Automàtica.16

El dringar de l’excèntrica al caure a la bossa, com les retens a les mans i les deixes caure una a una mentre les vas comptant ; com el tou dels dits van agafant una pàtina platejada, com te les mires i penses en peixos voladors envoltats en l’aiguabatre mirant-te amb ulls negres i lluents com si fossin la reencarnació d’algun déu oblidat de Déu, com en David diria l’aigua és això, potser aquest dringar també, atent a no malbaratar la quantitat final afegint-hi de més o obligant-te a tornar a començar, des del principi si cal i perdre així uns quants minuts més en la tranquil·litat matutina en una habitació oblidada, petita i trista on s’encabeixen caixes amb la ferramenta que vens a visitar de vegades, quan no saps perquè, el cap troba un moment de certa màgia, com si aquest lloc tan apagat resultés ser una finestra que un simple so transforma en alguna cosa més transcendent o si més no difosa, com el reflex d’ una camisa ben vermella damunt unes rajoles gastades, una imatge vaga i imprecisa lluint segons com es mou els seu ocupant, que no s’hi veu allí dins, com si la seva carn fos invisible, com la morriña  que a vegades agafa l’ànima, que deia Cunqueiro, com els misteris del món als que ja ningú hi posa nom perquè potser ja no fa falta, o si, si encara es veiés l’estelada damunt les ciutats, de nit, quan l’òliba crida i les orenetes ja dormen i algun gat negre es para i et mira amb aquella claror als ulls mentre espera a veure què fas i tu que no fas res, es clar, perquè hi ha lluna al cel i puntes refulgents esperant algú per fer visita, per preguntar-se com és que t’has tornat a descomptar ara que hi estaves a punt d’arribar...i et mires la bossa i penses que bé...més o menys ja és això i vas a una altra cosa i marxes i es tanca la finestra i un raig de sol et travessa al passar per la porta i algú et crida i penses si no serà aquella paraula tant rara que vas llegir fa uns dies i que es deia

metempsicosi