(...)
en van tretze i potser ja
anava sent hora d’anar cap al catorze, sí, segurament és un mal número el
tretze, de fet és lleig per la raó de que entre tots l’hem fet lleig, un u i un
tres al costat, tretze i ja està, no passa res però ningú juga al tretze com
ningú compra el número u a la loteria de Nadal perquè ja se sap que mai tocarà
tot i tenir la mateixa probabilitat de sortir que el seixanta cinc mil
tres-cents vint-i-cinc, un número bonic fet per ser venut, per veure’ l, per
tenir-lo a la cartera i esperar un miracle en forma de diners, d’ històries
viscudes amb cops de sort mai viscuts per un mateix però tan certes com les
boles rodolant dins els immensos bombos de Sant Idelfons ; una cosa mai vista
aquests bombos apocalíptics donant voltes amb soroll de cimentera com presons
amb presoners petitets lluitant per escapar-se de la multitud dins un embut que
els condueix, inexorablement, a una presó encara més grossa, la gàbia d’or,
arrecerada pel soroll del suro i el cava disparant-se cel amunt d’un cotxe, una
casa, una vida nova i regalada pel nen innocent que canta un número que podria
ser el tretze, el qual, vist així de paraula, i segurament cantat, és més bonic
de veure i escoltar, potser més que els més macos els quals, pronunciats pels
nens cantaires, sonen amb cadència accelerada i definitivament son menys macos
i més vulgars, anònims, com tots nosaltres i els altres menys l’u, feliç de ser
menystingut per una vegada ; magnànim com un rei entre la plebs que sap amb
exactitud el valor que tenen els diners perquè no en porta mai a la butxaca, és
a dir, que sap veritablement el seu valor sense la mesura del qui passa gana,
és a dir, res per allò que es diu sempre quan un mira la llista de premis i diu
finalment que res de
res
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada