Blaus

El paisatge, quiet, sembla esperar alguna cosa, qui sap si a desfer-se davant els meus ulls . Miro de que no passi, retornant a aquest dia clar i lluminós sense res de vent, amb un fred reparador, amansit per la llarga caminada.  Assegut sobre un  bloc de pedra, descanso. L’espai diàfan de camps i muntanyes s’obre a la vista, solcats per camins de riverians ; camins que uneixen toponímies frontereres deshabitades del seu passat . Així m’ho sembla  , orfe enmig d’aquest món on tot hi està posat per fer bonic, especialment avui, com si tothom hagués marxat i abans hagués endreçat la casa i el jardí, deixant-los nets i polits.

Cavalls i vaques pasturen, brots verds alenen minsos damunt els solcs llargs de camps contornejant cims blancs picant el cel blau de l’hivern fins ara tranquil, amable i potser feliç, sinó fos per tot l’estiu que li manca. Així m’ho explica la gent quan jo els hi parlo de l’hivern aquí dalt, de com en són de bells els pollancres nus, la blavor del gel fent caramells als rius o el silenci estrellat de les nits, quan l’Ossa Major fa nit damunt les llums d’Ur, Florí o Cereja . De com les hores habiten encara més silencis, trencats pel cruixir del corb , el vol de les aloses o l'espetec de l'alzina dins la llar de foc; o de com la darrera llum de ponent perfila el fil volàtil d’una columna de fum sortint d’una xemeneia, anònima i negre.

Ells em parlen d’altres coses, de valls florides i rius escumosos, de camps espigats i pluges de tarda, refrescants com colònies joves ; de vestits lleugers i rostres morens, peus nus dins aigües cristal·lines i dinars, sempre a l’aire lliure. Assegut damunt la fredor de la pedra, miro el cel blau del meu hivern, i penso si no serà aquest com el del seu estiu.

Llavors me’n recordo  de l´Óssa Major, que al mes d'Agost dorm damunt casa meva.