El
cor del banquer, en fallida ; el del ric, en números vermells. Tots dos amb el
pes, el llast imaginari dels quirats
d’or. D’altres, potser de més pobres,
suren com plomes dins el pit, semblant al dels enamorats, enlairant-se i caient
alhora com lloses de plom. N’hi ha d’aliatge d’acer, indestructibles com el
dels idealistes d’ara, funcionant amb la precisió de rellotges suïssos, com el
dels atletes o el dels funcionaris, que ho fan sempre, impertorbables, de vuit
a tres. I els que viuen dins el got d’aigua ?
Aquests són diferents dels que ho fan a mar obert o en l’aire de
muntanya. Els de plata, petits com collarets, sorgeixen d’entre les cendres
d’un conte per nens dels d’abans. De metalls musicals també n’hi ha, com la
secció de vent al complet d’en Van Morrison ; i de llautó i de palla, que pesen
tant com els d’or, potser perquè són més grans i fàcils de fer. Plens de fel,
per desgràcia d’uns i d’altres, l’encens dels quals redimeix esperits, els
quals habiten, segons diuen, aquella gran poma vermella que tant ens va fer estimar
Nova York.
El
meu, per acabar, només em fa mal de tant en tant, doctor. Res greu, suposo.
6 comentaris:
També hi ha el corazón de melón, que encara que sigui una rima fàcil és una imatge ben dolça.
Vivim de metàfores... :-)
Molt bonic i el final em fa somriure. Kokoro!
Sort en tenim de les metàfores. Els melons diuen que s'han de saber triar.
Gràcies,
Kokoro...no sabia el que volia dir i ara ja ho sé, apart de ser nom de restaurant japonès.
O sigui que me¡n vaig a dormir, amb un somriure.
Gràcies !
Oh, i el meu, també el meu em fa mal de tant en tant.
Em penso que és inevitable, Novesflors. I potser necessari, també.
Publica un comentari a l'entrada