, encapçalats pel batlle,   el van anar a trobar per demanar-li d´una vegada per totes que mogués una muntanya que emprenyava tothom menys a ell,el qual no hi veia pas cap problema, de tenir una muntanya al mig del poble. Així que davant el requeriment del poble sencer, s´hi va negar afablement però ferma, esgrimint una sèrie de raons tan sòlides com la dura pedra causant del malestar vilatà.

Els veïns, però, no van voler atendre a cap raó i al vespre van anar a casa del Fidel amb torxes , se´l van endur per la força i als peus d´aquella ciutadella altiva que havia anat creixent i creixent amb els anys, el van obligar a canviar-la de lloc. En Fidel tenia tanta fe en aquells homes com en la muntanya ; en conseqüència, no va tenir més remei que agenollar-se, i així estant, aixecar les mans al cel amb convenciment gens humà, tancar els ulls i demanar, finalment,  el que tothom volia menys ell.

I vet aquí que quan va tornar a obrir-los, la muntanya encara era allí. Llavors, per primer cop a la vida, dubtà sense saber de qui ni de què, per raons tan òbvies com la força del seu argument. S´esdevingué acte seguit que feu un pas enrere i aleshores el peu li va fallar, perquè a la seva esquena hi regnava el buit. No va caure de pur miracle.

Tala ( en groc )

Del silenci estant,
 cops de destral i soques :

llum al clar del bosc.