( Dietari d’un llibre en blanc )
Un oceà de lletres, un mar de confusions. Un
llibre en blanc i un cofre a la sorra de la platja, que feia tant de temps que
no trepitjava. Abans – vull dir molt abans, entre i després del passat aquest
més immediat - m’he deixat d’explicar o d’acabar d’explicar més sobre aquest
mapa que he anat seguint al llarg de l’illa. He deixat molts buits, que son els
fills del temps, quan aquest no significa massa cosa. A més, en qualsevol cas se
m’acaba la tinta d’aquest segon cartutx. D’aquí aquest segon cofre, suposo. L’obriré
d’aquí una estona i serà primer de tot per guardar-ne aquest llibre, aquest
dietari que ja vaig acabant. I simularé que no en sé res, de la veu narradora.
Ella hi havia de ser. Perquè és ella. La del nom perdut. Estic content
de que hi sigui, dins el cofre d’aquest , no sé si dir-ne segon tresor. El
cofre serà la seva fortalesa, un lloc on principi i fi comparteixen
possibilitats. Com aquelles càpsules on es guardava el testimoni d’una època i
s’enviaven dins una altre càpsula, aquesta espacial.
L’univers és infinit, deia el poeta dels
catalans.
Lletres acumulades, dins aquest mar de
lletres. De vegades, formant paraules, esculls emergents al mig del no-res ; d’altres,
fent sorgir frases com versos dins un poema, petites illes d’arxipèlag on
sempre llueix el sol i la bonança tempera l’ànima ; continents novel·lats d’històries
envellint-se... lletres i més lletres que com tots els fracassos - i en son molts – formen aquesta aigua on
res ja importa, aigua on naufragar per agafar-se a un tros de fusta des d’on
remar cap a algun lloc desconegut, inhabitat, carregat amb algun tresor
dificilíssim de trobar. Una terra promesa, aquest lloc on jo visc instal·lat en
completa solitud.
Heus aquí on soc jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada