Mil·límetres

 

Avui és el meu aniversari mensual. M’agrada fer anys el vint-i-cinc de cada mes, resulta més estimulant que fer-los només un cop l’any. D’aquesta manera tampoc cal fer cap celebració ni cap acte com el de fer bufar les espelmes, una tradició que entenc però per la qual, personalment, no he sentit mai cap mena d’il·lusió o desil·lusió. Ens aferrem a bufar espelmes pensant que si no ho fem potser desafiem a la pròpia mort, cosa , d’altra banda, ben humana : no seré jo el primer a deixar de fer-ho, si me les posen al davant.

Però recordar-me cada 25 de l’avenç inexorable del meu temps em permet de tenir la consciència ben apamada del pas d’aquell sense fer masses escarafalls, amb un balanç de les coses fetes i viscudes més acurat, més vívides, malgrat la redundància. És com mesurar en mil·límetres en comptes de centímetres, tots aquests mil·límetres que no s’enumeren en una cinta mètrica però que son l’essència mateixa de tota la seqüència que va del 0 al número que sigui on s’acaba la mesura, que sovint resulta ser mil·limètrica. En relació amb això, conec un fuster jubilat que fa poc m’explicava una petita lliçó de vida rebuda d’un primer cap de fusteria pel qual va treballar, fa ja molts anys. L’home, estirant un metre del cap a la fi d’un tauló per mesurar-lo, va anotar el llarg amb parsimònia i després se’l va quedar mirant i li digué : Veus aquest tauló, noi ? Doncs això és el que hi ha, i fa el que ha de fer, ni més ni menys. Després l’aixecà amb moviment hàbil i la cinta tornà a lloc ràpidament amb aquell cop sec final que encara recordava a dia d’avui. I se’m va quedar mirant sabent el que hi havia, tot resignat. L’home ja ha fet els vuitanta.

Avui ha fet un dia de setembre d’aquells clàssics. He fet una mica de fuster al garatge, he sembrat uns enciams de sucre, he llegit una estona a Montaigne – explicar els somnis és propi dels homes desvetllats, anotava sobre Sèneca – mentre escoltava Albioni i després fregia bunyols d’albergínia, que acabats de fer son una delícia . He fet una migdiada tardoral, he passejat amb la dessuadora posada damunt les bermudes, una cosa que m’encanta de fer quan hi ha la fresca justa per fer-ho. I la fresca hi era, i la pau, amb la gent ja amagant-se dins les cases, quan potser el millor segueix afora. I he escrit, ja fosc, tot sentint cançons folk dels anys 20 del nostre segle aquest on sembla que, com sempre, tot s’ha d’acabar.

Vet aquí una mesura inferior, la dels dies, celebrada el vint-i-cinc de cada mes. Que per molts anys.