Punt mort

Arribarà un moment en què hi hauràs de pensar, pensa mentre resta aturat al semàfor. Són quarts de vuit del matí i dins del vell Escort hi fa fred encara, tot i portar l’abric embotonat fins al coll, les solapes aixecades protegint-li el clatell, la barba grisa tapant-li mitja cara i la gorra de llana damunt la calba ; el lleuger baf de les seves respiracions blavegen l’habitacle: el seu i el de la dona, adormida al seu costat.

Mira el seu rostre, descobert per damunt la bufanda , des dels seus ulls vius darrera les ulleres, de semi-muntura metàl·lica i vidres quadrats, amb restes de ditades a les vores. Mira el seu rostre plàcid i cansat, després del torn de nit ; gira el cap, els llums d’un camió l’enceguen momentàniament mentre encara el revol d’accés a l’autopista. Hi porta retolat el nom de Dan Hartrog i a sota, les paraules liquid logistics. Ja no pensa en que hi haurà de pensar; de moment, el mot liquid  , tal i com es pronuncia en anglès , és a dir, sonoritzant la u, l’ha entrampat mentre el disc ja verdeja i accelera sense presses, per no haver de despertar la dona. A la ràdio, una peça de piano per a quatre mans de Rachmaninov ; a la seva oïda sempre fina, la tremolor metàl·lica de l’altaveu trencat, a la que s’ha acabat acostumant, com passa sovint amb les coses que no acaben de rutllar prou bé.

Liquid, pronuncia mentre el cotxe ja és dins l’autopista : de seguida es paren, sort que el tram és curt. Li-qui-d, procurant remarcar cada una de les lletres. Agafa la llibreta que té a la guantera i anota amb força, per poder escoltar el grafit damunt el paper, tal i com li agrada de fer quan anota poques lletres. A l’ordinador és diferent, el seu teclat pot arribar a ser com el del piano, música entre els dits. En aquella llibreta no, allí hi ha només paraules soltes, escrites amb presses, per no oblidar-les en embussos com aquell, en moments de punt mort, quan la palanca de canvis descansa i al davant hi ha les files de llums vermells, en aquell moment del dia en que la lluna i Venus se’n recorden l’un de l’altre com ells dos dins del vell Escort, que no s’acaba d’escalfar al fred de la matinada de Gener.

Es mira la paraula anglesa, exactament igual de grafia i tant diferent de pronuncia. La torna a dir. És una paraula ben llatina, pronunciada a l’anglesa. Contradictori, misteriós i bell. Quins camins haurà recorregut per mantenir-se intacta en un idioma aliè al seu origen ? Segurament un pescador del Tamesi la diu igual avui tal i com la deia un patrici romà a Cartago fa dos mil anys. Són teories seves, com camins creuant-se de matinada.  In angello cum libello .Arrufa les celles, es nota el nas fred. Torna a mirar el rostre d’ella. Té els ulls oberts i somriu. Les seves mans, tèbies, es troben en aquell punt mort, damunt la palanca de canvis, abans de tornar a arrencar.

-Li-qui-d – diu ella com l’ha dit el seu home però accentuant la d final amb  somriure natural.,tal i com fa ella sempre. – M’agrada, aquesta. – afegeix mentre, mirant el seu reflex fosc sumit en algun punt del parabrises, torna a tancar els ulls. Surt finalment de l’autopista. Quan passen per la primera rotonda de la ciutat, tots els fanals s’apaguen, i un nou dia sembla començar. Arriben a casa. Ella baixa i abans, es besen. Un raig líquid, com de somni, els il·lumina.

Fa cap a la feina. Mai escriguis un final feliç, li va aconsellar un escriptor prou conegut. Ell, però, torna a pronunciar la paraula, tal i com ha fet ella abans de tancar els ulls, somrient al final.