El nàufrag guarda l’astrolabi a la seva bossa
i recobreix el forat que ha anat fent al vol del gnòmon, com si hagués comès
alguna mena de profanació. Aquest lloc indocumentat – per a ell tota la
documentació del món habitable li proporciona el mapa pirata – i el que ha
trobat l’han inquietat una mica. Tot i així, el
lloc és dins del seu somni, i el nàufrag es torna a preguntar pel sentit
d’aquell en relació a la seva pròpia trajectòria dins l’illa ; es qüestiona si
no tindrà algun paper clau, de desllorigador, de complement o com d’una peça de
trencaclosques impossible d’acoblar a la realitat del trajecte dibuixat a
través dels guionets del vell pergamí ; alguna cosa oculta però perfectament
compatible amb la incomprensió de tot plegat, si és que realment tot té un
sentit. Apart, hi ha la por, la por a passar la nit i patir les angoixes
recordades del somni. No hi ha res de pitjor que un malson, de vegades, sinó
fos que un es desperta i respira alleugerit. Però el nàufrag té la pròpia certesa
del lloc, on aquest malson pot fer-se realitat ; o més ben dit, pot acabar en
el pitjor, sinó hi ha l’home-llum al seu
costat, per fer fora mals esperits. O ves a saber... Això i el temps, que pensa
el nàufrag.
El temps s`ha assecat, en aquest indret, com
totes les males herbes que el rodegen. Es torna a mirar l’abast de la plana i
es pregunta quan trigaria a netejar tot aquell espai ; s’acaricia la barba,
pensatiu : I doncs, perquè l’hauria de netejar ? es pregunta adonant-se de tot
el que comporta haver pensat en aquella acció. Com si això fos un jardí i fes
anys i panys que no se’n cuida ningú ! -medita tot mirant-se el lloc -. Ai,
aquest esperit civilitzador, genètic quasi bé, de l’home blanc. Quina
absurditat ! Ara entén millor aquell poeta amant del jardins, com es deia ?
Ceric, es deia .Va fugir de la guerra i es va fer jardiner tot viatjant per
Europa. Va arribar a la conclusió que escriure no valia per res, com ho deia ?
Pretenia abolir l’espai, el que ja no hi ha, el desaparegut. Escriure servia
només per crear una il·lusió. Valia més la pena aprofitar el temps tot cuidant
la terra, la natura, el seu jardí, que era com una selva, segons explica al seu
llibre. Per ell era escriure, pensa nàufrag, però per a mi precisament és el
contrari, amb el mateix resultat: tanta
natura verge a l’illa només la pot contrarestar amb paraules. Escriure frases l’allunya
de tanta selva.
Era per això, el llibre en blanc ? I el
cartutx que encara té de tinta, una bomba de rellotgeria ? Què farà quan
s’acabi ? Haurà arribat a algun lloc ?
El nàufrag sap que no li queda més remei que seguir. No cal arreglar res, aquí.
Estalviar paraules, pensa tot mirant el lloc que és a punt d’abandonar, com una
estació per on el tren passa sense aturar-se a on hi ha arribat per error, un
convenciment tanmateix coherent amb aquella famosa línia seguida per, qui sap
si per moltes raons o només una. El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del
gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li
travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.
Així que segueix, tot alliberant la seva
ombra al fer un primer pas. La prada s’allargassa dins una vall llarga , cada
cop més estreta. Porta hores caminant quan, finalment, torna a la roca : davant
seu, una tartera de pedres grosses puja amunt, cap un punt on no sap si podrà
continuar. Troncs d’arbres secs resten com testimonis muts d’alguna esllavissada.
La terra, com els homes, es mou ; com els arbres creixen i moren. Tot és
estranyament viu. El nàufrag es calça
les seves bambes per després, anar saltant d’una pedra a una altre, cabriolant
àgilment. Al llarg dels mesos, el seu cos s’ha enfortit i la pell s’ha arrapat als ossos desganats com si
estiguessin recoberts per cuir noble, amb el brunyit de l’or fosc.
Transformant-se, canviant, sense tenir-ne consciència, deixant l’òrbita dels
ulls exactament iguals, discernint blaus entre cel i aigua.
A poc de fer-se de nit, troba un petit refugi,
d’on d’una pedra hi sorgeix un doll d’aigua, com una promesa de vida nova. Fa un
bon foc i es menja les darreres provisions, frugalment. Després, escriurà, tot
pensant en el jardí que va deixar abandonat a casa seva.
