La fe de la muntanya

Probablement en Fidel era l´home amb més fe del poble. Aquest fet es va demostrar el dia en què els veïns, encapçalats pel batlle,   el van anar a trobar per demanar-li d´una vegada per totes que mogués una muntanya que emprenyava tothom menys a ell,el qual no hi veia pas cap problema, de tenir una muntanya al mig del poble. Així que davant el requeriment del poble sencer, s´hi va negar afablement però ferma, esgrimint una sèrie de raons tan sòlides com la dura pedra causant del malestar vilatà.

Els veïns, però, no van voler atendre a cap raó i al vespre van anar a casa del Fidel amb torxes , se´l van endur per la força i als peus d´aquella ciutadella altiva que havia anat creixent i creixent amb els anys, el van obligar a canviar-la de lloc. En Fidel tenia tanta fe en aquells homes com en la muntanya ; en conseqüència, no va tenir més remei que agenollar-se, i així estant, aixecar les mans al cel amb convenciment gens humà, tancar els ulls i demanar, finalment,  el que tothom volia menys ell.

I vet aquí que quan va tornar a obrir-los, la muntanya encara era allí. Llavors, per primer cop a la vida, dubtà sense saber de qui ni de què, per raons tan òbvies com la força del seu argument. S´esdevingué acte seguit que feu un pas enrere i aleshores el peu li va fallar, perquè a la seva esquena hi regnava el buit. No va caure de pur miracle.