Trencall

 

La noia vesteix un abric llarg, elegant, de color crema ; porta una bandolera de cuir que li cau per l’esquena, sota els cabells solts que l’aire acaricia a càmera lenta, foscos, ondulats alguns a les puntes ; al coll un fulard tapant-li mitja cara a l’aire fred del matí de març i als peus, unes esportives blanques de coll alt, tancant uns pantalons foscos.

La noia circula per l’acera de l’avinguda, en patinet, com si conduís el cotxe més bonic del mon, salvant passos estrets sota ponts on alguna cara pintada amb colors vius damunt la paret d'un dels seus pilars ja potser l’enyora pocs segons abans d’haver passat. Dins el cotxe , em vaig aturant a cada semàfor i pel retrovisor, veig com s’apropa, m’avança i segueix avinguda avall, seguint el meu mateix camí però  dins passeres més lliures i vives, com si en comptes d'asfalt i ciment, sota els peus hi hagués només aire. Després soc jo qui la veu apropar-se fins avançar-la per després, veure-la allunyar-se altre cop  pel retrovisor.

Va  i ve i jo  també. En un punt obert, el cel naixent amb tons d’ampolla de vidre plena d’aigua, els plataners encara morts i el parc on fa uns dies hi havia un circ, ara més endreçat, com si fos una maqueta. Sofronia. I torna a passar i jo que la veig, aturat sense poder fer més que mirar-la, com es mira un passat, un present o un futur. Fins arribar al trencall, el definitiu, on ara sí, puc veure-li el rostre un moment ; i els cabells, la bandolera i l’abric de crema elegant, rodolant per aquell tros d’avinguda desconegut on ja s’acaba l’espai per jugar al fet i amagar. On mai hi arribo. Allí  on sempre miro de trencar, ni que sigui per instants, un altre dia gris.

 ( Guardé una monedas que cambio por lunas llenas, diu la cançó ).