Aquest any, la meva cançó de l'estiu arriba aviat, just quan tot just ni ha començat encara. Parla d'un camí, no és una carretera, sense trafic, sense autopistes sorolloses passa entre arbres i tot és verd, és un petit tros de terra, un so dolç i petit on poder caminar. Alguna cosa així diu. Ho repeteix per si algú s'hagués oblidat de tot això, ara que el bon temps torna. Temps de neu, vaig pensar seguint-ne el seu ritme, de quan les lletres s'enganxaven de tant escoltar-les.
Eres como una espinita que se me ha clavado en el corazón, suave que me estás matando, que estás acabando con mi amor.
Amb aquesta no hi comptava, quan em va venir al cap, no fa massa. La deixo aquí com a penyora del meu passat de nen enganxat a quatre discos escoltats moltes i moltes vegades, meravellat per un aparell anomenat tocadiscs.
Potser per això és que cerco sempre noves melodíes, i la d'aquest any és plena de bones intencions . Se m'ha enganxat a les orelles, ho he de reconèixer. La lluna, probablement.
2 comentaris:
Sí que deu ser la lluna, sí.
una mica llunàtic si que ho soc, Novesflors.
Publica un comentari a l'entrada